Bantustan: diferència entre les revisions

'''Bantustan''' és el terme que designa cadascun dels vint [[territori]]s que figuraren com a reserves [[tribu|tribals]] d’habitantsd'habitants no [[Caucàsic|blancs]] a [[Sud-àfrica]] i [[Àfrica del Sud-oest]] (actual [[Namíbia]]), en el marc de les polítiques [[Segregació|segregacionistes]] imposades durant l’èpocal'època de l'[[apartheid]]. Tant a la República Sud-africana com a l'Àfrica del Sud-Oest (aleshores, sota la seva [[Ocupació militar|ocupació]] i [[Administració pública|administració]]), s’establirens'establiren deu reserves, destinades a allotjar i concentrar en el seu interior poblacions [[ètnia|ètnicament]] homogènies.

[[Imatge:Architects of apartheid.jpg|thumb|308px|right|Els arquitectes de l’apartheidl'apartheid discuteixen la formació d’und'un bantustan]]

Des dels inicis, en 1959, de la implementació [[llei|legal]] del concepte, fins al seu desmantellament final en 1994, alguns bantustans reberen ka [[independència]] nominal ([[Transkei]], [[Venda]], [[Bophuthatswana]] i [[Ciskei]], a Sud-àfrica; [[Ovamboland]], [[Kavangoland]] i [[Caprivi Oriental]], a Àfrica del Sud-oest); altres (com [[KwaZulu]], [[Lebowa]] i [[QwaQwa]]), van romandre en una condició de relativa [[autonomia]] administrativa, però mai foren declarats independents. No obstant això, a cap d’ellsd'ells els fou reconeguda internacionalment la condició de [[nació]] [[Sobirania|sobirana]]; només foren reconeguts per la pròpia Sud-àfrica i, recíprocament, entre ells mateixos.

La paraula "bantustánbantustan" va començar a utilitzar-se en 1940; té la seva [[Etimologia|origen]] en ''bantú'' (que significa "gent" en la [[Llengües bantu|llengua bantu]]) i en ''—stan'' ("terra de", en [[farsi]], en forma similar a la terminació ''—land'' d'origen [[Llengües germàniques|germànic]]). Era un terme usat pels [[crític]]s dels [[govern]]s de l'[[apartheid]], en oposició a l'expressió ''"homeland"'' ([[pàtria]]), que era la promoguda pel discurs oficial per a designar el mateix fenomen.

En l'actualitat, el terme "bantustan" s'empra sovint amb intenció [[Pejoratiu|pejorativa]], quan es pretén al·ludir a un [[país]] (o regió) mancada de [[Principi de legalitat|legitimitat]], que emergeix producte d'un procés de ''[[gerrymandering]]''. El terme ha tornat a tenir gran difusió, apareixent sobretot en forma extrapolada: per exemple, en discursos crítics a les polítiques [[Israel|israelianes]] envers els territoris [[Palestina|palestins]] de [[Gaza]] i de [[Cisjordània]] i, particularment, en relació a l'anomenat "[[mur de Cisjordània]]", "mur delde l'apartheid" o "[[Mur de la Vergonya]]”.

La [[discriminació]] i la [[segregació]] [[raça|racial]] eren fets legalment acceptats a Sud-àfrica anteriorment al govern de l’l'''apartheid''. Les [[Norma jurídica|Normes jurídiques]] precedents, promulgades en [[1913]] i [[1936]], havien reservat per a ús de la població [[Negre (ètnia)|negra]] algunes àrees de terreny escampades arreu del país.

Ja en [[1930]], el govern de [[James Barry Munnick Hertzog|J. Barry Hertzog]], primer ministre entre [[1924]] i [[1939]], havia procurat minvar el vot dels habitants de raça mixta en concedir el dret de sufragi a les dones blanques, però no així a les negres. Això havia debilitat marcadament la capacitat de l’electoratl'electorat no blanc d’incidird'incidir en les decisions polítiques del país.

Tanmateix, fou en [[1948]] quan la [[legislació]] en la matèria rebé un impuls decisiu, quan a les [[eleccions]] guanyà el [[Partit Nacional (Sud-àfrica)|Partit Nacional]] ([[afrikaans]]: ''Nasionale Party''), liderat per [[Daniel Malan]]. Aquest grup havia inclòs expressament una política d’extensiód'extensió i ampliació de la segregació racial, anomenada ''apartheid'', entre els principis bàsics de la seva plataforma.

