Fons voltor
Un fons voltor és un fons d'inversió lliure, fons de capital de risc o fons de deute en dificultats que inverteix en deutes considerats febles o en impagaments o valors mobiliaris d'empreses en fallida, coneguts com a distressed securities.[1] Els inversors del fons es beneficien comprant deute a un preu inferior al valor nominal en un mercat secundari i, posteriorment, utilitzen diversos mètodes per a vendre el deute per una quantitat superior al preu de compra. En altres paraules, mitjançant l'especulació financera, els fons voltor compren títols de deute dels països en una situació econòmica difícil a preu molt baix, per a després litigar als fòrums internacionals i intentar cobrar la totalitat del valor d'aquests bons.[2][3]
Els deutors poden ser empreses, països i particulars. Els fons voltor han reeixit a l'hora d'efectuar accions d'embargament i recuperació contra governs deutors sobirans, generalment acordant-les abans de realitzar els embargaments en vendes forçades. Les liquidacions normalment es fan amb un descompte en moneda forta o local o en forma de nova emissió de deute.[4][5]
Història modifica
El cobrament del deute públic va ser poc freqüent fins a la dècada del 1950, quan la immunitat sobirana dels emissors governamentals va començar a ser restringida pels termes del contracte.[6] Aquesta tendència es va desenvolupar a partir de la fallida del deute sobirà amb els creditors comercials. Un primer exemple va ser la congelació de les reserves d'or del Brasil en poder del Sistema de la Reserva Federal estatunidenc el 1957.[7]
El deute públic a finals de la dècada del 1980 estava principalment mantingut per la banca privada. Això va ser el resultat de la reorientació dels petrodòlars de la dècada del 1970, quan els beneficis del petroli es van reciclar en préstecs bancaris. La sindicació del deute entre els bancs va convertir en poc pràctica la recuperació, ja que un fons que pretengués litigar havia de comprar la totalitat del deute als titulars.
A mesura que avançava la dècada del 1980, els esforços de reprogramació del deute a Amèrica Llatina van crear instruments nous com els Brady bonds, que van introduir al mercat els fons d'inversió lliure. Aleshores, els creditors originals van vendre el deute al mercat secundari, que és un mercat format per bancs i fons d'inversió centrats a comprar amb descomptes per aconseguir rendiments superiors de la seva inversió.
En aquest procés, gran part del deute va ser recomprat i convertit en moneda local pels emissors dels països sobirans en programes oficials de conversió de deute dissenyats per atraure inversions, i en països molt endeutats mitjançant recompres finançades pel Banc Mundial. El preu, amb descomptes superiors al 80% del valor nominal principal, va animar els fons a invertir en accions de recuperació, que d'altra manera no tindrien sentit financer a causa de la seva durada i cost.
El terme «fons voltor» és una metàfora despectiva que s'utilitza per comparar aquests fons d'inversió amb el comportament dels voltors, atès que pressionen els deutors amb dificultats financeres per a comparar el crèdit barat en un mercat secundari i poder maximitzar els beneficis.[8][9][10][11][12] El terme ha tingut una àmplia acceptació per part de governs, mitjans de comunicació, universitats i organitzacions internacionals com el Banc Mundial, el Grup dels 77, l'Organització dels Estats Americans i el Council on Foreign Relations, entre d'altres.[13][14][15][16]
L'any 2009, es va introduir una legislació bipartidista al Congrés dels Estats Units amb l'objectiu d'evitar que els fons voltor es beneficiessin del deute públic impagat, limitant la quantitat de beneficis que un creditor secundari pot obtenir a través d'un litigi basat en aquests deutes.[17][18][19][20]
El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial van assenyalar que els fons voltor posen en perill els beneficis obtinguts per la condonació dels països pobres desviant-los cap als comptes bancaris dels rics, a més de suposar un gran impacte per a la sobirania nacional.[14]
Dret a l'habitatge modifica
El 2022 una investigació de la Directa va revelar que el fons inversor estatunidenc Blackstone era el tenidor que controlava, per mitjà d'una teranyina de societats filials, més pisos de lloguer a l'Estat espanyol (20.000 actius d'aquesta tipologia, mentre que CaixaBank en tenia 19.000), des del seu aterratge l'any 2013 amb l'adquisició de 1.860 unitats d'habitatges de protecció oficial de lloguer a Madrid, operacions en què habitualment es beneficia de descomptes de fins al 60% del preu de mercat.[21] A Catalunya en concentrava 5.550 a 306 municipis, el 73% dels quals estaven buits segons el registre de la Generalitat.[22]
Referències modifica
- ↑ Blackman, Jonathan I.; Mukhi, Rahul Law and Contemporary Problems, 73, 2010, pàg. 47–61 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ «El fondo buitre que especula con deuda y también depreda un sector industrial». Tiempo Argentino, 11-01-2013. Arxivat de l'original el 2013-01-11. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ Camps Barber, Esperança. «Els fons voltor: el vol rasant sobre les ciutats albirant els cadàvers imminents». Vilaweb, 20-10-2022. [Consulta: 29 octubre 2022].
