Institució social

Una institució és un patró de comportament que la societat ofereix als individus i que s'imposa sobre les seves conductes. Una categorització que té un valor instrumental en el sentit que organitza, estructura i simplifica la informació intersubjectiva que tenim del medi social. Però també té un valor ideològic, de control social, estructurant grupalment la societat segons els interessos i valors dels grups dominants. D'aquesta forma actua com a agent socialitzador proporcionant pautes i models socialment acceptats i legitimats que guien i cohesionen l'adaptació dels individus al marc de la realitat social on estan immersos.

Les institucions socials generen un conjunt de regles i normes destinades a organitzar la societat, amb l'objectiu de crear un sistema polític avançat, que garanteixi la bona convivència entre els membres de la comunitat, en aquest sentit l'home i les seves accions són el pilar central de les institucions socials que actuen com un sistema de convencions producte de la mateixa acció social. Aquest és un procés viu i actiu que s'instaura gradualment i col·lectivament com a acords implícits d'una funció manifesta, aprehenent-se mentalment a l'ideari col·lectiu d'una societat, de tal forma que passen a ser estructures conegudes i reconegudes per la mateixa societat a través de lleis, cultura, costums o tradicions. Aquest mateix procés d'institucionalització converteix les institucions socials en estructures considerades alienes a fet humà.

Normes destinades a organitzar

Perspectiva sociològica

El concepte d'institució, en sociologia, no fa referència al que normalment identifiquem com a tal, és a dir, a les institucions públiques o fins i tot als personatges rellevants, sinó als patrons de comportament que ens ofereix la societat i que aquesta imposa sobre els individus. Per exemple el matrimoni o la família. És a dir, que estem parlant de patrons de comportament lligats als rols i les normes socials que donen regularitat a les interaccions. Quan parlem d'estructura institucional fem referència a com organitzem, regulem, la nostra realitat intersubjectiva. A com pautem les interaccions mitjançant les institucions socials.

Les estructures socials són una abstracció. No existia el concepte abans del segle xviii com tampoc hi havia la idea de “societat” que tenim avui en dia, entesa com: el sistema d'organització general, el conjunt d'individus i les relacions que envolten el nostre entorn social. En un inici ha estat l'evolució de les societats que ha fet que deixem de veure amb l'ajut de la ciència, les desigualtats com a causa divina per passar a pensar que reflecteixen els interessos humans. L'embrió de les ciències socials però, no és fins a l'aparició de Compte o Saint-Simon que es comença a entendre les societats com grans organismes biològics en canvi de veure’ls com mers conjunts d'individus agregats.

En moltes ocasions , aquesta dimensió de l'estructura social no se’ns fa gaire present fins que desobeïm els patrons de comportament esperats. És aleshores quan cau damunt nostre el pes feixuc del control social, i quan les percebem més clarament com a “externes”, imposades des de fora. Tot i que les normes les produïm els humans, i necessiten humans que les apliquin per continuar existint, les percebem com a “objectives”, com una força “externa” i “coercitiva”. En sociologia se’n diu que les “reïfiquem” o “cosifiquem”, que les experimentem “com si” fossin “coses”.

Aquesta dimensió de l'estructura social, per tant, té a veure amb la cultura compartida, amb l'entramat institucional, amb les normes que organitzen, “estructuren”, la nostra vida social. Aquesta seria la base que dona regularitat i organitza les interaccions socials. Els sociòlegs discrepen en el grau de consens o divergència d'aquest entramat institucional, i també en el grau de coerció que exerceix sobre nosaltres, sobre el marge de maniobra que ens deixa, però coincideixen que aquesta és la base que regula socialment els nostres comportaments i relacions.

Característiques

Les institucions socials actuen com a reguladores de la convivència intentant solucionar els problemes socials fonamentals i les necessitats bàsiques de la societat. L'home és el pilar central d'una institució social, ja que tot gira al seu voltant. Això fa que l'individu s'alliberi en certa manera d'aquests problemes i necessitats gràcies a una conducta definida i instituïda que actua com a única possible, garantint i custodiant l‘ordre social establert. A la mateixa vegada que actua com a agent de control de l'acció social.