El propòsit de l’l'''apartheid'' era no sols apartar als habitants que no eren blancs dels blancs, sinó, endemés, als distints grups de no blancs entre ells, esés a dir, fer extensiva la segregació també a les altres ètnies del país. A més dels nadius africans, hi havia grups de [[Coloured|mestissos]] i [[asiàtic]]s, aquests d’origend'origen [[Índia|indi]] i [[Malàisia|malai]].

=== Legalització de l’l'''apartheid'' ===

El Partit Nacional en arribar al govern inicià una agenda legislativa ("petit apartheid"). La primera llei fou la Llei de Prohibició de Matrimonis Mixtes N^o 55 de 1949, la qual prohibí els matrimonis de blancs amb no blancs. Aquesta fou seguida per la Llei d'InmoralitatImmoralitat N^o 21 de [[1950]] que regulava les activitats privades dels ciutadans en prohibir la "fornicació il·legal", i "qualsevol acte immoral i indecent" entre una persona blanca i una persona africana, índia, o de color.

A continuació, el govern començà a preparar el terreny del "gran apartheid", que involucrava la separació espacial de les ètnies. Inicialment, l'èmfasi es posà en la separació racial a l'interior dels centres urbans. La Llei de Registre de Població N^o 30 de 1950 requeria que cada habitant fos classificat com a blanc, negre, o de color (de raça mixta); més tard, s'afegí també el rètol "asiáticasiàtic", sota una secció especial que feia al·lusió a aquests habitants declarant-los "sense drets històrics en el territori".

assignava diferents àrees de les ciutats per a les residències i negocis de cada grup ètnic. A conseqüència d'aquestes lleis, en poc temps un milió i mig de persones que, segons es considerava, vivien en el lloc equivocat, van ser expulsades de les seves ciutats, i enviades a pobles satèl•litssatèl·lits o "townships".

La Llei d'Autoritat Bantú N^o 68 de [[1951]] va tornar a establir una sèrie d'organitzacions de caire tribal, anteriorment dissoltes, perquè en endavant representaran els interessos de la població negra, al mateix temps que es dissolia el Consell de Representació Nadiu. La Llei de Nadius N^o 62 de 1952, coneguda com la Llei de Passis, va prohibir el simple desplaçament físic dels negres des de les zones rurals a les ciutats. Per a això es requeria permís previ de les autoritats. En cas que un negre tingués una passada de visita, la seva estada en la ciutat estava limitada a tres dies, tret que en aquest lapse de temps aconseguís un treball. A manera de reassegurança perquè la implementació de tals mesures fos sustentable en el temps es va sancionar, finalment, la Llei de Nadius No 66 de [[1956]], que va negar als negres el recurs de peticionar i exercir accions legals en les corts en cas de ser expulsats dels seus habitatges i recol•locatsrecol·locats forçosament en altres àrees del país.

Durant el govern de Verwoerd com a primer ministre (1958 – 1966), l’l' ''apartheid'' evolucionà cap a l’anomenadal'anomenada ''política de desenvolupament separat''. Aquesta apuntava específicament a aconseguir que cadascun dels grups africans (bantu) passés a constituir-se en una nació amb el seu propi territori: és en aquest moment quan es consolida formalment el concepte de bantustan que perdura fins avui.

En funció de les noves prioritats incloses en l'agenda governamental, es decidí dedicar el 13,7% del territori de Sud-àfrica (majoritàriament, les terres menys productives) per a aquests conglomerats, on havia de viure el 72% de la població del país. D'aquesta manera, les ciudats, les àrees industrials, i aquelles amb recursos minerals, quedaven totes reservades exclusivament per a l'ús i explotació per part dels blancs.

Preparant les circumstàncies propícies i promovent la política que permetria establir definitivament els nous territoris, es va aprovar la Llei de Promoció de d'Autogovern Bantu (N^o 46 de 1959). Aquesta va eliminar la participació en el parlament de representants negres; a més, va classificar a la població no blanca, distribuint-la en vuit grups diferenciats segons la seva ascendència ètnica, i va crear deu "pàtries" africanes on aquests haurien d'assentar-se. A cada grup se li va assignar també un Comissionat General, que seria el responsable de preparar una nova pàtria per a les persones que tingués a càrrec, i d'aplanar el camí per a la formació d'un govern independent del govern central dels blancs. A manera de compensació per la pèrdua de representació en el parlament, i com incentiu (o cimbell) polític, se'ls va oferir als negres el dret al vot en les seves noves pàtries. Encara que el discurs oficial fixava com meta l'assoliment de la independència per als nous territoris, en la pràctica el govern sud-africà va retenir la seva influència sobre els bantustans, encara després que alguns d'ells es van tornar independents. En 1962, el govern sud-africà va assignar els territoris que formarien el primer bantustan a [[Transkei]] (terme que significa: "àrea més enllà del [[riu Kei]]"). Era format per un territori principal i dos enclavaments propers. El projecte es va concretar en 1963, quan es va formar un primer govern autònom sota el lideratge del cap [[xhosa]] [[Kaiser Matanzima]]. Transkei seria el més extens entre tots els bantustans que haurien d'establir-se a Sud-àfrica. Inicialment va ser, a més, el més efectiu operativament, i el qual va oferir majors esperances com model de desenvolupament per als altres

