Història de la llengua castellana: diferència entre les revisions

Abans de l'arribada del llatí a la Península Ibèrica es parlaven les anomenades [[llengües paleohispàniques]], especialment la [[llengua ibèrica]], la tartèssica, la lusitana i l'[[aquità]]. Tots aquests idiomes actuen com a [[substrat]] del castellà, és a dir, influencien la seva formació i fan que difereixi d'altres llengües nascudes a la mateixa època i del mateix origen. Amb la conquesta romana van conviure durant un període el llatí parlat pels soldats i enviats imperials i aquestes llengües ibèriques, que es van anar barrejant. Com que la divisió d'[[Hispania]] en províncies tenia en compte les fronteres ètniques, aquest substrat va configurar les primeres diferències dialectals ja en el si del castellà més primitiu<ref>Cano Aguilar, Rafael (1988).'' El español a través de los tiempos.'' Madrid: Arco Libros, 2005</ref>. Igualment, les diferències socials entre els enviats a cada regió van afectar a la configuració del castellà, ja que al sud i l'est es parlava un llatí més culte, mentre que a les zones de conflicte (nord, oest), el llatí vulgar tenia trets més marcats. Les [[invasions bàrbares]] van accentuar les diferències dialectals, ja que les llengües germàniques van actuar com adstrat de l'incipient castellà.

La pèrdua de la [[declinació del llatí]], iniciant-se amb la caiguda de la terminació, va fer que apareguessin marques morfològiques, com la -s del plural (el tempscas de referència és l'[[acusatiu]] i després s'actua per analogia), que tingués més pes l'ordre de les paraules i que proliferessin les preposicions, la majoria d'elles partícules llatines que fixen progressivament el seu significat. Es vavan produirreduir unaels elisiótres massiva<ref>Lathrop,gèneres Thomasgramaticals A.a (2003)dos,'' Theamb Evolutionuna ofprogressiva Spanish'',identificació Newark,amb terminacions Delaware:morfològiques específiques</ref>Echaide, en el sistema fonològicAna, que va provocar l'aparició d'aplecsEl consonàntics, comgénero en ellos cassustantivos d'''aperire'' >en español''abrir'', oIR, bénº1, de1969</ref>. paraulesEn ambel diftongcastellà commés aantic s''dēbitam''aprecia >una ''deuda''.certa Igualmentvacil·lació esen vanl'adscripció suprimirde algunesgèneres consonantsals intervocàliques,antics comnoms ''comedere''neutres >i ''comer'',un fenomencanvi querespecte continuaa produint-sel'original enllatí elsper dialectessimilitud meridionalsamb ialtres enmots la parladel relaxadamateix al[[camp participisemàntic]].

Es va produir una elisió massiva<ref>Lathrop, Thomas A. (2003),'' The Evolution of Spanish'', Newark, Delaware:</ref> en el sistema fonològic, que va provocar l'aparició d'aplecs consonàntics, com en el cas d'''aperire'' > ''abrir'' o bé de paraules amb diftong com a ''dēbitam'' > ''deuda''. Igualment es van suprimir algunes consonants intervocàliques, com ''comedere'' > ''comer'', fenomen que continua produint-se en els dialectes meridionals i en la parla relaxada al participi. La diptongaciódiftongació és un altre tret que diferencia el primer castellà de totes les llengües veïnes, mentre que aquesta només apareix en determiats contextos sil·làbics en francès i és inexistent al portuguès, l'espanyol va optar per aquests diptongs[[diftong]]s com ''ue'' o ''ie''. L'accent d'intensitat va prendre ben aviat un valor fonlògicfonològic<ref>Bernard Darbord i Bernard Pottier, ''La Langue espagnole : Éléments de grammaire historique'', Nathan, 1994</ref>.

El castellà medieval es va veure afectat per dos fets externs: la [[invasió musulmana d'Hispània]], que va provocar la barreja entre espanyol i àrab amb les influències mútues consegüents, i l'intent d'estandarització dut a terme per [[Alfons X el Savi]], que va dotar al castellà d'una norma i va fixar el seu caràcter conservador respecte a altres llengües europees.

