Il sole negli occhi

pel·lícula de 1953 dirigida per Antonio Pietrangeli

Il sole negli occhi és una pel·lícula italiana del 1953 dirigida per Antonio Pietrangeli, el seu debut com a director. Fou protagonitzada per Gabriele Ferzetti.[1]

Infotaula de pel·lículaIl sole negli occhi

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióAntonio Pietrangeli Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióTitanus Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióGianni Polidori Modifica el valor a Wikidata
GuióAntonio Pietrangeli, Ugo Pirro i Suso Cecchi D'Amico Modifica el valor a Wikidata
MúsicaFranco Mannino Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeEraldo Da Roma Modifica el valor a Wikidata
VestuariGianni Polidori Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena1953 Modifica el valor a Wikidata
Durada103 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióRoma Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0046341 Filmaffinity: 841392 Allocine: 118831 Letterboxd: empty-eyes-1953 Allmovie: v513433 Modifica el valor a Wikidata

Sinopsi modifica

Celestina, una jove camperola de Castelluccio di Norcia, ingènua, inexperta, ignorant, després d'haver perdut els pares va a Roma a treballar de minyona a la casa d'una parella de classe mitjana que es trasllada a un barri de nova construcció. Aquí coneix Fernando, un lampista que la corteja insistentment. Temps després els seus germans la visiten per dir-li que han venut la seva casa i que emigren a Austràlia a la recerca de feina. Celestina es troba completament sola en un món per a ella desconegut.

És acomiadada i contractada per una parella de jubilats on Fernando la rastreja, però ella el rebutja. Aquí coneix un agent de policia amb qui es compromet. Els dos ancians la tracten com una filla i planegen nomenar-la hereva, però aquesta decisió desencadena les queixes dels familiars afectats. Aleshores, Celestina demana ajuda al seu xicot, però aquest es retira i li ofereix conviure junts, cosa que la jove rebutja, abandonant tant a ell com la seva feina.

La jove minyona troba llavors una tercera feina en una casa senyorial, però després d’un inici prometedor provoca un escàndol quan la sorprenen petonant-se al bany amb el lampista (Fernando), a qui havia estat buscant aquesta vegada. Novament despatxada, gràcies a un estratagema, troba una quarta feina amb una família de comerciants rics. Mentrestant, Fernando ha anat a treballar amb Marcucci, que li ofereix ser el seu soci, però amb la condició de casar-se amb la seva germana. Mentrestant, continua quedant amb Celestina, però ocultant-li la veritat.

La família on treballa la jove es trasllada a l'estiu a Ladispoli, on espera en va que Fernando, tal com havia promès, s’unís a ella. Aquí s’adona que espera un fill. Aleshores torna a Roma a buscar-lo, però descobreix que mentrestant s'ha casat. Es torna a trobar amb ell, però, davant del seu habitual comportament irresponsable i desesperat, es llença sota un tramvia. Els metges la salven tant a ella com al nadó; Fernando la visita a l’hospital i li promet que es quedarà amb ella. Aquesta vegada sembla sincer, però Celestina ho ha decidit: es nega a tornar a veure l'home i s’enfrontarà sola a la vida per amor del nen que està a punt de néixer.

Repartiment modifica

Reconeixement modifica

El títol de la pel·lícula va ser objecte d’una acció judicial interposada per l'escriptor periodista Giovanni Cenzato que el 1922 havia escrit una història curta titulada, precisament, Il sole negli occhi. La pel·lícula va ser retirada breument dels cinemes i redistribuïda sota el títol de Celestina.[2]

Tot i això, la pel·lícula va ser enviada per representar el cinema italià en alguns esdeveniments internacionals: de fet formava part de la selecció italiana del Festival Internacional de Cinema de Mar del Plata, que va tenir lloc del 8 al 15 de març de 1954 a la ciutat argentina. Unes setmanes més tard es va presentar, tot i que amb poc èxit, a la Mostra Internacional de Cinema de São Paulo.[3]

La pel·lícula fou seleccionada entre els 100 film italiani da salvare.[4]

Referències modifica

  1. «Gabriele Ferzetti». [Consulta: 30 novembre 2010].
  2. Hollywood controluce, di Mario Gromo, La Stampa del 3 giugno 1954
  3. Corrispondenze in Cinema n.13 del 15 aprile e n.132 del 30 aprile 1954.
  4. Rete degli Spettatori

Bibliografia modifica

  • Ornella Levi (a cura di), Catalogo Bolaffi del cinema italiano. Torino, Bolaffi, 1967,
  • Antonio Maraldi, Pietrangeli, Firenze, Il castoro cinema - La Nuova Italia, 1991,
  • Paolo Mereghetti, Il Mereghetti 2014. MIlano, Baldini e Castoldi, 2013, ISBN 978-88-6852-058-8
  • Laura Luisa e Morando Morandini, Il Morandini 2013. Bologna, Zanichelli, 2012, ISBN 978-88-08-19337-7
  • Alberto Pezzotta, Anna Girardelli (a cura di), Alberto Moravia. Il cinema italiano, MIlano, Bompiani, 2010, ISBN 978-88452-6545-7
  • Gianni Rondolino, Storia del cinema, Torino, UTET, 1977,
  • Vittorio Spinazzola, Cinema e pubblico. Spettacolo filmico in Italia 1945 - 1965, Milano, Bompiani, 1974,
  • Storia del Cinema Italiano volume IXº (1954-1959). Venezia, Marsilio, Roma, Fondazione Scuola Nazionale Del Cinema, 2003, ISBN 88-317-8209-6.

Enllaços externs modifica