| [[imatge:Flag of Transkei.svg|20px]] Transkei <ref>Declarada independent el [[26 d'octubre]] de [[1976]].</ref>

| [[imatge:Vendaflag.png |20px]] Venda <ref>Declarada independent el [[13 de setembre]] de [[1979]].</ref>

| [[imatge:FlagofBophuthatswana.png|20px]] Bophuthatswana <ref>Declarada independent el [[6 de desembre]] de [[1977]].</ref>

| [[imatge:Flag of Ciskei.svg |20px]] Ciskei <ref>Declarada independent el [[4 de desembre]] de [[1981]].</ref>

| [[imatge:KwaZulu flag 1977.svg |20px]] KwaZulu

| [[imatge:Flag of Lebowa.svg|20px]] Lebowa

Abans d'estar sota control sud-africà, Àfrica del Sud-oest (avui Namíbia) va ser una colònia [[Alemanya|alemanya]]. Va ser en esclatar la [[Primera Guerra Mundial]] quan tropes sud-africanes van atacar i ocupar la regió. Durant la postguerra, la [[Lliga de Nacions]] va despullar formalment a Alemanya del domini sobre aquesta colònia i va prendre’nprendre'n el control provisional. En 1920, aquest organisme va resoldre finalment concedir a Sud-àfrica un mandat per a l'administració del territori. No obstant això, la situació es complicaria després de la dissolució de la Lliga de Nacions, ja que Sud-àfrica va renegar del compromís d'acabar el seu mandat, al·legant que l'ens al que havia de tornar-lo ja no existia. En 1946, la recien formada [[Nacions Unides|Organització de les Nacions Unides]] (ONU) va negar la sol·licitud sud-africana per a annexar-se el territori i, per contra, va exhortar que sotmetés el mateix a supervisió internacional, a la qual cosa Sud-àfrica es va negar. Aquesta última, encara sense annexar-se formalment el territori, va decidir administrar-lo i governar-lo com una província [[de facto]], donant-li als blancs del territori representació en el parlament sud-africà. Sud-àfrica va començar a incorporar progressivament les seves polítiques de d'apartheid en els territoris d'Àfrica del Sud-oest amb èmfasi creixent a partir de la dècada de 1950. Després de nombroses resolucions de l'ONU en contra de la introducció d'aquestes polítiques, i de la sistemàtica indiferència sud-africana davant tals declaracions, la [[Assemblea General de les Nacions Unides]] finalment va revocar en 1964, de manera formal i definitiva, el mandat d'administració sobre els territoris d'Àfrica del Sud-oest.

En 1962 el govern sudafricà ordenà la creació sota el lideratge de [[Frans Hendrik Odendaal|Fox Odendaal]] (antic governador de la província del [[Transvaal]]), de l’anomenadal'anomenada ''Comissió Odendaal'' per a que estudiés la situació a Àfrica del Sud-oest i presentés un pla de recomanacions per al desenvolupament de la regió. En 1964, aquesta comissió presentà un informe, on proposava la creació de 10 bantustans al territori. <ref name="multiple">La Comissió Odendaal, que desensava la creació de bantustans a Àfrica del Sud-oese, dictà un informe en 1964 (''veure bibliografia'') que descrivia detalladament propostes i recomanacions específiques sobre la política de desenvolupament separat per a la regió. Les conclusions assenyalades foren de gran influència en l’establimentl'establiment dels bantustans a Namíbia.</ref>

El Comitè Especial de Descolonització de l’ONUl'ONU (conegut com a elal Comitè dels Vint-i-quatre), i després l’l'[[Assemblea General de Nacions Unides|Assemblea General]], rebutjaren emfàticament el Pla Odendaal. Tanmateix, el govern sudafricà n’acceptàn'acceptà les conclusions i recomendacions, encara que decidí demorar la implementació del pla en espera d’unad'una resolució encara pendent de la [[Cort Internacional de Justícia]]. En 1966, l’ONUl'ONU resolgué que el mandat de Sud-àfrica sobre el territori havia acabat, i en 1968 determinà que Àfrica del Sud-oest s’anomenarias'anomenaria Namíbia. Més tard, la Cort Internacional de Justícia dictaminà que la l'ocupació sud-africana era il·legal.

