Sistan: diferència entre les revisions

A la prehistòria la civilització de [[Jiroft]] va cobrir part de la regió del Sistan i el [[Kirman]] vers el III mil·lenni. Després d'això el territori fou ocupat per tribus [[aris|àries]] o [[indo-aris|indo-àries]] anomenades iranians. Es creu que es va formar un regne anomenat [[Aracòsia]], que al menys en part fou dominat per l'[[Imperi Mede]] vers el 600 aC. El 550 aC els medes foren suplantats per la dinastia persa [[aquemènida]] i tota l'Aracòsia fou incorporada. Al final del segle IV aC el rei [[Alexandre el Gran]] va conquerir l'Imperi Persa. Va fundar [[Alexandria d'Aracòsia]], moderna [[Kandahar]], a l'est de la regió històrica de Sistan; a la mort d'AleandreAlexandre, i després del període de lluites entre els diàdocs, va quedar en mans dels [[selèucides]], però vers el 180 aC estava en mans del [[regne grec de Bactriana]]. A la segona meitat del segle II aC les tribus [[indo-escites]] o [[sakes]] van assolar el regne de [[Regne Indo-grec|Bactriana]]; foren derrotats pels [[parts]] però a la regió es va formar un regne [[Indo-part]] dirigit pels [[Suren]], vassalls dels parts, fins vers el 20 dC quan els [[kushan]] o [[kushana]] van dominar la regió i van governar fins que al segle III foren derrotat pels [[sassànides]]. [[Sapor I]] (240-270) va formar la província (''shahr'') de [[Sakastan]] o [[Sakastana]], [[Turestan]] (o [[Turan]]) i [[Hind]] que abraçava el Sistan, nord del Balutxistan i sud del Balutxistan (fins a la mar). La província fou sovint un feu dels fills del rei. Un quart districte (''kust'') de la província a la part oriental el formaven la Zranka o [[Drangiana]] i la Haraxwat o [[Aracòsia]] amb capital a [[Zarang]] ([[Zaranj]]). A la meitat del segle V fou assolat pels huns [[heftalites]]; els sassànides van recuperar la regió vers 565 però abans d'un segle després la van perdre davant els àrabs.

Els musulmans van arribar des de [[Kirman]] el 644 i dirigits per Asim ibn Amr i Abdullah ibn Umar que, van ocupar Zarang; els habitants van fer un tractat amb el califat pel qual van pagar el [[kharadj]], però el domini no va tenir continuitatcontinuïtat. El comandant de l'exèrcit musulmà (acampat al Kirman) Abd Allah ibn Amir (governador del Khurasan) va enviar (652) a al-Rabi ibn Ziyad al-HinithiHinthi al Sistan; al-Rabi va creuar el desert entre Kirman i Sistan i va arribar a Zaliq, una fortalesa propera a la frontera de la província; el ''dihaqan'' (''dikan'') local es va rendir; al-Rabi va sotmetre altres dues poblacions i el temple de Karkuya ple del foc i un ''[[mobadh]] mobadhan'' i un ''herbadh'' (els rangs més alts del clergat en el [[zoroastrisme]]); al-Rabi va projectar la conquesta de Zaranj que encara que anteriorment sotmesa, tornava a ser rebel. Entre Zaliq i Zaranj foren ocupades diverses poblacions com Zught, Nasrudh i Sherwadh, sense gairebé lluita. El [[marzban]] de Zaranj, Aparwez, va fer front als enemics però finalment fou derrotat i es va haver de rendir; es diu que quan Aparwez es va presentar a al-Rabi per negociar els termes de la rendició, el general àrab estava assegutaassegut al cos d'un soldat mort. Se sap que també hi havia [[nestorians]] i un bisbe de la regió és esmentat al Sínode de Dadisho del 1033 i se sap que hi havia comunitats a [[Bust]] i Aracòsia i sens dubte a llocs del Sistan. El darrer bisbe cristià del Sistan és esmentat el 1366.

Des de Sistan els àrabs van fer incursions a l'est: Abd al-Rahman ibn Samura va atacar [[Rukhkhadj]] (Aracòsia) i [[Zamindawar]] on regnaven els [[zunbils]]; i [[Kabulistan]] o [[Zabulistan]] on regnaven els [[shahis]]. Les incursions van seguir durant anys però les dues dinasties foren persistents i van resistir fins a l'època [[saffàrida]] (861-1003). La resistència de les poblacions locals iranianes als impostos recaptats pels àrabs va contribuir al suport de que van gaudir a la regió els [[kharigites]] que s'hi havien refigiatrefugiat procedents del Kirman i abans de més a l'oest; els kharigites [[azarika]] van gaudir també del suport dels àrabs Bakr ibn Wail; per tot això el Sistan (junt al [[Khurasan]]) fou el centre de la llarga revolta kharigita d'Hamza ibn Adharak o Abd Allah originari de Run u Djul al sud del modern Afganistan; durant trenta anys Hamza va lluitar amb l'exèrcit del califa abbàsida i fou per lluitar contra ell que Harun al-Rashid va marxar al Khurasan i va morir a Tus el 809. Després el Khurasan fou per al-Mamun que va enviar contra Hamza al seu general Tahir, i altres, que no van aconseguir res decisiu. Hamza va morir el 828 i el kharigisme va seguir actiu i en desenvolupament a la regió fins al temps dels saffàrides.