Es pot considerar l'[[àrab]] com un superestrat, una influència posterior sobre l'estructura ja formada de la llengua (un influx menor que el d'altres idiomes amb què va coexistir el castellà per la seva pertinença a una altra família lingüística, allunyada de l'indoeuropeu). Fonològicament s'aprecia un canvi d'[[accent]] en alguns mots, amb un increment de les paraules esdrúixoles. On sí es detecta una traça perdurable és en el vocabulari, ja que fins a un 8% del lèxic espanyol té origen àrab, com per exemple ''alcohol'', ''aceite'', ''jazmín'' i ''cifra''.

Alfons X va dictar normes per a la traducció i escriptura, per exemple la duplicació de la N per indicar el so /ɲ/, que després se simplificaria en la lletra [[Ñ]]. Va permetre la convivència de les paraules iniciades amb F- i H-, fruit d'una aspiració que diferenciava el castellà d'altres llengües romàniques i que durant segles va ser vista com una variant estilística i després de registre<ref>, Paul M. Lloyd, ''From Latin to Spanish'', American Philosophical Society, Filadelfia, 1987, </ref>. La distinció entre vocals[[vocal]]s obertes i tancades va perdre tot valor fonemàtic, fet que provoca que el sistema vocàlic espanyol actual tingui cinc vocals, un dels més senzills. El rei va recuperar certs mots cultes que s'havien simplificat en la llengua parlada i així va reintroduir grups consonàntics com -pt- o -ct-, com a ''efecto''<ref>Rafael Lapesa, ''Historia de la lengua española'', Madrid, Madrid, 1942/1981</ref>.

Al castellà medieval (segle XIII) sorgeixen els [[temps verbalsverbal]]s compostos, construïts amb l'auxiliar "haber", tot i que encara queden algunes traces dels compostos amb el verb ser (i la concordància del [[participi]] que forçava), que es quedaria com a auxiliar per a la veu passiva, a diferència d'altres idiomes com el francès<ref>Gargallo Gil, José Enrique i María Reina Bastardas (coords.), ''Manual de lingüística románica'', Ariel Lingüística, Barcelona, 2007</ref>.

Al segle XV el castellà va veure's profundament influenciat per les llengües europees de més prestigi, especialment el francès i l'italià, idioma que durant el renaixement[[Renaixement]] va esdevenir el paradigma literari i va exportar nombrosos manlleus a les llengües romàniques. Al mateix temps es va produir un auge dels cultismes[[cultisme]]s, fruit de l'humanisme i la seva recuperació del món clàssic.

La gramàtica de [[Elio Antonio de Nebrija]], publicada el 1492, va ser la primera dedicada a una llengua romànica i va contribuir decisivament a la normativització del castellà, basant-se en el model gramatical del llatí que s'estudiava a les aules. La preocupació per crear un estàndar i reflexionar sobre l'idioma és palès en els diversos diàlegs lingüístics apareguts al segle XVI, entre els quals destaquen els de Juan de Villena i Juan de Valdés.

Aquest període està marcat pel predomini absolut a la península (un 80% dels seus habitants parlaven castellà<ref>Irene Lozano, ''Lenguas en guerra'', Espasa-Calpe, 2005</ref>, encara que en moltes zones en una situació de [[bilingüisme]]), pel poder de la monarquia.

La creació de la [[Reial Acadèmia Espanyola]] el 1713, una institució amb l'encàrrec oficial de vetllar per la norma i la unitat de l'espanyola, va suposar un impuls per a l'idioma i l'entrada en una nova etapa històrica, la de l'espanyol modern, caracteritzada per l'enorme expansió a Amèrica. La publicació d'obres canòniques per part de la RAE com el ''Diccionario de autoridades'', una ortografia una gramàtica, van fer que aquesta entitat esdevingués en el referent indiscutit de l'espanyol.

Per afavorir l'expansió del castellà, es va crear el 1991 l'[[Institut Cervantes]], que ensenya l'idioma i la seva cultura a etsrangers i actua com a ambaixada cultural.