Aquests enfrontaments amb els organismes internacionals, i les subseqüents sancions, provocaren l’augmentl'augment de la determinació sudafricana d'administrar el territoris com a propi, i d'imposar-hi l’apartheidl'apartheid. En aquest entorn, Sud-àfrica decidí formalment, en 1968, posar en pràctica a Àfrica del Sud-oest aquestes polítiques.

En 1968, es va aprovar la Llei de Desenvolupament d'Autogovern de les Nacions Nadiues d'Àfrica del Sud-oest. Tot seguit, l'administració de Sud-àfrica va començar a establir bantustans similars als ja existents a Sud-àfrica. En 1969, es va aprovar la Llei d'Afers d'Àfrica del Sud-oest. Aquesta última transferia els poders del parlament local a Namíbia al de Sud-àfrica i dictava un sòlid marc legal. Amb aquestes reglamentacions es van asseure les bases per al funcionament del sistema a Àfrica del Sud-oest. El territori va ser dividit en dues zones majors: les reserves del nord, amb aproximadament 253.000 km2km²; i la zona policial del sud, amb 570.000 km2km². El 55% del total de la població (tots nadius) vivia en la zona nord, mentre que el conjunt de la població blanca (14%) i la resta de la població (en la seva majoria, servents o treballadors en les granges i mines), vivien en la zona sud. AlS pocs anys d'haver estat establerts, els bantustans d'Àfrica del Sud-oest es van convertir en zona de conflicte. En 1960, s'havia fundat l'agrupació [[SWAPO]] ([[acrònim]] [[anglès]] de ''South West African People's Organization'') amb la intenció de promoure una Namíbia lliure i independent. En 1966, SWAPO es va convertir en una organització militar i va decidir oposar-se a la dominació sud-africana per la via armada, iniciant accions guerrilleres contra l'ordre i l'administració sud-africana a Àfrica del Sud-oest. Aquestes accions es van intensificar des de 1970, a l'iniciar les seves operacions des de bases clandestines al sud d’d'[[Angola]].

Quan en 1974 i 1975, [[Portugal]] atorgà la independència a [[Moçambic]] i Angola, els seus nous governs decidiren immediatament recolzar els rebels del SWAPO. Sud-àfrica contestà als atacs de SWAPO enviant tropes al nord d’Àfricad'Àfrica del Sud-oest, i estacionant-les amb la missió de perseguir els rebels en territori angoleny. [[Cuba]], per la seva part, envià 50.000 soldats a Angola per a recolzar el govern local i als rebelds del SWAPO. D'aquesta manera, el conflicte bèl·lic al sud d’Angolad'Angola i als bantustans de Namíbia es convertí en un conflicte més de la [[guerra freda]].

Per aquesta raó, dels deu bantustans establerts a Àfrica del Sud-oest, els tres que compartien major extensió fronterera amb Angola, van rebre una primerenca autonomia governamental i independència nominal. Al juliol de 1980, el sistema de bantustans a Àfrica del Sud-oest es va modificar, eliminant-se els governs regionals, i transformant-se en un sistema d’11d'11 administracions basades en els grups ètnics, i no en la ubicació geogràfica. En 1988, amb la resolució del conflicte bèl·lic cap a finals d'aquesta dècada, Sud-àfrica va acceptar el pla de pau de les Nacions Unides, acordant un cronograma per al seu retir i per a la ulterior independència de Namíbia. Com resultat d'aquests acords, els bantustans i els seus governs locals foren políticament desmantellats al maig de 1989, durant el període de transició previ a les eleccions nacionals de novembre de 1989.

