Castell de Colltort: diferència entre les revisions

El primer esment que hi ha documentat sobre el castell de Colltort és de l'any 1017, en l'instrument de dotació i institució del [[Bisbat de Besalú]], signa Ermemir, del castell de Colltort («''Ermemini ex Castro de Collo Tortuensi''»), el cualque devia ser el [[Vegueria|veguer]] o senyor feudal del lloc. En el testament del comte [[Bernat Tallaferro|Bernat I de Tallaferro de Besalú]] (1020 o 1021) apareix esmentat novament aquest castell. El testador llega al seu fill i successor Guillem «''ipso castello quem dicunt Collotorto''». En la documentació hi ha sovint esmentats plegats els castells de Finestres i de Colltort, segurament perquè ambdós castells estan situats molt propers en la carena de la mateixa serralada. L'any 1028 en la venda de l'[[alou]] de [[La Cot]], indret proper a Colltort, surt esmentat com a límit meridional el «''castro que dicunt Collo Torto''».

Els castells de Finestres i Colltort tingueren una funció important en les relacions entre [[Comtat de Barcelona|Barcelona]] i [[Comtat de Besalú|Besalú]]. El 1054 fou signat un conveni entre el comte [[Ramon Berenguer I]] de Barcelona i el comte [[Guillem II de Besalú]], pel qual aquest es someté al comte de Barcelona després d'un intent de revolta. Hi ha una sèrie de texts que reflecteixen la submissió de la casa comtal de Besalú, els membres de la qual depenien cada vegada més del casal barceloní. Es creu que el comte de Barcelona devia ésser el senyor eminent de les dues fortificacions, Finestres i Colltort, que, un cop rebudes en demostració de submissió, les retornà a Guillem II qui li jurà fidelitat. Durant els anys següents continuaren els enfrontaments entre els dos comtes. Guillem es vegéveié obligat a empenyorar diverses vegades el castell de Colltort com per exemple l'any 1057 en que el «''castrum de Colltort cumm omnia sua castellania et cum tot suo edificio''», és a dir, castell i el seu terme foren donats en garantia i amb la seva [[castlà|castlania]] al bisbe Guillem de Vic, després que Guillem de Besalú fes les paus amb el comte Ramon Berenguer.

El 1070, quan els nobles de Besalú juren fidelitat a llur comte Guillem Bernat, aquest es compromet a no negar els drets que el comte de Besalú hi tenia. L'any 1184, en el testament de Dolça d'Hostoles apareix la signatura d'Oliver de Colltort, possiblement el castlà. El 1210 hi ha un document de venda d'un mas de Guillem de Colltort, de la seva muller i dels seus fills amb el consentiment del seu senyor, Mir d'Hostoles. Aquest mateix senyor, dos anys després repartia el castell de Colltort; dues parts a la seva filla Dolça i una tercera part a una altre filla, Guillermina i el fill d'aquesta, Galceran. VEiemVeiem, per tant, que el castell havia passat a dependre de la propera [[Senyoria d'Hostoles|casa d'Hostoles]]. L'any 1339, el castell passa a formar part del patrimoni reial. El 1342, el rei [[Pere el Cerimoniós]] dirigí una comunicació al veguer de Girona per tal que resolgués el plet incoat a la cúria de Besalú per la marquesa de Santa Pau respecte a «''duo fortalicia vocata Coltort et Ça Cot''». Per tant, Els [[Castell de Santa Pau|Santa Pau]] havien adquirit drets sobre totes dues fortificacions. L’any 1698, Sant Iscle, com la vila de Sant Feliu de Pallerols i el lloc de Sant Miquel de Pineda –tots del mateix districte municipal eren de la batllia reial d’Hostoles. El castell, però, va perdre ben aviat la seva funció defensiva i poc a poc s’anà enderrocant, quedant actualment només part dels seus murs.