Les característiques bàsiques d'una institució social són aquelles que són pròpies de tot fet social, definides com:

• Externalitat: Tota institució és vista i sentida com a realitat externa i aliena a l'individu, com allò que ha existit i que existirà fora de nosaltres i que es mantindrà per sempre.

• Objectivitat: Les institucions són percebudes com a entitats objectives i reals independent al fet humà, constituïdes d'una forma concreta i pautades amb un fonament coherent i indiscutible.

• Coerció: Les institucions tenen poder coercitiu sobre els individus, marcant unes normes d'acció constrenyent-los i obligant-los a circular dintre d'unes normes i pautes preestablertes socialment, considerades com les úniques possibles per establir continuïtat i estabilitat dintre de l'ordre social instaurat. Aquests conjunt de normes i pautes aniran canviant amb el mateix fet social.

• Historicitat: A les institucions se’ls atribueix la qualitat de ser històriques, ja que són una llegat que ja hi era i hi serà malgrat que nosaltres no hi estem i heretaran els nostres descendents.

• Autoritat moral: Les institucions es consideren posseïdores d'autoritat moral amb la capacitat de reprimir moralment i estigmatitzar a tots aquells que es desvien socialment dels comportaments i rols legítims i acceptables que han estat establerts dins del context social institucionalitzat

Procés de socialització

El procés de socialització té lloc al llarg de tota la vida dels subjectes. És el procés mitjançant el qual l'individu interioritza la seva identitat social, i és dut a terme pels agents i institucions socials. Es compon de dos estadis: la socialització primària i la socialització secundària. La socialització primària és la primera etapa de la socialització i la més important, és la internalització de l'"altre generalitzat" i la seva incorporació estable a la consciència de l'infant. Les institucions que porten a terme aquest procés primari són la família i l'escola. La socialització secundària és la socialització que es produeix de forma prolongada al llarg de la vida adulta, en la qual constantment es produeixen reajustaments en la identitat personal i social a conseqüència de les múltiples identificacions amb diversos grups socials.

Exemples d'Institucions

En les societats evolucionades es desenvolupen diferents tipus d'institucions socials formals. Com a exemple de les més rellevants es poden destacar:

• La institució familiar: La família és l'estructura primària fonamental de la societat basada en vincles consanguinis. És una de les institucions més antigues amb normes reconegudes universalment. La família actua com a agent de socialització primària, ja que les pautes conductuals que s'hi adquireixen determinen els posteriors comportament socials.

• Les institucions polítiques: Sorgeixen de la necessitat d'administrar i governar una societat en tant que tota organització social requereix direcció, control i ordre per a assolir objectius comuns. Les institucions polítiques, materialitzades en forma d'Estats, legislen per garantir el compliment del deures dels seus membres, tanmateix exerceixen també de garant dels seus drets.

• Les institucions educatives: És un dels agents de socialització que té un paper més significatiu dins el procés de creació d'una societat. Les institucions educatives actuen i es configuren de forma diferencial respecte a cada model de societat.

• Les institucions econòmiques: Les institucions econòmiques administren els mitjans econòmics que s'efectuen dins d'un territori concret a través de la regulació del processos globals de producció, intercanvi, repartició, distribució, venda, consum, etc.

• Les institucions religioses: Les religions són fenòmens característics i universals de totes les societats humanes. Cada religió genera uns codis morals propis que regulen la vida personal, familiar i social dels seus integrants dins la societat.