[[Lesotho]] i [[Swazilàndia]] no eren bantustans, sinó protectorats britànics que foren declarats països independents. Aquests països, envoltats pràcticament en la totalitat del seu territori per Sud-àfrica, han depès gairebé completament d’ellad'ella per al seu efectiu funcionament. [[Botswana]] és un altre país que, malgrat no haver estat un bantustan, al llarg de la seva història també ha depès de Sud-àfrica. Per aquesta raó, de vegades es cita a aquests tres països quan es fa al·lusió als bantustans. [[Imatge:Graffiti on Israeli wall at Qalqiliya.jpg|thumb|left|266px|"Mur de l’apartheid": graffiti a la Palestina actual]] En anys recents, alguns grups involucrats en la recerca d'una solució del conflicte entre [[Israel]] i els habitants de [[Cisjordània]] i [[Gaza]], han recorregut al terme de bantustan durant les discussions en referència a aquestes zones, arribant a parlar obertament del "Pla Bantustan", tant des d'un bàndol com de l'altre. Seguint declaracions del llavors Secretari d'Estat, [[Colin Powell]], el govern de [[Estats Units]], al juny de 2004, va expressar que l'ús del terme bantustan en referència a la situació dels [[territoris palestins]] no era objetable. En al·lusió a comentaris del [[president dels Estats Units]], Powell va dir:

Cada un dels bantustans sudafricans s’associavas'associava amb grups ètnics determinats i configuraven un perfil característic. Quatre d’ellsd'ells eren nominalment independents: '''TVBC''' de '''T'''ranskei, '''V'''enda, '''B'''ophuthatswana i '''C'''iskei. Els altres tenien una forma limitada d'autogovern.

Va Ser creat en 1971 per a membres de l'ètnia del mateix nom; va obtenir autonomia de govern en 1973, i va anar nominalment declarat independent en 1979. Posseïa una superfície de 7.460 km2km² i una població de 718.000 habitants per a la data de la seva reincorporació a Sud-àfrica. Per la seva Localització prop de la frontera, va anar un àrea estratègica des d'on els enemics delde l'apartheid llançaven atacs i buscaven refugi. [[venda]], [[anglès]] i [[afrikaans]] eren els idiomes més parlats. Avui dia els territoris de l'antic Venda són part de la [[província de Limpopo]].

Va Ser creat en 1968 per als membres de l'ètnia [[tswana]] amb el nom de Tswanaland (no confondre amb el bantustan del mateix nom a Àfrica del Sud-oest). La denominació va ser canviada per Bophuthatswana en 1972. Estava compost per 7 territoris separats, espargits sobre tres províncies en la regió nord del país, amb [[Mmabatho]] com a capital. En 1971, se li va atorgar autonomia administrativa i, en 1977, independència nominal. El govern va fer grans esforços per a ser reconegut internacionalment, dedicant enormes recursos a la construcció d'obres públiques com hospitals i estadis esportius. No obstant això, la sol·licitud de Bophuthatswana per a ser reconegut com una nació independent de Sud-àfrica va ser rebutjada per l'ONU en 1986. La regió autònoma contava amb una superfície de 44.000 km2km², i allotjava una població de 2.005.000 habitants en 1993. L'idioma oficial de Bophuthatswana era el [[setswana]]. Els territoris d'aquest bantustan són part en l'actualitat de la [[Província del Nord-oest (Sud-àfrica)|província del Nord-oest]].

Va ser creat en 1968 com un dels bantustans per als xhosa. Va ser l'últim dels bantustans que fou nominalment declarat independent en 1981. La capital va ser el poble de [[Bisho]]. Posseïa 8.500 km2km² de territori i una població de 1.090.000 habitants en 1993. Una vegada abolit com estat independent i reincorporat a la resta de Sud-àfrica, va passar a formar part de la província de [[Cap Oriental]].

Va ser creat en 1977, amb el nom d’AmaSwazid'AmaSwazi. Era el menys poblat entre els bantustans sud-africans, amb tan sols 183.000 habitants, pertanyents a l'ètnia [[swazi]]. Estava integrat per tres territoris separats, en la zona aquest de Transvaal, en el que avui és la província [[Mpumalanga]]. La capital era [[Kamatsamo|Schoemansdal]] (avui dia dita Kamatsamo). Des de la seva creació, va ser intenció de Sud-àfrica transferir part d'aquest bantustánbantustan a la nació (autènticament) independent de Swazilàndia. La motivació era aconseguir que la zona funcionés a manera d'aïllant per a impedir el pas dels escamots que s'infiltraven des de Moçambic. Com mesura preliminar, el territori va ser declarat autònom en 1981. No obstant això, els plans de transferència es van veure frustrats a conseqüència de disturbis populars suscitats en 1982. El govern sud-africà va replicar a aquests dissolent el bantustan, i suspenent la seva autonomia. Finalment, va ser restablit amb nou nom en 1984.

