Morir en el golfo
Morir en el golfo és una pel·lícula mexicana de cinema dramàtic dirigida per Alejandro Pelayo i protagonitzada per Blanca Guerra, Enrique Rocha, Alejandro Parodi, Carlos Cardán, Emilio Echevarría, Ana Ofelia Murguía i María Rojo de 1990.[1] Està basada en la novel·la homònima de l'escriptor i periodista Héctor Aguilar Camín.
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Alejandro Pelayo  |
| Protagonistes | |
| Producció | Alejandro Pelayo |
| Guió | Víctor Hugo Rascón Banda i Alejandro Pelayo |
| Música | Marcial Alejandro |
| Dissenyador de so | Miguel Sandoval |
| Fotografia | Guillermo Navarro |
| Muntatge | Óscar Figueroa Jara (en)  |
| Vestuari | Gloria Carrasco |
| Maquillatge | Luz María Larragibel |
| Efectes especials | Miguel Vázquez Alejandro Vázquez |
| Productora | Instituto Mexicano de Cinematografía |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Mèxic |
| Estrena | 8 març 1990 |
| Durada | 95 min |
| Idioma original | castellà |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama |
    
| |
Argument o sinopsi
modificaEls Santana són un matrimoni conformat per Santana (Carlos Cardán), un polític mediocre i la seva dona, l'ambiciosa Eleonora (Blanca Guerra). Tots dos enfronten al cacic Fito Uscanga (Alejandro Parodi) perquè aquest es vol ensenyorir d'unes terres amb finalitats turístics. Eleonora involucra a Raymundo (Enrique Rocha), un periodista que va conèixer quan va ser estudiant i tots dos es relacionen. El cacic Uscanga els intenta convèncer que els crims que li atribueixen no van ser comesos per ell. Santana és electe president municipal i s'ensenyoreix de grans extensions de terra i usa materials de mala qualitat en l'obra pública del poble, per la qual cosa hi ha danys a la població que, enfurida, protesta contra Santana. Els pistolers de Uscanga li defensen disparant als pobladors i aquests en venjança la gent ofega a Santana. Eleonora intenta venjar-se del caciquer però no ho aconsegueix i fuig als Estats Units.[1]
Producció
modificaMorir en el golfo fou rodada a partir del 27 de desembre de 1988 a Villahermosa, Teapa, Tapijulapa, Tlacotalpan i la Ciutat de Mèxic, < les colònies Roma i Condesa així com en diferents localitzacions de l'estat de Morelos. Va ser estrenada el 8 de març de 1990 als cines París Plus, Fernando Soler, Nacional, Géminis 1 i Dolores del Río. Les companyies productores foren Co. Tabasco Films, Sociedad Cooperativa de Producción Cinematográfica José Revueltas SCL i l'Instituto Mexicano de Cinematografía.[1]a ser estrenada en televisió en 1989 a Imevisión, però va ser criticat el fet que es va fer de manera censurada.[2]
Repartiment
modifica- Blanca Guerra - Leonora
- Enrique Rocha - Raymundo
- Alejandro Parodi - Uscanga
- Carlos Cardán - Santana
- Emilio Echevarría - Contacto
- Ana Ofelia Murguía - Chinta
- María Rojo - Conchita
- Víctor Carpintero - Cházaro
- José Luis Cruz - Apodaca
- Jesús Ángulo - Negro Amaro
- Ramiro Ramírez - Matías Cházaro
- Luis Manuel Pelayo - secretario de Turismo
- Martín Lasalle - Director del periódico
- Jesús Ramírez - Técnico
- Jorge Eduardo Ramíreza - Manolo
- Renee Beatriz Rodríguez - Mariana
- Ángel de la Peña - Custodio 1
- Uriel Chávez - Custodio 2
Recepció
modificaEl guió de la pel·lícula va ser adaptat de la novel·la homònima d'Héctor Aguilar Camín pel director i Víctor Hugo Rascón. El seu títol temptatiu va ser Muertes fértiles, encara que l'escriptor de la novel·la sugurió que s'usés el títol de la novel·la.[3] Els mitjans de comunicació la van qualificar com un film de qualitat i de crítica social,[4] reflectint en els seus ressenyes que un dels personatges principals, Uscanga, interpretat per Alejandro Parodi, era una al·lusió clara a Joaquín Hernández Galicia "La Quina", un líder sindical acusat de caciquisme.[4][5][6] Pelayova negar aquesta relació encara que va comentar que "és més fàcil que a Mèxic i a Llatinoamèrica trobem a un cacic terratinent que a un líder petrolier característic d'una zona en particular".[3] La pel·lícula va ser promocionada com "inspirada sota la valenta novel·la d'Héctor Aguilar Camín", en una època caracteritzada per la censura governamental en continguts inclosos els cinematogràfics.[6]
Va ser exhibida com a obra d'obertura de la Setmana de Cinema Mexicà a Hong Kong de 1992.[7]
Premis
modifica- Tres Diosas de Plata per Millor Pel·lícula, Guió y Direcció, 1990[8]
- Dos Premis Heraldo per Actriu (Blanca Guerra) i Actor (Enrique Rocha), 1991
- Premi a la Millor Pel·lícula al Festival de Trieste, 1991[9]
- Tercer Premi Coral a la Millor Actriu a l'11 Festival Internacional del Nou Cinema Llatinoamericà de l'Havana, 1991
- Premi Catalina d'Or del Festival Internacional de Cinema de Cartagena de Indias a la Millor Actriu (Blanca Guerra), 1989[10]
- Premi de la Crítica de l'Associació de Cronistes d'Espectacles de Nova York (ACE) en les categories Actuació Femenina i Coactuació Masculina, 1990[11]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 Cineteca Nacional. Expediente A-02866 Morir en el golfo. México, CONACULTA, consultado en el Centro de Documentación e Investigación.
- ↑ Nelson Carro. "Morir en el golfo", en Tiempo libre, 21-27 de diciembre de 1989.
- ↑ 3,0 3,1 Mary Carmen Sánchez Ramírez. "El cine y la literatura", en El Nacional, 4 de julio de 1990.
- ↑ 4,0 4,1 Arturo Rivera Ruiz. "Morir en el golfo" un drama de la vida real. El Universall, 19 de agosto de 1992.
- ↑ Juan Guerrero. "Penar entre las negras cavernas cinematográficas", en "El Nacional", 25 de junio de 1990.
- ↑ 6,0 6,1 Héctor Rivera. "En la versión fílmica de Morir en el golfo, La Quina", a Proceso 686, 26 de desembre de 1989. pp. 66-67.
- ↑ Agencia EFE. "Morir en el golfo" fue la cinta que abrió la exhibición.El Universal, 9 de junio de 1992.
- ↑ José Vera. "Morir en el golfo, arrasó con las Diosas", México, El Nacional, 19 de noviembre de 1990.
- ↑ Agencia ANSA. "Exhibirán en Italia la Película Mexicana Morir En El Golfo", Excélsior, 25 de enero de 1991.
- ↑ Ricardo Camargo. "Premio Internacional para Blanca Guerra", México, El Nacional, 3 de agosto de 1990.
- ↑ Agencia DPA. "Morir en el golfo" fue la mejor película. México, El Día, 3 de marzo de 1991.