Institucions Informals

Les institucions informals s'han ignorat àmpliament en la política comparada, però en molts països són les institucions informals i les normes que regeixen el paisatge polític. Per comprendre el comportament polític d'un país, és important observar com aquest comportament està habilitat o restringit per les institucions informals, i com això afecta el funcionament de les institucions formals. Per exemple, si hi ha alts nivells d'assassinats extrajudicials en un país, podria ser que mentre estigui prohibit per l'estat, la policia està realment capacitada per dur a terme aquests homicidis i, de manera informal, es va animar a recolzar una institució de policia estatal ineficient. Una institució informal tendeix a tenir regles socialment compartides, que no són escrites i encara que sovint són conegudes per tots els habitants d'un determinat país, com a tal sovint es coneix com una part inherent de la cultura d'un país determinat. Les pràctiques informals sovint es denominen "culturals", per exemple, el clientelisme o la corrupció es manifesta de vegades com a part de la cultura política en un determinat lloc, però una institució informal no és cultural, pot ser modelada per la cultura o el comportament d'un donat el paisatge polític, però s'han de considerar de la mateixa manera que les institucions formals per comprendre el seu paper en un país determinat. Les institucions informals podrien ser especialment utilitzades per dur a terme una agenda política, o un curs d'acció que potser no és públicament popular, o fins i tot legal, i es pot veure com una forma eficaç de compensar la manca d'eficiència en una institució formal. Per exemple, en els països on les institucions formals són particularment ineficients, una institució informal pot ser la forma més rendible o realment dur a terme una tasca determinada, i això garanteix que hi hagi una gran pressió sobre les institucions formals per ser més eficients. La relació entre institucions formals i informals sovint es troba estretament alineada i les institucions informals intervenen per impulsar institucions ineficients. No obstant això, perquè no tenen un centre, que dirigeix i coordina les seves accions, el canvi d'institucions informals és un procés lent i llarg. És tan important mirar un país determinat i tenir en compte la presència d'institucions informals a l'hora d'observar el panorama polític i observar que no són necessàriament un rebuig de l'estat, sinó una part integral d'aquest i l'ampliació de l'àmbit paper de l'estat en un país determinat.

Institucionalització

El terme "institucionalització" és amplament usat dins teoria social per referir al procés d'adherir alguna cosa (per exemple un concepte, una funció social, un valor particular o mode de comportament) dins d'una organització, sistema social, o societat globalment. El terme també es pot utilitzar per referir-se a cometre un individu particular a una institució, com una institució mental. En aquest sentit, "institucionalització" pot dur a connotacions negatives pel que fa al tractament de, i el dany causat a, éssers humans vulnerables per l'aplicació opressora o corrupta de sistemes inflexibles de l'àmbit social, mèdic, o controls legals de titularitat pública, privat o organitzacions sense ànim de lucre.

El terme "institucionalització" també pot ser usat en un sentit polític en el moment d'aplicar la creació o organització d'institucions governamentals o l'ens particular responsable per supervisar o implementar la política, per exemple en benestar o desenvolupament.

Bibliografia

• Cardús i Ros, Salvador i Fernández Mostaza, Esther (coordinadors). (2004). Sociologia. Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Editorial: Eureca Media S.L. XP04/04036/00551. ISBN 84-9788-195-8
• Ramírez Dorado, Sagrario. (2013). L'enfocament sociològic. Universitat Oberta de Catalunya (UOC),
• Berger, P. Luckmann, T. (1966). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.
• Pierson, Paul (2000). "Inscreasing returns. Path dependence, and the study of politics" The American Political Science Review. (Pp. 254-267)
• Scandroglio, Barbara. Martínez, Jorge.S. i Sebastian, M.Carmen (2008): “La Teoría de la Identidad Social: Una síntesis crítica de sus fundamentos, evidencias y controversias”- Psicothema - {{format ref}} http://www.psicothema.es/pdf/3432.pdf
• Pons, Jordi, (2017): “Categorización social de Tajfel” – JP - {{format ref}} http://www.psicologo-barcelona.cat/articulos/introduccion-psicologia-social/categorizacion-social-tajfel/
• Martínez, Roger. “Una mirada a l'estructura social i les desigualtats”, materials UOC - {{format ref}} https://www.youtube.com/watch?v=cUnzQxQEJe0
• López, José i Scott, John (2000). Social Structure. Buckingham/Philadelphia:Open University Press.

Vegeu també

• Estructura social
• Desigualtat social
• classe social
• Exclusió social