Obre el menú principal

Filippo Galli (Roma, 1783 - París, 3 de juny de 1853) va ser un baix italià.

Infotaula de personaFilippo Galli
FilippoGalli.jpg
Biografia
Naixement 1783
Roma
Mort 3 juny 1853 (69/70 anys)
París
Activitat
Ocupació Cantant i cantant d'òpera
Veu Baix
Instrument Veu
Participà en
31 maig 1817Q55078532 Tradueix

Musicbrainz: c8d4c275-81d6-4168-ac30-e01723965fc0
Modifica les dades a Wikidata

Més per necessitat que per vocació, decidí treure profit de la seva bonica veu de tenor i, amb una mediocre preparació, afrontà els escenaris de Nàpols el 1801 com a tenor amb èxit escàs. Aquest li va somriure en canvi tres anys més tard a Bolonya, amb l'òpera La Caccia di Enrico IV de Generali, i es renovà a Parma amb I fuorusciti de Paër i La morte di semiramide de Nasolini. De retorn a Nàpols el 1807, va intervenir en l'estrena de Amori e gelosie tra congiunti de Guglielmi. L'any següent cantà a Parma en La capricciosa pentita de Fioravanti, fins que una greu malaltia l'obligà, primer a suspendre l'activitat i després a educar de bell nou la veu passant a interpretar, sembla que per consell de Paisiello, rols de baix. Fou el principi d'una segona carrera que el consagraria com a gran intèrpret rossinià i un dels primers italians en afrontar amb èxit el repertori mozartià.

Després d'interpretar papers de baix en òperes de Rossini prèviament estrenades per altres cantants, el 1817 fou el primer Fernando de La gazza ladra. També va ser el primer Enrico VIII de l'Anna Bolena de Gaetano Donizetti en el Carcano de Milà, al costat de la Giuditta Pasta i de Rubini. Però és més recordat per la seva llarga col·laboració amb Gioachino Rossini, qui li va escriure els següents papers:

En el cartell de Nàpols cantà totes les òperes de Rossini al costat de la Colbran i de Rubini.

De 1823 a 1825 amplià el seu repertori rossinià incloent també Tancredi, Ricciardo e Zoraide, Zelmira i La donna del lago. Més tard hi afegiria El barber de Sevilla, Semiramide, L'assedio di Corinto i Le comte Ory. Amb aquest repertori recollí èxits clamorosos també a París, Londres i Barcelona. A partir de 1830 organitzà una companyia italiana que portà a Mèxic un repertori quasi exclusivament rossinià i amb la que guanyà xifres elevadíssimes, si bé al vegada propinava el cop de gràcia als seus mitjans vocals ja en decadència, fins al punt que les seves últimes actuacions després del seu retorn a Itàlia (entre 1837 i 1840 foren rotunds fracassos.

Després d'abandonar els escenaris fou primer director de cors a Madrid i Lisboa, després es traslladà a París en ser-li concedida la càtedra de cant i declamació del Conservatori. Morí en la més completa misèria.

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Filippo Galli  
  1. Warrack, John and West, Ewan (1992), The Oxford Dictionary of Opera, 782 pages, ISBN 0-19-869164-5