Institut Antoni de Martí i Franquès

L'Institut Antoni de Martí i Franquès és un institut públic de Tarragona que es troba als carrers Enric d'Ossó, on hi ha l'entrada principal, Vidal i Barraquer i la plaça d'Orleans. Al centre hi estudien uns 1.400 alumnes aproximadament i hi treballen 120 persones entre professors i altre personal (curs 2020-2021) essent un dels més grans de Catalunya Té el nom en reconeixement al químic Antoni de Martí i Franquès.

Institut Antoni de Martí i Franquès

(2010)
Epònim	Antoni de Martí i Franquès
Dades
Tipus	institut de Catalunya
Història
Creació	1845
Activitat
Nombre d'estudiants	1.391 (2020)
Governança corporativa
Seu	c. Enric d'Ossó, 3, 43005 Tarragona Tarragona
Indicador econòmic
Finançament	públic
43003641	Directori de centres docents de Catalunya
Lloc web	http://www.institutmartifranques.com/
Localització geogràfica

Façana de l'antic emplaçament de l'institut Antoni de Martí i Franquès (1960)

Fundat l'any 1845 amb 160 alumnes, va tenir la seva seu originària a la Rambla Vella, a l'antic convent dels franciscans, actualment transformat en seu dels Serveis Territorials d'Ensenyament, de l'Arxiu Històric i en l'Institut Pons d'Icart. El 20 d'octubre de 1976 s'inaugura el nou edifici del centre situat a l'actual emplaçament.

Alumnes destacats

• Daniel Recasens (Figuerola del Camp, 1899 - Barcelona, 1975). Metge.
• Josep Maria Recasens (Tarragona, 1918-2013). Polític.
• Lluís Mezquida, Petròfilo (Tarragona, 1920-2004). Periodista.
• Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959). Fotògraf.
• Lluís Amiguet (Tarragona, 1964). Periodista.
• Jordi Roca (Tarragona, 1970). Polític.
• Carles Castillo (Tarragona, 1975). Polític.
• Carlos Latre (Castelló de la Plana, 1979). Humorista.
• Laia Estrada (Tarragona, 1982). Política.
• Rubén Viñuales (Tarragona, 1983). Polític.
• Francesc Marco-Palau (Tarragona, 1989). Historiador.
• Júlia Creus (Tarragona, 1994). Actriu.
• Pol Guasch (Tarragona, 1997). Poeta.

Estudi sobre la llengua (1992)

L'any 1992 va realitzar-se un estudi sobre l'ús de la llengua per part dels alumnes que es va repetir el curs 2001-2002. Els alumnes enquestats tenien entre 13-15 anys i d'entre 17-19 anys, tant el 1992 com el 2002. El nombre dels enquestats de l'estudi representa un 21% dels alumnes de diürn, que eren un miler. El 80% dels alumnes dominaven la llengua catalana tant en l'àmbit oral com en l'escrit el 1992, però el 2001 s'observa una gran millora (fins al 92%) en els dos àmbits esmentats. Encara que el 2002 un 5% de l'alumnat es veia incapaç de mantenir una conversa en català, fins a un 40% pensava tenir un domini excel·lent de la llengua, el que suposava una gran millora.

L'ús del castellà en l'àmbit privat decreix bastant i, segons les dades de 2002, un 44% parla sempre en català amb el pare i un 48% amb la mare. Fora dels límits d'aquesta privacitat, en el dia a dia, als mitjans de comunicació i a les lectures voluntàries predomina l'opció bilingüe. D'altra banda, en l'escriptura de les notes personals la llengua predominant era el català.

El 45% dels alumnes que consideraven el català com a llengua pròpia es van mantenir en un 45%, mentre que els que consideraven el castellà com a pròpia van baixar fins al 27%. Pel que fa al futur de la llengua, un 54% es desplaça cap al bilingüisme i no únicament cap al català. Tot i això, s'ha de remarcar que aquest bilingüisme es decanta més pel castellà, tenint en compte que un 45% hagués canviat els seus coneixements de català a uns d'anglès si hagués pogut. Un 58% afirmava que estudiava més a gust en català i al 31% no li era difícil adaptar-se. A més a més, responent a la pregunta Quins han estat els vehicles del teu aprenentatge del català?, augmentava notablement la influència dels pares. El 2002, només el 65% del professorat exercia les classes en català. Tot i que un 79% del professorat assegurava que impartia les classes en català, quan es preguntava als progenitors i alumnes, semblava que a l'hora de la veritat hi havia un gran percentatge que les feia en castellà.

El 2002 hi va haver un desplaçament de l'ús del castellà cap al bilingüisme, tot i mantenir-se la fidelitat dels catalans cap al monolingüisme en l'àmbit privat. Els joves d'entre 13 i 15 anys mostraven un interès més gran per la llengua i un bon ús d'aquesta, a diferència dels més grans d'entre 17 i 19.