Els Banys d'Arles
Els Banys d'Arles és un poble, antiga comuna independent, de la comuna vallespirenca dels Banys d'Arles i Palaldà, a la Catalunya del Nord.
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | França | |||
| Entitat territorial administrativa | França Europea | |||
| Regió | Occitània | |||
| Departament | Pirineus Orientals  | |||
| Geografia | ||||
| Altitud | 222,3 m | |||
| Dades històriques | ||||
| Dissolució | 1942 | |||
| Següent | els Banys i Palaldà | |||
| Identificador descriptiu | ||||
| Fus horari | ||||
És[1] a 222,3 m d'altitud, a la zona central-nord del terme comunal, a la dreta del Tec.
Tot i ser un poble relativament modern, ha adquirit molta importància a partir del moment que va esdevenir centre termal internacionalment reconegut. En l'actualitat és cap del cantó número 2, del Canigó, i ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la comarca del Vallespir.
Les aigües termals modifica
El poble té 22 fonts d'aigües termenals, que brollen entre els 36º i els 61º graus de temperatura, tenen molt de renom per al guariment de malalties reumàtiques i de les vies respiratòries. Aquest fet va generar, ja des del segle xviii, una gran activitat a l'entorn de la recuperació de la salut. Hi contribuí l'establiment al poble d'un centre hospitalari militar, i, de forma decisiva, les visites de la reina Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies, muller del rei Lluís Felip I de França, cosa que va propagar arreu el nom del poble, i que tingué la conseqüència de la dedicació del poble a la il·lustre visitant, en un acte de servilisme monàrquic molt característic d'aquells anys, el darrer terç del segle xix.
A principis del segle xx, a ran de la Primera Guerra Mundial, els Banys d'Arles fou estada habitual de convalescents de l'exèrcit francès, aprofitant les instal·lacions existents des del segle xviii, i a partir d'aquelles dates, el poble ha esdevingut un reconegut centre sanitari i vacacional. Actualment hi ha molts establiments dedicats a aquestes activitats, de manera que el poble ha perdut del tot el caràcter rural que havia tingut temps ha. Es conserva, a la zona termal del poble, l'antic Hospital Militar, amb la capella de Santa Maria.
Les termes romanes modifica
S'han conservat diverses restes de les antigues termes romanes del segle II de la nostra era. Tot i la reconstrucció, no sempre adequada, que s'hi ha fet, es conserva una sala amb volta de mig canó d'11,40 m d'alçada, 22,4 de llargària i 12 d'amplada, amb un absis a cada extrem i nínxols en forma de fornícula o quadrats als costats. Al mig de la sala s'obre una gran piscina amb sòl fet d'opus spicatum de 16 per 8,40 metres, amb una profunditat de 2. Uns graons tot al llarg dels laterals de la piscina hi permeten la baixada.
Al costat hi ha la sala que possiblement fou el sudatorium, amb una petita piscina al mig, amb tot de petites cambres a l'entorn, que conserven volta original. Es diu[2] que són les restes monumentals més antigues de la Catalunya del Nord, i un dels conjunts termals més destacats conservats en bona part. L'arqueologia permeté enriquir el volum de les troballes de les termes: un petit tresor d'unes 40 monedes romanes de Nimes i d'Empúries, així com de 8 laminetes de plom amb inscripcions que, malauradament, van desaparèixer. Abans, però, el seu descobridor, Antoni Puiggarí, tingué temps de fer-ne dues còpies.
Les tauletes de plom modifica
L'any 1845, en el decurs de les obres prèvies a la construcció de l'Hospital Militar destinat als ferits de la Guerra d'Algèria, el tinent coronel Antoni Puiggarí va trobar[3] a la font anomenada lo Gros Escaldor un conjunt de monedes del segle I de la nostra era i diverses tauletes de plom, doblegades i plegades, la més gran de les quals feia 14 x 6 cm. Es va trobar que pertanyien, un cop estudiades, a les taules anomenades de defixio, i corresponien al domini de la màgia antiga. Foren estudiades fons per Jean Abélanet i Pere Ponsich.
El monestir de Santa Maria del Vallespir modifica
En aquest lloc es creà el monestir benedictí de Santa Maria de Vallespir, ara denominat Santa Maria d'Arles, documentat des del 817, que després fou traslladat a Arles. Tenia la capella, probablement preromànica, de Sant Quintí d'Arles, que fou destruïda el 1932 en engrandir els establiments termals. La seva advocació passà a la nova església parroquial del poble, Sant Quintí dels Banys d'Arles.
El Cadastre napoleònic modifica
El Cadastre napoleònic del 1812 va ser dut a terme en el moment que l'actual terme dels Banys d'Arles i Palaldà estava dividit en tres termes diferents: els Banys d'Arles, Montalbà dels Banys i Palaldà.
Les partides que hi apareixen de l'antiga comuna dels Banys d'Arles, molt petita i que s'arraïmava a la dreta del Tec sota i a l'est i nord-est del Fort dels Banys, són, fora de la vila i del fort, les partides del Mas d'en Llinars, amb el mas d'aquest nom i la Teuleria, el Serrat de la Merla i els Cingles del Salt, les Canemans, lo Castell i les Forques.
Demografia modifica
Demografia antiga modifica
La població està expressada en nombre de focs (f) o d'habitants (h)
| Evolució demogràfica dels Banys d'Arles entre 1355 i 1790 | ||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 1358 | 1365 | 1378 | 1424 | 1470 | 1515 | 1709 | 1720 | 1730 | 1767 | 1774 | 1789 | 1790 | ||||
| 41 f | 40 f | 28 f | 20 f | 3 f | 2 f | 51 f | 25 f | 54 f | 297 h | 40 h | 55 f | 310 f | ||||
Font: Pélissier, 1986.