Amb [[Siyabuswa]] com a capital inicial (més tard canviada a [[KwaMhlanga]]), va ser creat en 1979 com pàtria per al poble [[ndebele]] (també de vegades dit matabele i el qual no ha de ser confós amb els [[matabele (Zimbawe)|matabeles de Zimbabwe]] —coneguts també com els ndebeles de [[Mzilikazi]]). Fou establert per a donar resposta a l'incident creat per l'expulsió massiva de pobladors d'aquesta ètnia des del veí bantustan de Bophuthatswana. Aquest territori, el nom del qual significa "llar dels ndebeles", es trobava en el Transvaal central, a 160 [[quilòmetre]]s al noreste de [[Johannesburg]], en el que en l'actualitat és part de la província de [[Mpumalanga]]. En 1981, se li van atorgar drets limitats d'autonomia, els quals van ser ampliats en 1984. La seva població en 1989 va ser estimada en 470.000 habitants.

Fou establert en 1969 per als sothos del sud (un subgrup dels basutos). Se li va donar autonomia en 1974. Ocupava un àrea restringida tot just a 655 km2km² a les muntanyes [[Drakensberg]], a l'est de l'antic [[Estat Lliure d'Orange]] (actual [[província de l'Estat Lliure]]). El territori en la seva totalitat es troba a una altura entre els 1.600 i 3.000 metres sobre el nivell del mar. La seva capital era [[Phuthaditjhaba]]. Inicialment, més de 180.000 individus van ser destinats a aquest territori. Per a 1989, la població havia augmentat a 286.000 habitants.

La formació dels bantustans d'Àfrica del Sud-oest va ser un procés fluid que no es vincula a una única data concreta d'inici, comú a tots ells. L'informe Odendaal, des de la seva publicació en 1964, va determinar les localitats i ètnies afectades, i les estratègies a seguir per a la seva implementació. El terreny per a l'execució de les recomanacions de l’informel'informe es va anar preparant des de llavors, i una vegada que es va decidir la seva posada en pràctica, en 1968, aquesta va avançar segons el permès en cada cas, segons les condicions particulars. Tots aquests territoris, qualsevol fora el seu grau d'independència o autonomia, es van dissoldre i es van reintegrar a Namíbia en 1989, durant el procés de transició a la independència.

Va ser el primer bantustan a Àfrica del Sud-oest, el segon més extens, i el més nombrós. Un consell de set caps tribals va formar el primer govern, a l'octubre de 1968. Al maig de [[1973]], se li va donar independència nominal. Localitzat al nord del país, limitant amb Angola i amb [[Kaokoland]] i [[Kavangoland]], tenia una extensió de 52.072 km2km² i 239.000 habitants, segons l’informel'informe Odendaal. Aquesta terra va ser destinada als [[ovambo]], un poble compost per 800 tribus que representen la major ètnia de Namíbia (en l'actualitat benvolguda en 1 milió d'habitants – aproximadament el 50% del total del país). La llengua més popular d'aquest territori és l'[[oshiwambo]], una barreja del [[kwanyama]] i el [[ndonga]]. La capital d'aquesta jurisdicció va ser el poble de [[Ondangua]]. Durant el conflicte entre SWAPO i Sud-àfrica aquesta va ser una de les zones on va haver major violència i activitat armada i guerrillera. Les eleccions de 1973 van ser boicotejades i només va votar el 2,5% dels electors.

També conegut com a [[Kaokoland|Kaokoveld]], aquest bantustan de 48.982 km2km² estava en l'extrem nord-oest del país. El seu territori en l'actualitat forma part de la [[Organització político-administrativa de Namíbia|regió administrativa de Namíbia]] anomenada [[Kunene (Namíbia)|Kunene]]. Estava localitzat en el que segueix sent una de les regions més aïllades i verges de Namíbia. Encara quan la intenció va ser sempre que els membres de l'ètnia [[himba]] (un subgrup dels herero) arribessin a autogovernar-se i obtinguessin algun nivell d'autonomia en el territori, mai va poder formar-se un govern en aquest bantustan. Segons la xifres de l’informel'informe Odendaal, en 1960 el nombre de d'himbes estava per sota dels 5.000 habitants. <ref name="multiple" /> Les últimes estimacions presumeixen uns 12.000 membres d'aquesta ètnia.

