Fantasia per a piano (Beethoven)
Beethoven va escriure aquesta fantasia el 1809 i va ser publicada l'any següent, dedicada al compte Franz Anatol Brunsvik. Va ser composta posteriorment a les variacions op.76, a diferencia d'aquesta obra, a la fantasia, Beethoven plasma una visió renovada cap a aquest instrument.[1]És la única fantasia que compongué Beethoven específicament per a piano i és considerada una improvisació magistral.[2]
| Títol original | Fantasia in G minor  |
|---|---|
| Forma musical | fantasia |
| Tonalitat | sol menor |
| Compositor | Ludwig van Beethoven |
| Creació | 1809 |
| Data de publicació | 1810 (L) |
| Instrumentació | piano |
  | |
| « | <<[...] la Fantasia op.77 és realmente un apoteosis de lo fantàstico. [...] No és extraño, pues, que ninguna otra obra de Beethoven haya conseguido despertar opiniones tan encontradas: […] desde el descredito más absoluto hasta la fascinación que, […] le han profesado importantes figuras del pasado u del presente.>> | » |
| — Luca Chiantore, Beethoven al piano p.230 | ||
Estructura modifica
L'originalitat del la fantasia resideix en l'efecte sonor, predomina la repetició d'un mateix patró com a element estructural de nombrosos passatges, les modulacions inesperades i allunyades de l'estil tradicional, són recurrents. L'estil d'improvisació de Beethoven queda plasmat en aquesta composició. On l'efecte sorpresa és un element clau per al desenvolupament del discurs musical, pretén jugar a trencar amb les expectatives del públic, tant a nivell dinàmic com tècnic.[3][4] La fantasia traça un discurs inestable, inquiet, obscur, desenvolupat a partir dels canvis constants temàtics i tonals, caracteritzats per les "mutacions harmòniques".[1][5]
A la primera secció de la fantasia es presenten un conjunt d'idees musicals contrastades entre elles. Cada tema es caracteritza per l'ús d'un element musical que el defineix. Per exemple: el primer dels temes es basa en la figura retòrica del “sospiratio”, el segon s'inspira en una melodia popular i el darrer d'aquesta secció presenta un caràcter agitat en tonalitat menor. Els passatges d'escales i d'arpegis indiquen els moments de transició.[3] << […] en tan solo doce sistemas Beethoven supo concentrar tantas ideas que bastarían para dar a luz a una improvisación aún más amplia que la pròpia Fantasía op.77>>[6]
La segona secció de la fantasia es basa en un conjunt de variacions en si B Major sobre un tema breu. La darrera variació enllaça amb el tema inicial de la fantasia.[3]
<< La fantasia puede verse fàcilment como una reflexión sobre elementos de tipo tècnico: escales […], arpegios […], octaves, octaves partidas>>.[6] Carl Czerny cità aquesta fantasia al seu tractat d'improvisació Anleitung zum Fantasieren com a exemple de <<capriccio>> i no com una fantasia sobre temes diversos. Emfatitza la juxtaposició d'idees per sobre del desenvolupament i de la integració de tots els seus elements.[6] [4]L'estructura de l'obra és un exemple de "tonalitat progressiva"[1]
Seccions modifica
La fantasia està escrita en un sol moviment: (245 compassos)[5]
- Allegro/Poco adagio, 4/4, Sol menor
- Allegro, ma non troppo, 6/8, Si bemoll major
- Allegro con brio, 2/4, Ré mineur
- Adagio, 2/4, La bemoll major
- Presto, 2/4, Si menor
- Allegretto, 2/4, Si major [7]
Ronda els 10 minuts d'interpretació
Origen modifica
<<Un pianista extranjero que lo había escuchado, le pidió que le diera un tema sobre el cual improvisar. Beethoven […] se fue al piano, tocó una escala en distintas octavas,en sentido ascendente, y volvió a sentarse riendo. El extranjero pidió de nuevo un tema. <<Os lo he dado ya>>, dijo Beethoven. <<¿Qué? ¿Éste sería el tema?>> <<¡ Seguro! Y muy bueno, además.>> El artista, confundido, tuvo que improvisar como mejor pudo. Poco después salió la Fantasia op.77 de Beethoven, que està basada sobre una de estas escalas y es el producto de un momento de buen humor de Beethoven.>>[8][6]
Existeixen esbossos previs, que recullen la idea principal sobre la qual realitzaria les seves improvisacions abans que publiques la fantasia.[5]
La fantasia s'assembla molt a la de Ph. E. Bach Fortune. (Allgemeine Musikalische Zeitung)[1]
Discografia modifica
- Artur Schnabel, 1937 (Naxos)
- Rudolf Serkin, 1947 (Music & Arts)
- Alfred Brendel, 1961 (Vox Records)
- Hans Richter-Haaser, 1964 (EMI)
- Rudolf Serkin, 1970 (Sony)
- Jörg Demus, 1974 (DG)
- Ronald Brautigam, 1984 (Etcetera)
- Melvyn Tan, 1989 (EMI « Reflexe » / Virgin Classics)
- Abdel Rahman El Bacha, 1993 (Forlane)
- Gianluca Cascioli, 1997 (DG)
- Michael Schäfer, 2003 (Harmonia Mundi)
- Georg Friedrich Schenck (en), 2006 (Brilliant Classics)
- Enllaços disponibles de més intèrprets a la secció "Enllaços d'interés")
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Poggi, Amadeo. Beethoven repertorio completo. Madrid: Cátedra, 1995, p. 302,303. ISBN 84-376-1347-7.
- ↑ «Fantasia op.77». [Consulta: 8 febrer 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «Hyperion records», 20-02-2008. [Consulta: 20 febrer 2008].
- ↑ 4,0 4,1 Sitton, Michael R. «Beethoven's Opus 77 Fantasy: An Improvisational Document?». A: American Music Teacher, Vol. 36, No. 6. Music Teachers National Association, juny-juliol 1987, p. 25-28, 39.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Rink, John «Schenker and Improvisation». Journal of Music Theory, Vol. 37, No. 1. Duke University Press on behalf of the Yale University Department of Music, Primavera 1993, pàg. 14-21.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Chiantore, Luca. Beethoven al piano, 2010, p. 211-239.
- ↑ Beethoven. Fantasie für Klavier (H-Dur, Anfang in g-Moll) op. 77,. Breitkopf und Härtel, 1566.[Enllaç no actiu]
- ↑ Czerny, Carl. Erinnerungen aus meinem Leben. Herausgegeben und mit Anmerkungen von Walter Kolneder. Estrasburg i Baden-Baden: Heitz Verlag, 1968, p. 46.