Irlandès mitjà

Irlandès mitjà (gaèlic irlandès Meán-Ghaeilge) és el nom que li van donar els filòlegs a la forma del gaèlic irlandès parlada entre el segle x i XII; és, per tant, contemporani de les fases finals de l'anglès antic i inicials de l'anglès mitjà.[1][2] Les llengües goidèliques modernes: gaèlic irlandès, gaèlic escocès, i manx són descendents de l'irlandès mitjà.

Infotaula de llenguaIrlandès mitjà
Meán-Ghaeilge
Tipusllengua morta i llengües històriques Modifica el valor a Wikidata
Ús
Parlantsdesaparegut
Autòcton deIrlanda, Escòcia, Illa de Man
Estatrepública d'Irlanda
Classificació lingüística
llengua humana
llengües nostràtiques
llengües euroasiàtiques
llengües indoeuropees
llengües celtes
llengües cèltiques insulars
llengües goidèliques
gaèlic irlandès Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Sistema d'escripturaalfabet llatí Modifica el valor a Wikidata
Codis
ISO 639-1mga
ISO 639-2mga Modifica el valor a Wikidata
ISO 639-3mga Modifica el valor a Wikidata
Glottologcap valor Modifica el valor a Wikidata
IETFmga Modifica el valor a Wikidata
Inscripció en irlandès mitjà de Clonmacnoise: Oroit ar Thurcain lasan dernad in chrossa: "Preguem per Turcan per a qui es va fer aquesta creu."[3][4]

L'irlandès mitjà es va parlar a Irlanda i Escòcia; des de Munster fins a l'illa d'Inchcolm al Mar del Nord. La seva extensió geogràfica va fer d'ell la més estesa de totes les llengües insulars a la fi del segle xii, quan l'anglès mitjà va començar a fer incursions a Irlanda i moltes de les regions cèltiques del nord i de l'oest de Britània.

Poques llengües europees poden rivalitzar en el volum de literatura que ha llegat l'irlandès mitjà. Molta d'aquesta supervivència és deguda a l'obstinació d'uns pocs antiquaris irlandesos moderns, però el simple volum de sagues, annals, hagiografies, etc., que van sobreviure mostra la confiança que tenien els membres de les instruïdes ordres gaèliques medievals en la seva llengua. Gairebé tot el que va sobreviure ve d'Irlanda, una mica d'Escòcia i molt poc de l'Illa de Man. El Leabhar Bretnach, o "Nennius irlandès", només es conserva en manuscrits trobats a Irlanda; tot i això, fa poc Thomas Owen Clancy va proposar que va ser escrit a Escòocia, en el convent d'Abernethy.[5]

ReferènciesModifica

  1. Mac Eoin, Gearóid: "Irish". 101–44 in The Celtic Languages. in Martin J. Ball (ed.). Routledge. London. 1993. ISBN 0-415-01035-7
  2. (gaèlic irlandès) Breatnach, Liam: "An Mheán-Ghaeilge". 221–333. in K. McCone, D. McManus, C. Ó Háinle, N. Williams, and L. Breatnach (eds.). Stair na Gaeilge in ómós do Pádraig Ó Fiannachta. Maynooth. Department of Old Irish, St. Patrick's College. 1994. ISBN 0-901519-90-1
  3. Healy, John. «Insula Sanctorum Et Doctorum Or Ireland's Ancient Schools And Scholars». Read Books Ltd, 08-06-2016.
  4. «CISP - CLMAC/13».
  5. Clancy, Thomas Owen: "Scotland, the ‘Nennian’ recension of the Historia Brittonum, and the Lebor Bretnach". in Simon Taylor (ed.). Kings, Clerics and Chronicles in Scotland, 500-1297. Four Courts Press. Dublin & Portland. 2000. 87–107. ISBN 1-85182-516-9

Vegeu tambéModifica

BibliografiaModifica

  • MacManus, Damian «A chronology of the Latin loan words in early Irish». Ériu, 34, 1983, pàg. 21–71.
  • McCone, Kim «The dative singular of Old Irish consonant stems». Ériu, 29, 1978, pàg. 26–38.
  • McCone, Kim «Final /t/ to /d/ after unstressed vowels, and an Old Irish sound law». Ériu, 31, 1981, pàg. 29–44.
  • McCone, Kim. «Prehistoric, Old and Middle Irish». A: Progress in medieval Irish studies, 1996, p. 7–53. 
  • McCone, Kim. A First Old Irish Grammar and Reader, Including an Introduction to Middle Irish, 2005 (Maynooth Medieval Irish Texts 3).