Mitja: diferència entre les revisions

Tradicionalment les mitges duien costura (element considerat molt sexi); les fines eren de seda, però entre les classes populars, i sobretot a pagès, predominaven les de llana o teixides. El llançament del [[niló]], a partir de 1940, revolucionà la indústria de les mitges, en facilitar-ne la fabricació massiva, democratitzar-ne el preu i, alhora, guanyar en resistència sense perdre gaire en suavitat. En la segona postguerra mundial les mitges de niló esdevenen estàndard, amb la qual cosa les mitges sense costura acaben substituint del tot les mitges amb costura, que pels volts del 1960 ja ren una raresa. De llavors ençà han anat apareixent noves fibres artificials que combinen suavitat i resistència. La mitja de seda, emperò, conserva un prestigi difícilment igualable. D'altra banda, avui tornen a fabricar-se mitges amb costura, però amb mitjans industrials; se'n fan per motius merament estètics, atès que la costura ha esdevingut tècnicament innecessària.

 

 

A partir dels [[Dècada del 1960|anys seixanta]] les mitges pròpiament dites han estat substituïdes en l'ús diari pels [[panti]]s, ja que aquests són més còmodes i fàcils de posar, i perquè protegeixen més del fred. A més a més, no requereixen de [[lligacama|lligues]] ni de [[portalligues]] com les mitges, tot i que avui dia hi ha mitges que tampoc no necessiten portalligues i se sostenen sense. Amb tot, les mitges de tipus tradicional conserven un atractiu estètic i unes connotacions sensuals --per a les dones i, encara més, per als homes-- que els garanteix un espai en el [[vestuari]] per a determinades ocasions.