- ↑ ; Blackden, Richard «Paul Singer's Elliott Management takes the fight to National Express». The Daily Telegraph, 24-04-2011 [Consulta: 21 juliol 2014].
- ↑ «A victory by default?». The Economist, 03-03-2005 [Consulta: 4 març 2013].
- ↑ Choi, Stephen; Mitu Gulati; Eric Posner Journal of Legal Analysis, 4, 1, 31-05-2012, pàg. 131–179. DOI: 10.1093/jla/las004 [Consulta: 4 març 2013].
- ↑ «HARD CURRENCIES SHORT IN BRAZIL; Nation Is Nearly Out of Such Reserves--Coffee Crop May Replenish Funds Debt Payments Due Reserves Were Low». , 15-07-1957 [Consulta: 4 març 2013].
- ↑ Pesendorfer, Dieter. «Good-Bye Neoliberalism? Contested Policy Responses to Uncertain Consequences of the 2007-2009 Financial Crisis». A: Alexander. Research Handbook on International Financial Regulation. Cheltenham: Edward Elgar, 2012, p. 426. ISBN 9780857930453.
- ↑ Moles, Peter. The Handbook of International Financial Terms. Oxford University Press, 10 juny 1999. ISBN 9780191727245.
- ↑ Cone, Sydney «Còpia arxivada». New York Law School, 13, 1, Fall 2010, pàg. 17. Arxivat de l'original el 3 de març 2016 [Consulta: 22 juliol 2014].
- ↑ «The end of vulture funds?». AlJazeera, 22-03-2014 [Consulta: 19 juliol 2014].
- ↑ «Vulture Investing: Why a Hedge Fund Chased an Argentine Frigate». . Arxivat 2016-04-25 a Wayback Machine.
- ↑ «Unified support of G77+China Summit to Argentina on Malvinas and vulture funds». Telam, 15-06-2014. Arxivat de l'original el 8 agost 2014. [Consulta: 31 juliol 2014].
- ↑ 14,0 14,1 «Fonds vautours contre pays pauvres : 26 June 2007». Dannyleipziger.com. [Consulta: 15 octubre 2013].
- ↑ Alexander Main. «U.S. on Its Own, Once Again, at OAS Meeting on Argentine Sovereign Debt». CEPR, 09-07-2014. Arxivat de l'original el 14 de juliol 2014. [Consulta: 28 d’octubre 2022].
- ↑ «US Council of Foreign Affairs supports Argentina, blasts Judge Griesa». MercoPress, 26-06-2014.
- ↑ «The Stop VULTURE Funds Act». Govtrack.us, 01-08-2008. [Consulta: 28 juliol 2014].
- ↑ «Vulture Funds: A Threat to the Poorest Countries and U.S. Foreign Assistance». Jubilee USA, juny 2009. Arxivat de l'original el 31 de maig 2013. [Consulta: 23 juliol 2014].
- ↑ Antonio Gambin. «Vulture fund takes the Belgian government to court - and Belgian NGOs join the defence team», 05-03-2018. Arxivat de l'original el 14 de març 2018. [Consulta: 14 març 2018].
- ↑ «ParlInfo - Federation Chamber : PRIVATE MEMBERS' BUSINESS : Heavily Indebted Poor Countries Initiative». Parlinfo.aph.gov.au, 25-06-2012. [Consulta: 28 juliol 2014].
- ↑ Garcia, Gemma. «Blackstone, el fons voltor que acapara més habitatges». Directa, 11-04-2022. [Consulta: 26 maig 2022].
- ↑ Garcia, Gemma. «El fons d'inversió Blackstone posseeix 5.550 habitatges a 306 municipis de Catalunya». Directa, 11-04-2022. [Consulta: 26 maig 2022].