Els voluntaris sunnites al Sistan i Bust, els ''ayyars'' i ''mutatawwis'', sense rebre ajut dels governadors [[tahírides]] del Khurasan, es van organitzar; entre ells van sorgir caps com Salih ibn al-Nadr (o al-Nasr) i el seu fill Dirham ibn al-Nasr. Peró el comandant més destacat fou [[Yakut ibn al-Layth]], que va acabar prenent el poder a Zaranj el 861 amb el títol d'emir de Sistan. Junt amb el seu germà [[Amr ibn al-Layth]] van construir un estat considerable que va subsistir tot el segle X i fins el començament del XI. A partir d'aquesta època els geògrafs àrabs comencen a donar descripcions més detallades del país.

El 1033 fou conquerit pels gaznàvides (Mahmud de Gazni); hi foren nomenats diversos governadors entre els quals Tahir II ibn Khalaf (1009-1029) i Tadj al-Din I Abu l-Fadl Nasr (1029-1073) que va fundar una dinastia ([[dinastia nàsrida|Nàsrida]]) de maliks que depenia dels [[gaznèvides]] fins que el 1048 va passar a ser vassalla dels [[seljúcides]]. El llarg regnat de Tadj al-Din II Abu l-Fadl Nasr (1106-1164), que es va casar amb una germana del sulta seljúcida [[Sandjar]], anomenada Safiyya Khatun, els va permetre consolidar el seu poder i prosperar; sovint van col·laborar amb els seljúcides amb tropes destacant per l'expedició a [[Gazni]] del 1116/1117 quan va ser instal·lat [[Bahram Shah]], i a la batalla de [[Katwan]] (o [[batalla de l'estepa de Katwan]]) contra els [[kara-khitai]] al Turquestan, el 1141; al interior van defensar el país principalment contra atacs o ràtzies períodiquesperiòdiques dels [[ismaïlites]] del [[Kuhistan]]. Els ''maliks'' van prendre part a la lluita entre [[gúrides]] i els [[khwarizmshah|khwarizmshahs]] i des de 1194 foren vassalls d'aquestos. La situació va durar fins el 1221 quan van arribar els mongols; Zaranj fou aquejada (1222). La dinastia se'n va declarar vassalls i va poder subsistir però el 1225 fou enderrocada per [[Djalal al-Din Manguberti]] i el ''amir'' corasmi Tadj al-Din Inal Tegin (Inaltigin) va ocupar el poder segons sembla durant uns deu anys (altres fonts diuen uns sis anys).

Llavors la província fou atacada per segona vegada pels mongols i va pujar al tron una nova dinastia: els [[mihrabànides]]. Aquestos van competir amnsamb la [[dinastia Kart]] d'[[Herat]]; els ismaïlites havien estat eliminats però el seu lloc el van ocupar en les ràtzies unes bandes turco-mongoles entre les que destacaven els [[karaunes]] (''karawnas'') i un dels seus grups els ''negüders'' o ''nikudaris''. El 1383 el país fou devastat per [[Tamerlà]], el ''malik'' fou deposat i Zaranj i Bust saquejades (aquesta segona va quedar tant destruïda que fou abandonada) i el embassament de Band-i Rustam que retenia l'aigua del [[riu Helmand|Helmand]] i servia per regar tota la zona per mig de canals fou també destruïda. Els ''maliks'' es van refugiar uns anys al Sarhadd, un territori muntanyós entre Sistan i [[Makran]]. El 1507 l'uzbek [[Muhammad Shaybani]] Khan es va apoderar d'Herat (on governaven els [[timúrides]]) i tot seguit va dirigir una expedició contra Sistan, però el 1510 el safàvida [[Ismail I]] va derrotar decisivament als uzbeks a [[Merv]]. Els maliks mihrabànides es van declarar vassalls dels safàvides però aquestos van ocupar el país i no van tardar a eliminar la dinastia sota el xa [[Tahmasp I]] (vers 1537), a la mort del darrer malik. Els ''wakils'' safàvides van agafragafar el poder.

Sistan fou agregat al govern del [[Khurasan]] i administrar per germans del xa entre els quals Sam Mirza.