Giuseppe Pinelli
Giuseppe Pinelli, conegut com a Pino, (Milà, 21 d'octubre de 1928 – Milà, 15 de desembre de 1969) va ser un ferroviari italià,[1] activista anarquista i esperantista,[2] que va morir en circumstàncies no aclarides mentre estava sota vigilància policial.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 21 octubre 1928 Milà (Itàlia) |
| Mort | 15 desembre 1969 (41 anys) Milà (Itàlia) |
| Causa de mort | Síncope i homicidi (Caiguda accidental ) |
| Sepultura | Cimitero di Turigliano (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | treballador ferroviari, partisà |
| Moviment | Anarquisme |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | Licia Pinelli |
L'any 1969, Pinelli va ser detingut com a sospitós d’un atemptat amb bomba en un banc de Milà, en el qual van morir setze persones. Estant detingut, Pinelli va caure des d'una finestra del quart pis de l'estació central de policia de Milà i va morir. La seva mort va ser oficialment atribuïda a un desmai. Les principals evidències en relació a l’atemptat, evidències que la policia va ignorar, assenyalaren grups d'extrema dreta com a autors principals dels fets, els quals haurien actuat amb el suport actiu dels serveis secrets italians. La implicació de Pinelli mai es va poder demostrar.[3][4] La seva mort va provocar nombroses reaccions entre els moviments estudiantils i obrers de l’època i, des d'aleshores, cada any s'organitzen a Milà diverses manifestacions en memòria seva.[1][2]
El record de Pinelli esdevingué un símbol de l'oposició al poder i contra la violència policial i, també, font d'inspiració pel món de l'art i la cultura. Així, es van crear cançons dedicades a la seva persona, com ara, La Ballatta del Pinelli, composta per G. Barozzi, F. Lazzarini i U. Zavanella;[5][6] pintures com I Funerali dell’anarchico Pinelli d'Enrico Baj; obres de teatre com Mort accidental d’un anarquista de Dario Fo, etc.[7] El documental Pino. Vita accidentale di un anarchico (2020), de Claudia Cipriani, presenta la cara més humana i familiar de Pinelli.[8]
A la dècada dels cinquanta, Pinelli va aprendre esperanto i va ser un membre destacat del Club d'Esperanto de Milà, on va conèixer la també esperantista Licia Rognini, qui després es convertiria en la seva dona.[9][1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «La vedova di Pinelli: “Noi sappiamo come è morto mio marito. Se qualcuno vorrà parlare, parlerà”» (en italià). La Stampa, 12-12-2019. [Consulta: 6 desembre 2022].
- ↑ 2,0 2,1 «“Anarchico, partigiano, esperantista: vi racconto chi era mio padre, Giuseppe Pinelli”» (en italià). [Consulta: 6 desembre 2022].
- ↑ «Italy - Economic strength | Britannica» (en anglès). [Consulta: 6 desembre 2022].
- ↑ «Giuseppe Pinelli | Centro studi libertari - Archivio Giuseppe Pinelli». [Consulta: 6 desembre 2022].
- ↑ «Canzoni contro la guerra: Autori Vari / Different Authors / Différents Auteurs - La ballata del Pinelli [Ballata dell'anarchico Pinelli, o Il feroce questore Guida]» (en italià). [Consulta: 6 desembre 2022].
- ↑ Ruedi Lüderssen Ankli, Caroline Paffenholz Sabine E., L'Italia unita - le unità d'Italia, BoD – Books on Demand, 11/mar/2014, pag. 36
- ↑ «"Muerte accidental de un anarkista" | Periódico Diagonal». [Consulta: 7 desembre 2022].
- ↑ «Pino - Vita accidentale di un anarchico (película 2020) - Tráiler. resumen, reparto y dónde ver. Dirigida por Claudia Cipriani» (en castellà). La Vanguardia, 07-12-2022. [Consulta: 7 desembre 2022].
- ↑ «Esperanta Civito | HeKo 389 9-A, 9 maj 09: Giuseppe Pinelli, esperantisto kaj anarkiisto». [Consulta: 6 desembre 2022].
Bibliografia modifica
- Eduardo M. Di Giovanni, Marco Ligini, Edgardo Pellegrini. La strage di Stato. Controinchiesta. Odradek, 2006 (edizione originale: Samonà e Savelli, 1970).
- Camilla Cederna, Pinelli. Una finestra sulla strage, Il Saggiatore, 2004 (edizione originale: 1971).
- Adriano Sofri, Il malore attivo dell'anarchico Pinelli, Palermo, Sellerio, 1996.
- Corrado Stajano, Pier Carlo Masini, Amedeo Bertolo, Pinelli. La diciassettesima vittima, BFS edizioni, 2007.
- Adriano Sofri, La notte che Pinelli, Palermo, Sellerio, 2009.
- Licia Pinelli, Piero Scaramucci, Una storia quasi soltanto mia, Feltrinelli, 2009.