Film Ideal

Film Ideal fou una revista especialitzada en cinema, que va començar a vendre's el 1956.[1]

Infotaula de publicacions periòdiquesFilm Ideal
Tipusrevista Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguacastellà Modifica el valor a Wikidata
Data de publicacióoctubre 1956 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució1970 Modifica el valor a Wikidata
FundadorFélix Martialay Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata

És considerada com una de les millors revistes de crítica i assaig fílmic de la dècada dels cinquanta. Tot i que va començar com una publicació d'orientació catòlica, amb el lema un cine mejor para un mundo mejor, va acabar convertint-se en una variant espanyola del primer Cahiers du Cinéma.[1] Va ser fundada per Félix Martialay

Fundador[cal citació]Modifica

El principal fundador de la revista fou Félix Martialay. Juntament amb Pérez Lozano, Juan Cobos i Pablo Izquierdo, tots ells provinents de la revista Signo, van començar a fundar Film Ideal. Va començar a fer crítica de cinema. Volien fer un setmanari d’òrbita nacional per substituir la revista Ambiente, que es va tombar per la sortida del seu director Jiménez Quielz, entre altres factors, però va acabar sent un quinzenal.

En aquest projecte s’uní un setmanari de Bilbao per instal·lar-se a Madrid i fundar Propaganda Popular Católica per fer, a banda del setmanari, una sèrie de llibres i bolletins.

Directors[cal citació]Modifica

El primer director de la revista fou José María Pérez Lozano des de la seva creació l’octubre de 1956, fins a la seva dimissió el 1961. Seguidament el substituí Félix Martialay, un dels  membres principals de la revista que va ajudar a fer que progressés i es popularitzés. Fins al 1970, any en què la revista va desaparèixer.

Història[cal citació]Modifica

A començaments del 1956, Film Ideal expandia propaganda catòlica i tenia l’objectiu de ser un seminari. Va néixer en un context de gran auge cinefílic que es va prolongar durant els anys seixanta. Van demanar a Pérez Lozano que dirigís aquesta nova publicació i va incloure membres de Signo, revista que dirigia i on treballava, per reclutar al personal. Va demanar ajuda a Juan Carlos, Pablo Izquierdo i a Félix Martialay.

En una visita del pare Córdoba a Madrid, cura que aleshores era molt famós i que considerava pecaminós el cinema, va assistir a la reunió per fer un cine-fòrum per ordre del seu bisbe. Córdoba va demanar als seus entrevistadors que li fessin un guió amb allò que volien que digues i les respostes que havia de donar. D’aquest guió va sorgir una revista de trenta-dues pàgines.

Així doncs, la revista neix a partir d’aquest guió elaborat per Pérez Lozano, Juan Cobos, Pablo Izquierdo i Félix Martialay sense gaire pressupost inicial, ja que disposaven de molt pocs diners.

Es posaren en contacte amb el pare Sobrino de Madrid, que poesia unes fixes cinematogràfiques conegudes com les fixes del Sipe de les Congregacions Marines. Sobrino va contribuir amb unes aportacions econòmiques a la revista que, juntament amb las del pare Landaburu de Bilbao, on posteriorment va dirigir un videoclub. Gràcies a aquestes aportacions, els pares Sobrino i Landáburu van possibilitar la creació de la revista.

També van poder comptar amb l’ajut d’un contacte dels fundadors que s’oferia a finançar el primer número i, si triomfava, li pagarien la impressió del segon. El primer número era molt catòlic, la capçalera es basava en el Papa Pio XII, una benedicció de la Jerarquia i una carta al rei Enrique i a Tarancón.

El nom va sorgir d’entre les paraules d’un discurs del Papa Pío XII, i fou Pérez Lozano qui va proposar adoptar aquest nom com a títol de la revista.

La trajectòria de Film Ideal es divideix per tres etapes:

En la primera etapa (1956 – 1961) van treure el primer número amb un total de 1500 còpies. José María Pérez Lozano dirigia la revista amb un esquema molt rígid, molt clerical i conservador, amb poca extensió en les entrevistes i massa gràfic, amb unes crítiques bastant pobres i molt poc profunditzades i un punt de vista limitat. Faltava contingut i informació.

Estava molt dedicada a la religió, treien a bisbes en primera plana, benediccions, etc. Partien amb la intenció de què la revista devia fer una labor cultural enfocada des d’un punt de vista catòlic.

En els seus inicis mostrava el seu gust per al cinema americà i presumia d’independència en la crítica, ja que elogiava a l’església.

La periodicitat va ser inicialment mensual. Amb la gran acceptació que va tenir, el 1960 en el núm. 40, la revista es va transformar en unes publicacions de caràcter quinzenal. Ja disposaven de suficient nivell econòmic per pagar a la impremta sense problemes i començar-se a establir. Treien 12.000 exemplars al mes. John Ford, Hithcock, Howard Hawks, Anthony Mann, Mankiewicz, Hery Hathaway, Orson Wells o Raoul Walsh foren alguns dels protagonistes d’aquests volumens. Era l’època dels cineclubs, originats a França, però s’estengueren ràpidament per tota Europa. Amb aquests cineclubs, s’expandia les obres dels millors artistes, algunes d’elles prohibides per la censura o rebutjades pel sistema comercial. Aquests factors feien que el cinema fos un gènere d’interès.

