In dubio pro reo és una locució llatina que expressa el principi jurídic que, en cas de dubte quant a la culpabilitat, el veredicte anirà a favor del reu.[1]

És un fonament del dret penal que s'origina en el dret romà. [2] És parent però diferent del principi de presumpció d'innocència. La presumpció d'innocència s'aplica tant com no hi ha cap prova jurídicament vàlida i s'oposa, per exemple als rumors, les condemnes per la premsa o la vox populi. In dubio pro reo s'aplica ans al contrari quan el jutge, després de sospesar les proves a càrrega i a descàrrega, roman encara dubtant sobre la comissió del delicte.[3] És una situació que pot arribar quan no es tracta d'un delicte flagrant i que només hi ha proves indirectes, contradictòries o relatives.

L'expressió pot extrapolar-se a altres àmbits.

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. «In dubio pro reo». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
  2. Blasi i Birbe, Ferran. «Una mentalitat jurídica». A: D'ètica i d'estetica. Barcelona: Editorial L'Abadia de Montserra, 1999, p. 147-148. ISBN 9788498831887. 
  3. Armenta Deu, Teresa; Ormazábal Sánchez, Guillermo. «Càrrega de la prova: in dubio pro reo». A: Lliçons de dret processal penal. Volum30 de Manuals. Barcelona: Editorial UOC, 1999, p. 214-242. ISBN 9788484290360.