Aquesta reserva territorial de 23.927 km²² establida en 1970, va ser destinada per a l'ús del grup ètnic més antic d'Àfrica del Sud-oest, els [[san]] (també dits boiximans), la població del qual en 1960 era de 12.000 habitants (estimada en l'actualitat entre 33.000 i 45.000). La llengua parlada pels sant és un tipus de [[Llengües khoikhoi|khoisan]]. El poble de [[Tsumkwe]] (població en 2001: 550 habitants) va ser considerat capital administrativa del territori a pesar que mai es va establir un govern regional

Dels bantustans d'Àfrica del Sud-oest, aquest territori (no confondre amb la més àmplia zona dita [[Namaqualand]]), era el més meridional i el més proper a Sud-àfrica. Destinat a membres de l'ètnia [[nama]] (el subgrup més gran dels [[khoikhoi]]), el territori contava amb 21.677 km2km² i una població de 35.000 habitants. El seu capital va ser el poble de [[Keetmanshoop]]. La llengua parlada per aquesta ètnia és el mateix [[Llengües khoikhoi|khoisan]] parlat pels san i els damara: el nama (o namaqua).

A l'octubre de 1970, aquesta regió va ser formalment destinada per al desenvolupament del [[kavango|poble kavango]]. Es trobava al nord del país, a l'aquest de d'Ovamboland i a l'oest de Caprivi. Al maig de 1973, se li va donar independència nominal. Es va crear un consell legislatiu que incloïa membres designats dels cinc principals grups tribals ([[gciriku]], [[kwangali]], [[mbukushu]], [[mbunza]] i [[shambyu]]), al mateix temps que uns altres eren escollits per mitjà d'eleccions. Durant els comicis de 1973 (al contrari del cas d’Ovambolandd'Ovamboland, les eleccions del qual van ser boicotejades), el 66% dels electors va acudir a votar. Gran nombre d'angolesos es van instal·lar en aquesta regió fugint del conflicte armat de l'altre costat de la frontera. Durant els anys de bel·ligerància, aquest territori va sofrir intensa activitat guerrillera de SWAPO. El més popular dels idiomes oficials era el [[RuKwangali]]; els altres dos eren l'anglès i el afrikaans. La seva extensió era de 41.701 km2km² i, en 1960, contava amb 28.000 habitants (població en 2001: 201.000). La seva capital era el poble de [[Rundu]], el qual ho segueix sent en l'actualitat de [[Kavango (Namíbia)|Kavango]], nom de la jurisdicció que sobre la mateixa àrea és ara una de les 13 regions administratives de Namíbia.

Situat al sud de la capital d'Àfrica del Sud-oest, [[Windhoek]], aquest territori de 13.860 km2km² va ser destinat per al desenvolupament dels 11.000 basters que, segons l’informel'informe Odendaal, tenia la zona. Aquesta jurisdicció va ser també coneguda com a Basterland (''Baster Gebiet'') Els [[baster]]s no eren una ètnia antiga pròpiament africana, sinó que eren els descendents de la unió d'homes holandesos, qui en 1870 havien arribat a la zona provinents de la [[Colònia del Cap]] a Sud-àfrica, i de les dones africanes de la zona (la paraula baster prové de la paraula neerlandesa que significa bastard). La capital d'aquest territori era [[Rehoboth]], assentament que va anar el primer lloc on els basters es van instal•larinstal·lar a l'arribar a la regió; raó també per la qual als basters se'ls ha dit "Rehoboth Baster" (els "Bastards de Rehoboth"). Els habitants d'aquesta zona en nombroses ocasions van fer peticions a les Nacions Unides per a assolir ser reconeguts com nació sobirana. Els basters al·legaven que ja havien estat reconeguts per la Lliga de Nacions. En 1979, Sud-àfrica els va oferir independència nominal a canvi de donar suport la lluita armada contra SWAPO; a això els basters es van negar, decidint romandre neutrals i, en conseqüència, van assolir tan sols conservar l'autonomia administrativa vigent des de 1976. Els basters no parlen un idioma autòcton africà; inicialment parlaven només [[afrikaans]], però en l'actualitat són bilingües, parlant també l'anglès.

