Hàtim ibn Hàrthama

general abbàssida i valí d'Egipte i Armènia
(S'ha redirigit des de: Hatim ben Harthama)

Hàtim ibn Hàrthama fou un governador abbàssida, fill de Hàrthama ibn Àyan. Va servir els abbàssides lleialment quasi fins al final i va ocupar diversos càrrecs.

Plantilla:Infotaula personaHàtim ibn Hàrthama
Biografia
Mort811 Modifica el valor a Wikidata
42è Governador d'Egipte del Califat Abbàssida
810 – 811
← al-Hàssan ibn at-TakhtakhJàbir ibn al-Àixath at-Taí → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócap militar, valí Modifica el valor a Wikidata
Família
PareHàrthama ibn Àyan Modifica el valor a Wikidata

El 810 fou nomenat governador d'Egipte amb atribucions fiscals i religioses. Coneixia la província perquè hi havia servit com a cap de la policia (sahib al-shurfa) durant el govern del seu pare al territori (794-795). Va arribar a Bilbays, va imposar el kharadj o tribut de la terra als àrabs que s'hi oposaven al delta oriental (regió d'Hawi) i va entrar a al-Fustat l'11 de juliol del 810. Llavors va començar la guerra civil entre al-Amin i al-Mamun i com que el seu pare Harthama era partidari del segon, Al-Amin el va revocar com a governador, deixant Egipte el març del 811.

Va ser després governador (ostikan) d'Armènia al costat del príncep Aixot IV Bagratuní vers 815-817, amb seu a Bardaa, ja que Dvin estava ocupada per Abd-al-Màlik ibn Djahap.[1] El 816 quan el seu pare fou fet presoner pel visir de Bagdad al-Fadl ibn Sahl ibn Zadhanfarukh, amb coneixement del califa, i assassinat pocs dies després, Hatim es va revoltar, i va convocar a tots els notables àrabs, armenis i kurds, però va morir abans de poder consolidar el moviment, mentre feia els preparatius. La seva rebel·lió el 816, va ser l'element que va fer decidir a Babak a iniciar la seva revolta a Al-Badhdh. La rebel·lió de Hàtim no va prosperar a causa de la seva sobtada mort, però la de Babak es va estendre ràpidament.

Referències

modifica
  1. Laurent, Joseph. L'Arménie entre Byzance et l'Islam depuis la conquête arabe jusqu'en 836. Fontemoing et Cie, 1919, p.324. 

Bibliografia

modifica