Homofòbia liberal

acceptació cínica de la diversitat sexual

L'homofòbia liberal és un grau d'homofòbia[1] que tolera l'homosexualitat mentre es mantingui oculta. Així, defenen que l'Estat es limite a respectar la seua vida privada, sense donar-los més importància en les institucions (és a dir, sense que puguen fer quelcom en la vida pública).[2]

TermeModifica

Autors com Alberto Mira (1965–) i Daniel Borrillo (1961–) ho utilitzen com un tipus d'homofòbia, prevalent en la societat espanyola des de la dècada de 1980 i hereva de l'homofòbia de l'esquerra del segle XX, es caracteritza pel «sí, però...»: es tolera benvolentment l'homosexualitat, a condició del silenci de la condició homosexual, de l'assimilació i de l'acceptació de la «normalitat» del model heterocentrista, «pel seu propi bé». Es critica l'exhibició de les «plomes» per la seva visibilitat, qualsevol marca de subcultura o estètica LGBT i, per descomptat, les manifestacions al carrer. Qualsevol transgressió d'aquesta norma és rebutjada com «victimista», «consciència de gueto», «activista» o «proselitista».[3][4] En paraules de Mira:

« Es extraordinariamente simple: «Sí, pero…». En esta estructura sintáctica se inserta cualquier tipo de enunciado: «Los homosexuales son maravillosos y muy amigos míos pero deben abandonar la pluma; los homosexuales son personas como todos pero el exhibicionismo que manifiestan está fuera de lugar». Hay un límite que todavía cuesta superar: el de las imágenes positivas o la reivindicación. »
— Alberto Mira, De Sodoma a Chueca

El seu origen es pot trobar al segle XIX i el seu major representant va ser el endocrinólogo i escriptor espanyol Gregorio Marañón (1887-1960); més objectiu que la majoria, s'oposava a la criminalització de l'homosexualitat, però advocava per la seva ocultació. Durant el segle XX, aquest pensament va ser recolzat per l'esquerra. És coneguda l'opinió del polític i sociòleg madrileny Enrique Tierno Galván (1918-1986):

« No, no creo que se les deba castigar. Pero no soy partidario de conceder libertad ni de hacer propaganda del homosexualismo. Creo que hay que poner límites a este tipo de desviaciones, cuando el instinto está tan claramente definido en el mundo occidental. La libertad de los instintos es una libertad respetable..., siempre que no atente en ningún caso a los modelos de convivencia mayoritariamente aceptados como modelos morales positivos. »
— Enrique Tierno Galván en la revista Interviú (en 1977)[4]

En la Blogosfera també s'ha assenyalat que les suposades declaracions realitzades per la reina Sofia en un llibre de Pilar Urbano ―més tard qualificades de «inexactes» per la Corona―, constituïen un exemple de llibre d'aquest fenomen: «Puc comprendre, acceptar i respectar que hi hagi persones amb una altra tendència sexual, però que se sentin orgullosos per ser gais? Que es pugin a una carrossa i surtin en manifestacions? Si tots els que no som gais sortíssim en manifestació… col·lapsaríem el tràfic».[5]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. Pinos-Vélez, V.; Pinos A, G. «Actitudes de los adolescentes escolarizados de Cuenca hacia la diversidad sexual». Maskana, 2, 1, 2011, pàg. 148. (Altre enllaç)
  2. Cornejo Espejo, Juan «Componentes ideológicos de la homofobia». LÍMITE Revista Interdisciplinaria de Filosofía y Psicología, 7, 26, 2015, pàg. 98.
  3. Exemple d'aquest tipus de discurs homofòbic «liberal»: «Homosexuales», del 3 d'agost de 2003, en ABC.
  4. 4,0 4,1 Alberto Mira. De Sodoma a Chueca. Madrid, Barcelona: Egales. 84-95346-65-6.
  5. «Homofobia “liberal”». Dos manzanas. 29 de octubre de 2008.