La segona etapa (1961 - 1965) amb la publicació del núm. 68 el 1961, anunciaven la dimiddió de Pérez Lozano, juntament amb un gran grup de jesuïtes i els cures Sobrino i Landáburu, per culpa dels constants conflictes en les editorials. Fèlix, Cobos i Izquierdo assumeixen el càrrec de directors-caps finalitzant així la primera etapa, també coneguda com el “tremendisimo parroquial”. També es va produir un canvi del logotip i l’extensió de les entrevistes havia augmentat. Es van allunyar de la radicalitat catòlica que Lozano havia imposat en Film Ideal i publicaven cada cop més contingut cultural i de relació al cinema. És l’etapa més significativa, també es coneixia com l’etapa “cahierista”. La revista comença a donar més protagonisme al gènere cinematogràfic i deixa el contingut religiós en segon terme però encara amb un paper rellevant.

Inicia una nova etapa on atrapava una nova generació de joves no molt vinculats a aquestes línies catòliques. En el 1961 el gènere de pel·lícules que imperava, era l’americà. El cinema nacional de l’època, amb alguna excepció, no tenia una gaire valoració entre les pàgines de Film Ideal.

El 1962 Film Ideal obre una nova secció anomenada “Las diez obras máximas de la Historia del cine” en la qual treballaven disset crítics cinematogràfics, prenent com a model un llistat d’una revista britànica de deu anys enrere, sent el referent de les llistes de les millors pel·lícules de la història. En la revista, van confeccionar el ranking amb la gran rellevància que va portar la modernització, el progrés i la tecnologia del cinema sonor que creixia al llarg de la dècada dels seixanta. En l’evolució de la revista, en el núm. 112  comencen a introduir la música relacionada amb el cinema i el cinema de brasil.

La revista combatia contra la mentalitat creixent de l’època, que donava una major importància al cinema europeu i el neorealisme, el testimoni religiós i el testimoni social. Començaven a criticar el cinema americà de fer pel·lícules massa espectaculars, ja que consideraven que el cinema era una cultura i un moviment intel·lectual molt important.

En la tercera etapa (1965-1970), en el núm.159 enuncien a Félix Martialy com a nou director i confeccionador de Film Ideal, juntament amb Pruenda i Cobos. Izquierdo se’n van anar poc després que Lozano i els cures, els principals membres que finançaven la revista, ja que no estava disposat a perdre més diners pagant el quinzenal.

Pruenda es va convertir en el nou propietari després que el seu pare morís i ell heretes tota l’herència. Amb aquests diners podia invertir en la revista i contribuir a pagar la impremta. Es va crear un consell de redacció format, a més dels directors, per Marcelo, Palá i Rubio, que s’encaraven de revisar tots els articles abans que fossin publicats. 

La revista va tornar a patir una altra crisi; Cobos, Rubio i altres col·laboradors van acomiadar-se i van crear una nova revista independent anomenada Graffitti. El motiu de la dimissió de Cobos fou perquè el consell de redacció no van publicar el seu article de Hitchcock a qui li dedicaren dos números, ja que era una eminència del cinema molt idolatrat per als membres del consell i tots volien aportar un escrit en el seu honor. Miguel Rubio Gómez Redondo, Waldo Leirós, Sebastián d’Erice i uns altres membres, van ser seduïts per la proposta de Cobos d’abandonar Film Ideal i fundar una nova revista.

Només es mantingueren fidels a la revista companys com Palá, Marchelino Villegas, Buceta, Pruenda i Fèlix, únic membre dels fundadors que, des dels seus inicis, va continuara donant suport i perdurant la revista fins al seu final el 1970. Fèlix es va convertir en l’últim director i propietari de Film Ideal.

Col·laboradors[cal citació]Modifica

Els col·laboradors inicials van ser Fèlix Mararty, militar que acabaria dirigint la revista.

Juan Cobos, el principal i entregat defensor de Orson Welles en la crítica espanyola i membre de Acción Católica.

Juan Miguel Lamet que, posteriorment ocuparia el càrrec de censor.

José Pruenda, qui col·laborà amb una gran aportació econòmica a la revista després d’heretar gran part de la seva riquesa i es convertí en el propietari.

En aquests anys apareix molt lligat a Film Ideal José María García Escuedo, un personatge fonamental en l’historia del cinema espanyol. Va il·lustrar perfectament les contradiccions ocultes en el cinema espanyol.

Florentino Soria, que havia treballat com a guionista amb Luis García Berlanga (Calabuch, 1956) i acabaria sen el director de la Filmoteca Nacional d’Espanya.

Alonso Sánchez, un dels crítics espanyols més populars i el primer cas autènticament mediàtic de crític cinematogràfic.

També van contribuir a construir el primer nucli de la revista Monleón, César Santos Fontenla, Jesús García de Dueñas, Román Gubern, Antxon Eceiza, José Luis Egea i Santiago San Miguel.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Pensament i historiografia del cinema català». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia i WebgrafiaModifica