Demografia contemporània modifica
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Fonts: Ldh/EHESS/Cassini[4] fins al 1999, després INSEE a partir deL 2004[5]
Alcaldes dels Banys fins al 1945 modifica
| Data inicial | Fi del mandat | Nom |
| 1800 | 1812 | Bonaventure Noguerer |
| 1812 | 1815 | Emmanuel Gatumeau |
| 1815 | Sourribes | |
| 1815 | 1816 | Joseph Piron |
| 1816 | 1819 | Jacques Cruzet |
| 1819 | 1826 | Abdon Sourribes |
| 1826 | 1828 | Jacques Pellissier |
| 1828 | 1831 | François Piron |
| 1831 | 1833 | Pierre Tubert |
| 1833 | 1838 | Pierre Hermabessière.[6] |
| 1838 | 1840 | Jean Malé |
| 1840 | 1848 | Pierre Hermabessière[6] |
| 1848 | Cabassot | |
| 1848 | 1852 | Antoine Dubois |
| 1852 | Joseph Sourribes | |
| 1852 | 1863 | Pierre Hermabessière[6] |
| 1863 | 1870 | Joseph Vinyes |
| 1870 | 14.2.1874 | Jean Forné |
| 14.2.1874 | 16.2.1876 | Gaétan Viaris de Lesegno[7] |
| 16.2.1876 | 12.8.1876 | Théodore Delmas |
| 12.8.1876 | 14.5.1886 | Jean Forné |
| 14.5.1886 | 20.5.1888 | Sylvestre Marty |
| 20.5.1888 | 14.8.1913 | Paul Pujade |
| 14.8.1913 | 10.12.1919 | Jacques Berdaguer |
| 10.12.1919 | 24.8.1941 | Joseph Bouix[8] |
| 10.10.1941 | 1.10.1942 | François Mefler[9] |
Bibliografia modifica
- Becat, Joan. «11 - Els Banys d'Arles i Palaldà». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatébia-Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
- Louis, Marcel; Fourquin, Paul-Alain. «Les blocs gravés d'Amélie-les-Bains (Pyrénées-Orientales)». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpinyà: Imprimerie du Midi, 1952, p. 215-225 + plan.
- Martin, Michael. «Réflexions sur les tablettes d'Amélie-les-Bains et la pratique de la defixio en Gaule antique». A: Roches ornées, roches dressées: Aux sources des arts et des mythes. Les hommes et leur terre en Prénées de l'est. Actes du colloque en hommage à Jean Abélanet. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan et Association Archéologique des Pyrénées-Orientales, 2005 (Collection Éstudes). ISBN 978-2-914518-61-1.
- Ponsich, Pierre. «Des blocs gravés aux plombs inscrits des Bains d'Arles ?». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpinyà: Imprimerie du Midi, 1952, p. 227-232.
- Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Els Banys d'Arles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.
Referències modifica
- ↑ Els Banys d'Arles en els ortofotomapes de l'IGN
- ↑ Ponsich, Lloret i Gual, 1985.
- ↑ Martin, 2005.
- ↑ Dels pobles de Cassini a les comunes d'avui http%3A%2F%2Fcassini.ehess.fr%2Fcassini%2Ffr%2Fhtml%2Ffiche.php%3Fselect_resultat%3D35075, a la pàgina web de l'École des hautes études en sciences sociales.
- ↑ Fitxes de l'INSEE - Poblacions legals de la comuna per als anys 2006 http%3A%2F%2Fwww.insee.fr%2Ffr%2Fppp%2Fbases-de-donnees%2Frecensement%2Fpopulations-legales%2Fcommune.asp%3Fdepcom%3D66189%26annee%3D2006 Fitxer, 2011 Fitxer i 2012 Fitxer.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 El doctor Pierre Hermabessière (- 1863 [1]) fou fill del baró Hermabessière, primer impulsor modern del balneari (1813 [2] Arxivat 2015-06-10 a Wayback Machine.). Va ser metge de professió, i possiblement se li degui el llibre Etablissement Thermal et Minéral, sis à la Commune des Bains, dits d'Arles, Departement des Pyrénées-Orientales. Perpinyà: s.n., 1817. Va ser alcalde dels Banys en tres mandats diferents (1833-1838, 1840-1848 i 1852-1863) i conseller general [3]. Tingué per gendre el també alcalde Jean Forné
- ↑ Gaëtan Henri Léon Viarizio di Lesegno, Viaris, (Cherbourg, 1847 - París, 1901) va ser un militar i polític. És recordat per les seves contribucions a la criptografia («fitxa, al web de l'Escola Naval» (en francès). [Consulta: 1r novembre 2013].
- ↑ Joseph Bouix (Palaldà, 3 de desembre del 1882 - Benesov (República Txeca), 15 de maig del 1945) es diplomà en medicina a la Universitat de Montpeller al 1909 (tesi: Amelie-les-bains station thermale d'hiver: eaux-climat-balneotherapie). Deportat a Alemanya per raons polítiques, morí a l'exili [4]
- ↑ Algunes fonts apunten que podria tractar-se de François Emmanuel Hefler (Santoña, 11.5.1884 - Bergen Belsen, 5.2.1945), resistent i deportat a Alemanya el 18.6.1944 [5] Arxivat 2013-11-14 a Wayback Machine.[6][7]