Guglielmo Righini
Guglielmo Righini (Castelfranco Veneto, 16 de febrer de 1908 - Florència, 29 de maig de 1978) va ser un astrònom italià especialitzat en l'estudi del Sol.
| Biografia | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Naixement | 16 febrer 1908  Castelfranco Veneto (Itàlia) | ||||
| Mort | 29 maig 1978 (70 anys) Florència (Itàlia) | ||||
| Sepultura | Cementiri de les Portes Santes 43° 45′ 35″ N, 11° 15′ 51″ E / 43.759779°N,11.264179°E | ||||
| |||||
| Dades personals | |||||
| Formació | Università degli Studi di Firenze (–1930) | ||||
| Activitat | |||||
| Ocupació | astrònom | ||||
| Ocupador | Università degli Studi di Firenze (1954–1978) Observatori d'Asiago (1951–1953) Universitat d'Utrecht (1934–1935) Observatori d'Arcetri (1928–1951) | ||||
| Família | |||||
| Cònjuge | Maria Luisa Righini Bonelli | ||||
Vida i Obra
modificaTot i haver nascut a Castelfranco Veneto, a la vora de Venècia, va passar la seva infància a Florència, a on es va traslladar la família quan era petit i on va ser escolaritzat.[1] Va continuar els seus estudis en escoles tècniques abans d'0btenir el doctorat a la universitat de Florència el 1930. El 1928 ja havia començat a treballar a l'observatori astronòmic d'Arcetri, un barri a la muntanya de Florència on va viure els seus últims anys Galileu.[2] Amb interrupcions pel servei militar, per una beca que li va permetre estar el curs 1933-1934 a la universitat d'Utrecht amb el professor Marcel Minnaert,[3] per la Segona Guerra Mundial i per unes estances al observatori de Carloforte i al laboratori Cavendish,[4] va romandre a Arcetri fins que el 1951 va ser nomenat director del observatori d'Asiago.[5] El 1953, en jubilar-se el seu mestre, Abetti, va passar a ser director de l'observatori d'Arcetri[6] i catedràtic d'astronomia de la universitat de Florència,[7] càrrecs que va mantenir fins a la seva mort el 1978.[8]
Righini va publicar més de cent-cinquanta articles científics,[9] la majoria dels quals en el seu camp de recerca que era la física del Sol.[10] En els darrers anys de la seva vida també es va interessar per l'estudi de la vida i les obres de Galileu,[11] esdevenint-ne un especialista, juntament amb la seva esposa, Maria Luisa Bonelli, que era la directora del museu d'història de la ciència de Florència (avui anomenat Museu Galileu).[12]
Referències
modifica- ↑ Rosino, 1980, p. 463.
- ↑ Rosino, 1979, p. 3.
- ↑ Rosino, 1980, p. 464.
- ↑ Rosino, 1980, p. 466.
- ↑ Rosino, 1979, p. 4.
- ↑ Murdin, 2001, p. 154.
- ↑ Drake, 1979, p. 552.
- ↑ Setti, 2014, p. 6.
- ↑ Rosino, 1980, p. 471-478.
- ↑ Rosino, 1980, p. 471-468.
- ↑ Drake, 1978, p. 145, 154.
- ↑ Rosino, 1979, p. 5.
Bibliografia
modifica- Drake, Stillman. Galileo at Work: His Scientific Biography (en anglès). Dover Publications, 1978. ISBN 0-486-49542-6.
- Drake, Stillman «Éloge: Guglielmo Righini, 1908-1978» (en anglès). Isis, Vol. 70, Num. 4, 1979, pàg. 552-554. DOI: 10.1086/352341. ISSN: 0021-1753.
- Murdin, Paul. Encyclopedia of Astronomy & Astrophysics (en anglès). CRC Press, 2001. ISBN 978-2-7503-0440-5.
- Rosino, L. «Guglielmo Righini (1908-1978)» (en anglès). Solar Physics, Vol. 62, Num. 1, 1979, pàg. 3-7. DOI: 10.1007/BF00150126. ISSN: 0038-0938.
- Rosino, Leonida «Guglielmo Righini» (en italià). Atti della Accademia Nazionale dei Lincei, Vol. 68, Num. 5, 1980, pàg. 459-478. ISSN: 0392-7881.
- Setti, Giancarlo «Da dove veniamo? Dove andiamo?» (en italià). Giornale di Astronomia, Vol. 40, Num. 4, 2014, pàg. 2-11. DOI: 10.1400/226419. ISSN: 0390-1106.
Enllaços externs
modifica- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Guglielmo Righini» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.