Obre el menú principal

Fusell antitancs

fusell de grans dimensions especialment dissenyat per combatre tancs

Un fusell antitancs és un tipus de fusell de grans dimensions especialment dissenyat per combatre tancs. Actualment obsoletes, aquestes armes van ser el primer giny desenvolupat en resposta a l'aparició del tanc durant la Primera Guerra Mundial.

Infotaula d'armaFusell antitanc
THE BRITISH ARMY PREPARES FOR WAR ARMYTRAINING1-13.jpg
Un soldat britànic servint un fusell antitanc Boys durant un entrenament l'any 1938.
Tipus Armament antitanc i fusell
Modifica les dades a Wikidata

Van ser armes prou efectives fins a mitjans de la Segona Guerra Mundial, quan els blindatges més gruixuts i inclinats ja no es podien perforar. A més a més, l'aparició d'altres armes antitancs més efectives, com els llançacoets portàtils, va propiciar-ne el desús.[1]

La tecnologia del fusell antitancs ha acabat servint de base pels fusells anti-material, armes dissenyades per perforar materials.[2]

HistòriaModifica

El fusell antitancs va néixer a la fase final de la Primera Guerra Mundial, quan els soldats d'Alemanya es van enfrontar a un nou giny: el tanc. Creat per travessar el camp de batalla sense veure's afectat per les bales de les armes lleugeres o metralladores, només es podia frenar amb projectils d'artilleria o bombes de mà. Però destruir un tanc amb granades era perillós i era impossible tenir bones comunicacions i prou artilleria a tot arreu. Això va crear una nova necessitat pel front; es requeria una nova arma relativament compacta, de baix cost i capaç de perforar el blindatge dels tancs.[3]

 
Un soldat alemany i un civil practicant amb un fusell antitancs Panzerbüchse a Grècia l'abril de 1941.

Els primers a desenvolupar aquesta nova arma van ser els alemanys l'any 1918. El Tankgewehr M1918, també conegut com a Màuser T-Gewehr, estava especialment dissenyat per destruir tancs. Tenia un calibre de 13,2 mm i podia perforar la majoria dels blindatges britànics contemporanis de 12 mm causant danys a l'equipament i tripulació. Aquesta arma va servir d'exemple per les que es dissenyarien després. Tenien forma de fusell, feien entre 1,5 i 2 m de llarg, eren pesants, tenien un fort retrocés i podien penetrar 20 o 30 mm d'acer a una distància de 100 m. Això era més que suficient per ser un perill pels tancs de la Primera Guerra Mundial i del període d'entreguerres.

Els calibres típics dels primers fusells antitancs oscil·laven entre els 12,7 mm i els 15 mm, però van sorgir dues noves tendències en el disseny d'aquests fusells que s'allunyaven d'aquest calibre.[1]

La primera volia aprofitar els calibres dels fusells normals, però disparant-los a molt alta velocitat (1100 o 1200 m/s). Fent servir bales més lleugeres, 12-14 grams en comparació amb els 50-60 grams de les bales dels calibres més grans, podien fabricar fusells més lleugers i amb menys retrocés. El problema d'aquest disseny és que la bala era més llarga i erosionava més ràpidament el canó de l'arma, a més a més no malmetien tant el vehicle com els projectils més grans. Tot i això, entre els exèrcits alemany i polonès es va apostar més per aquests dissenys.

La segona tendència, apostava per uns projectils més grans i pesants, d'uns 20 mm de calibre. Aquesta mida permetia usar diversos tipus de munició: incendiària, explosiva, perforant... i servien com a arma de suport general a la infanteria. Els problemes d'aquest tipus de fusells eren el seu preu, car, i el seu elevat pes, que podia ser de més de 40 kg reduint-ne la mobilitat. Aquests fusells podien perforar una mica més de blindatge, 30-35 mm.

 
Soldats soviètic armats amb un fusell antitancs PTRD-41 durant la defensa de Moscou.

Amb aquestes 3 grans branques en dissenys de fusells va esclatar la Segona Guerra Mundial. Tot i que van ser molt efectius en alguns enfrontaments, aturant els tancs alemanys en el seu avenç cap a Moscou per exemple, els blindatges va millorar aviat i van esdevenir armes poc efectives contra els tancs mitjans i pesants. Tot i així alguns països van continuar fent-ne servir fins acabada la guerra per destruir blindats lleugers, estructures o per disparar contra la infanteria enemiga.[4]

CaracterístiquesModifica

Els fusells antitancs inicials apareguts durant la Gran Guerra tenien un calibre que rondava els 13 mm. Posteriorment se'n van desenvolupar amb calibres més grans, però velocitats inferiors, i calibres més petits, i velocitats més altes. Per poder donar el màxim de velocitat al projectil els canons dels fusells havien de ser molt llargs i era normal que la seva longitud total fos d'aproximadament 2 m.

En general, aquestes armes eren molt pesants perquè estaven molt reforçades i funcionaven amb un mecanisme semiautomàtic. Sovint duien un bípede per poder apuntar adequadament i el retrocés era amortit gràcies al punt de suport i la molla recuperadora.[5]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Modern Firearms Anti-tank rifles» (en anglès). Max R. Popenker. World Guns. [Consulta: 30 abril 2014].
  2. «Anti-Tank / Anti-Material Rifles» (en anglès). Military Factory, 26-03-2014. [Consulta: 30 abril 2014].
  3. Zaloga, 2018, p. 4.
  4. Alexey Romanov (Алексей романов). Weapons of Victory: PTRD and PTRS. Episode 7.(Оружие Победы серия 7 - ПТРД и ПТРС) (Documental). Wings of Russia Studio. Dura 00:08:04 - 00:11:00.  Paràmetre desconegut |year2= ignorat (ajuda)
  5. Los más extraordinarios carros de combate nº38 (en castellà). Altaya, 2005, p. 458. ISBN 84-487-0698-6. 

BibliografiaModifica

  • Zaloga, Steven J. The Anti-Tank Rifle. Oxford: Osprey Publishing, 2018, p. 80. ISBN 978 1 4728 1723 5 [Consulta: 17 juliol 2018]. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica