La historiografia medieval és escrita principalment per [[hagiografia|hagiògrafs]], cronistes, membres del [[clero]] episcopal pròxims al poder, o per monjos. S'escriuen [[genealogia|genealogies]], [[annals]] àrids, llistes cronològiques d'esdeveniments succeïts en els regnes dels seus sobirans (''annals realsreials'') o successió d'[[abat]]s (''annals monàstics''); ''vides'' ([[biografie]]s de caràcter edificant, com les dels sants [[merovingi]]s, o més tard dels reis de França), i ''Històries'' que expliquen el naixement d'una nació cristiana, exalten una dinastia o, al contrari, fustiguen els malvats des d'una perspectiva religiosa. Aquesta història, de la qual són mostra de [[Beda el Venerable]] (''Història eclesiàstica del poble anglés'', segle VIII) o [[Isidor de Sevilla]] (''Etimologies'' i ''Història Gothorum''), és [[providencialista]], d'inspiració agustiniana, i inscriu les accions dels hòmens en els designis de Déu. Cal esperar al segle XIV perquè els cronistes s'interessin pel poble, gran absent de la producció d'aquest període, per exemple la del francés [[Froissart]] o el florentí [[Matteo Villani]].
