Obre el menú principal

Les guerres càntabres van tenir lloc en temps d'Octavi August a Cantàbria, a la província Tarraconense, entre el 29 aC i el 19 aC.[1]

Infotaula de conflicte militarGuerres càntabres
Conquesta romana d'Hispània
Cantabria prerromana.svg
Astur-Cantabrian-Wars.png
Tipus conflicte
Data 29 aC a 19 aC
Lloc Cantàbria, a la província Tarraconense
Resultat Victòria decisiva romana
Bàndols
Imperi Romà Càntabres
Àsturs
Comandants en cap
Octavi August
Marc Vipsani Agripa
Corocotta
Gausón
Forces
Legió I Germanica
Legió II Augusta
Legió IV Macedonica
Modifica les dades a Wikidata

L'Imperi Romà desitjava conquistar la Cornisa Cantàbrica, on existien mines de les quals n'interessava l'explotació, però els càntabres van defensar tenaçment la seva independència.

Els càntabres eren ferotges muntanyencs i bevedors de sang de cavall. El poble dels càntabres, al qual segurament estaven units les tribus dels vàrduls, caristis i autrígons, els seus pròxims parents i veïns geogràfics, va ser sempre hostil als romans. És en discussió si el seu idioma càntabre era preindoeuropeu o si tenia una forta influència cèltica. Eren un poble de gent rude, que suportaven tota mena de privacions i penalitats, i eren especialment bel·licosos fins al punt que, quan per ser massa ancians ja no podien combatre, se suïcidaven llançant-se des d'un precipici.

El 26 aC, Octavi August va estar a la zona, i amb la cooperació del seu amic Marc Vipsani Agripa (que va dirigir la flota que va operar a la costa cantàbrica) i la Legió I Germanica, la Legió II Augusta i la Legió IV Macedonica, va aconseguir sotmetre els càntabres el 25 aC. Va tornar després a Roma, després de la qual cosa els càntabres es van rebel·lar de nou (24 aC) i foren de nou vençuts; el 22 aC van tornar a aixecar-se en armes, i de nou el poder militar de Roma es va imposar en vèncer els darrers resistents en el Setge de Castro Medulio;[2]¡ el 20 aC es van revoltar per última vegada: Agripa els va combatre i va posar fi a la rebel·lió a sang i foc.

Milers de presoners van ser condemnats a ser crucificats (els càntabres entonaven càntics guerrers fins que morien) i altres van ser venuts com a esclaus (però la majoria es van suïcidar). El 19 aC tota la zona de Cantàbria va quedar sotmesa a Roma i pacificada.

Després de la submissió dels càntabres, i excepte una petita rebel·lió dels àsturs en temps de Neró i alguns altres incidents menors, res va tornar a torbar la pau de la província Tarraconense en tots els segles I i II.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. (castellà) José María Solana Sáinz, La pacificación de los pueblos del norte de Hispania
  2. Vicetto, Benito. Historia de Galicia (en castellà). Nicasio Taxonera, 1866, p. vol.2, p.76. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres càntabres