Hexactinèl·lides

Classe d'esponges de mar

Els hexactinèl·lides[1] (Hexactinellida) són una classe de l'embrancament dels porífers (esponges) amb un esquelet compost espícules silíciques de sis radis que s'encreuen en angle recte, denominades hexactines, cosa que dona nom al grup. Sovint són anomenats "esponges de vidre". Es coneixen 686 espècies.[2]

Infotaula d'ésser viuHexactinèl·lides
Hexactinellida Modifica el valor a Wikidata
Haeckel Hexactinellae.jpg
"Hexactinellae" de Kunstformen der Natur (Ernst Haeckel, 1904) Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumPorifera
ClasseHexactinellida Modifica el valor a Wikidata
Schmidt, 1870
Subclasses
Regadora de Filipines, Euplectella aspergillum

Els hexactinèl·lides són relativament rars i viuen principalment a profunditats importants, tot i que l'espècie Oopsacas minuta ha estat descoberta en aigües somes. Aquestes esponges són els animals més longeus de tots, vivint fins ala 6.000 anys segons l'AnAge Database.[3]

Els hexactinèl·lides són tradicionalment classificats con una classe del fílum Porífera. Tanmateix, alguns estudis els consideren prou diferents com per merèixer el seu propi embrancament, Symplasma.

CaracterístiquesModifica

Hi ha grans diferències entre els hexactinèl·lids i la resta d'esponges. Sovint són animals en forma de tassa, amb resistents esquelets interns formats d'espícules fusionades. La majoria dels seus teixits corporals són sincicis (extenses regions de citoplasma multinucleat). Els seus fòssils són bastant comuns en comparació amb els de les demosponges, però es creu que això es deu, almenys en part, al fet que les seves espícules són més resistents que l'espongina i es fossilitzen millor. A diferència d'altres esponges, no són capaços de contraure's.

Una capacitat que sí que tenen és un sistema únic per a conduir ràpidament impulsos elèctrics al llarg del cos, fent que sigui possible per ells respondre ràpidament a estímuls externs. Els hexactinèl·lids com ara Euplectella aspergillum tenen una mata de fibres que s'estén cap enfora com una corona invertida, a la base del seu esquelet. Aquestes fibres mesuren entre 50 i 175 mil·límetres de llarg i tenen aproximadament el gruix d'un cabell humà. Funcionen com fibres òptiques que són sorprenentment similars a les que s'utilitzen en les xarxes de telecomunicacions actuals.

Història naturalModifica

Tots els hexactinèl·lides són marins i tenen preferència per aigües profundes, entre 200 i 2.000 metres; molt viuen en substrats tous, però són més abundants i diversos en aigües poc profundes de les regions polars; a l'Antàrtida, per exemple, són els organismes bentònics predominants; a la Colúmbia Britànica (Canadà) formen impressionants esculls a profunditats de 180 a 250 metres, alguns dels quals s'eleven 18 m sobre el fons marí;[4] es coneixen esculls fòssils juràssic similars.[5]

Scolymastra joubini i altres espècies similars, típiques de les aigües antàrtiques, creixen a un ritme extraordinàriament lent a causa de les baixes temperatures de l'aigua, i arriben a enormes longevitats. Es va estimar que un espècimen d'aquesta espècie, de 2 m d'alçada, trobat a 50 m de profunditat al mar de Ross s'estimava que tenia 23.000 anys d'antiguitat, però el marge d'error de l'estimació fluctuava entre 13.000 i 40.000; estudis més detallats van mostrar que aquesta regió del mar va emergir fa 15.000 anys, de manera que l'espècimen no podia ser més antic d'aquesta data; finalment, es va estimar que la seva edat hauria de ser "només" de poc més de 6.000 anys, el que encara representa l'animal més longeu del Món.[6]

Registre fòssilModifica

Els hexactinèl·lides més primitius coneguts daten de l'Ediacarià, fa més de 600 milions d'anys.[7]

TaxonomiaModifica

La classe Hexactinellida inclou dues subclasses i sis ordres, però la seva classificació no és definitiva ja que alguns dels ordes clàssic probablement no siguin monofilètics:[8][9]

Esquelet i fibres òptiquesModifica

Les fibres de la base d'alguns hexactinèl·lides funcionen com fibres òptiques que són sorprenentment similars a les que s'utilitzen en les xarxes de telecomunicacions actuals i que fins i tot podrien ser més útils que les versions artificials. Les fibres biològiques de l'esponja condueixen la llum d'una manera preciosa quan estan il·luminades, i utilitzen els mateixos principis òptics que utilitzen els dissenyadors moderns per a dissenyar fibres òptiques industrials.

Tot i que no tenen la transparència ultra-alta que cal per a les xarxes de comunicació, tenen altres avantatges; a diferència de les fibres comercials, és possible lligar-les en nusos forts sense que s'esquerdin ni es trenquin. Un altre avantatge és el fet que aquestes fibres biològiques són produïdes per deposició química a la temperatura de l'aigua marina. Actualment, les fibres òptiques humanes només poden ser produïdes amb un fort d'altes temperatures i un equipament car.

ReferènciesModifica