L'últim tango a París: diferència entre les revisions

''''' L'últim tango a París ''''' (original: ''Ultimo tango a Parigi)'' és una pel·lícula franco-italiana de [[Bernardo Bertolucci]] estrenada el 1972 i doblada al català .<ref>[http://esadir.cat/filmoteca/L_ultim_tango_a_Paris?searchterm=tango&Criteri=Pelis

L'últim tango a París]</ref>. Es tracta de la seva sisena direcció.

El ritme de rodatge va ser molt esgotador. El rodatge va durar dotze setmanes a raó de 14 hores per dia.<ref name="Allocine"> {{citar web | url = http://www.allocine.fr/film/anecdote_gen_cfilm=170.html | títol = | consulta = | cognom = | nom = | llengua = | editor = Allociné | data = }}</ref>.

La pel·lícula encarna una època de transició. Pel realitzador, la relació entre els dos protagonistes reflecteix la revolució sexual, feminista i els costums.<ref name="Allocine"></ref>. De fet, més globalment, la història és una al·legoria del pas d'una època «clàssica» a una època « moderna » fins i tot « postmoderna». S'hi veu la construcció de la [[torre Montparnasse]] enmig dels vestigis del vell París que sembla esbufegar. S'hi sent igualment l'atmosfera del després del [[maig de 1968]] i la impregnació de la cultura pop.

Fer prova de dolçor en l’amor, és utilitzar mantega per sodomitzar la seva companya i la única verdadera intimitat que es pot tenir es resumeix en dos dits al recte, sembla dir Bertolucci.<ref> {{citar web |url = http://www.time.com/time/magazine/article/0,9171,903717,00.html | títol = Self-Portrait of any Angel and Monster | consulta = | cognom = | nom = | llengua = | editor = Time Magazine | data =22 de gener de 1973 }}{{en}}</ref>.

La pel·lícula va estar molt criticada, i fins i tot atacat, en el moment de la seva sortida en sala el 1972. Nombrosos països europeus van classificar la pel·lícula com X, entre els quals França que ho prohibeix als menors de 18 anys. Associacions familiars i crítics cinematogràfics es van pronunciar contra la pel·lícula i el van qualificar d'excés pornogràfic. A Itàlia, d'on Bertolucci és natiu, la pel·lícula va ser simplement prohibida la difusió i el realitzador va perdre els seus drets cívics.<ref name="Allocine" />.

L'escena considerada com la més xocant, i també la més famosa, és l'escena de [[sodomia]], a la cuina, on la mantega serveix de lubrificant. Aquesta escena ha estat preparada per Marlon Brando i Bertolucci, sense que ho sàpiga [[Maria Schneider]]. Encara que l'acte sigui simulat, les llàgrimes de Maria Schneider són ben reals ja que va quedar extremadament escandalitzada. Anys més tard, declararà al respecte que ella assimilava aquesta escena a una [[violació]] i que mai havia perdonat a Bertolucci.<ref name="Allocine" />. Aquest, en la desaparició de l'actriu el febrer de 2011, dirà haver lamentat no haver-se excusat abans de la seva mort.<ref name="libe" />.

Abans que el paper no se li assignés a Brando, Bertolucci ho va proposar en principi a [[Jean-Louis Trintignant]], heroi de les seves precedents pel·lícules, entre les quals ''El Conformista''. Però va refusar per pudor. Bertolucci ho va proposar de manera successiva a [[Jean-Paul Belmondo]] i a [[Alain Delon]], però cap dels dos va acceptar. Se li va suggerir llavors a [[Marlon Brando]] que, després de nombrosos fracassos, s’havia reconciliat amb l'èxit gràcies al triomf de ''[[El Padrí]]'' de [[Francis Ford Coppola|Coppola]].<ref name="Allocine"></ref>.

Durant el rodatge, Brando no va deixar de modificar els diàlegs del personatge ja que trobava el text de sortida poc interessant. Schneider declararà que Marlon també s'havia implicat en la direcció ja que a Bertolucci semblava que li costava.<ref name="Allocine"></ref>.

Davant la polèmica que va aixecar la pel·lícula, Brando renegarà del seu personatge per por que la seva imatge sigui degradada de forma duradora amb el públic i la crítica. Com a conseqüència, sempre s’ha negat a tornar-la a veure.<ref name="Allocine"></ref>.