A pesar que, en 1964, la Comissió Odendaal havia recomanat la seva creació en l'informe, en 1975 es va decidir cancel·lar l'establiment d'aquesta pàtria per als 10.000 tswana de la regió. Aquesta decisió va ser més tard revertida i, en 1979, es va formar aquest bantustan. Situat a l'aquest del país, en la frontera amb Bostwana, en la regió d’d'[[Aminuis]], a aquest territori se li van destinar tot just 1.554 km2km² d'extensió, el que li va fer el més petit de totes la pàtries destinades al desenvolupament separat d'un poble. La capital d'aquesta jurisdicció va ser el poble del mateix nom que l'àrea on es troba: Aminuis

Aquest bantustan situat en l'extrem més nord-oriental d'Àfrica del Sud-oest, es trobava envoltat per Angola, Zàmbia, i Bostwana, connectant-se a la resta del país solament per la Franja de Caprivi a l'est. Vist en un mapa, s'assemblava a una illa, connectada per un istme al territori principal. AL ser establert al març de 1972, contava amb uns 16.000 habitants distribuïts en els seus 11.534 km2km². Al març de 1976, va ser declarat independent i va canviar el nom a Lozi. El nom va ser escollit per ser el [[lozi]] la [[lingua franca]] de la major ètnia en la zona. Aquesta ètnia es dividia en dues comunitats: els [[subiya]]s en l'aquest i els fwe en l'oest; aquestes van ser les úniques dues comunitats oficialment reconegudes. Altres grups, com els [[yeyi]] (també dits mayeyi) i els [[mayuni]], van ser ignorats. Això va ocasionar friccions i conflictes les conseqüències dels quals se segueixen sentint en l'actualitat. La ''lingua franca'' en aquest territori és el lozi. No obstant això, tant els subiyas i els [[fwe]] són trilingües, parlant a més anglès i subiya-sifwe, preferint ambdós aquest últim sobre el lozi. El poble de [[Katima Mulilo]] va servir de capital d'aquesta jurisdicció. En el present, aquest territori, juntament amb part de la [[Franja de Caprivi]], conforma la regió administrativa de Caprivi i té uns 80.000 habitants, dels quals 17.000 són lozi.

Establert a l'octubre de 1968 sobre una extensió molt àrida, al juliol de 1970 se li va atorgar autonomia administrativa. El bantustan de major extensió amb 58.997 km2km², va ser destinat per al desenvolupament dels 44.000 [[herero]]s que, segons l’informel'informe Odendaal (1964), vivien en la regió. L'idioma que més es parla és l’l'[[otjiherero]] (també dit herero com ells). Situat a l'orient del país, fent frontera amb [[Bostwana]], incloïa part de l'occident del [[Kalahari|desert del Kalahari]] i tenia com capital a la població de [[Okahandja]]. El territori que va conformar aquest bantustan en l'actualitat és part de les regions administratives de [[Omaheke (Namíbia)|Omaheke]] i [[Otjozondjupa (Namíbia)|Otjozondjupa]].

Es va engegar la seva creació en 1970 després de la formació d'un consell de líders damara, al que es va donar la responsabilitat d'administrar-lo. Estava situat entre el que durant el sistema delde l'apartheid era el territori al nord de la carretera a [[Swakopmund]] i el sud de Kaokoland. Aquesta zona ara és part de les cridades regions de [[Kunene (Namíbia)|Kunene]] i [[Erongo (Namíbia)|Erongo]].

Contava amb una superfície de 47.990 km2km², i va ser destinada per al desenvolupament separat de l'ètnia [[damara]]. Els damara en aquesta regió s'estimaven en 1960 en 44.000 persones (actualment s'estimen uns 120.000 damara arreu del país). En aquest bantustan l'idioma més parlat era el nama (o namagua), un idioma [[Llengües khoikhoi|khoisan]], que els damara comparteixen amb altres grups. La capital administrativa de Damaraland va ser [[Khorixas]] (població actual: 11.000 habitants). Des de 1980 fins a la dissolució d'aquest territori en 1989, el govern local de la regió es transformà per un coordinat sota el sistema d'administracions ètniques.

* Gordon, Raymond G., Jr. (2005): Languages of Namibia. ''Ethnologue: Languages of the World''. DecimoquintaQuinzena ediciónedició. Dallas, Tex.: SIL International. Versió en línia: [http://www.ethnologue.com/ www.ethnologue.com]

* [http://www.nodo50.org/observatorio/apartheid2.htm L’apartheidL'apartheid després de l’Apartheidl'Apartheid] ''Consecuencias sociales de la segregación racial en la Sudáfrica actual''. Por María Alicia Divinzenso.

* [http://www.un.org/Depts/dpko/dpko/co_mission/untag.htm Web d'UNTAG] Grup d’assistènciad'assistència de l’ONUl'ONU durant el procés de transició a la independència de Namíbia {{en}}.