Jacques Hochmann (Saint-Étienne, 1934) és un psiquiatre i psicoanalista francès especialitzat en el camp de la infància, especialment l'autisme.

Infotaula de personaJacques Hochmann
Biografia
Naixement1r setembre 1934 Modifica el valor a Wikidata (89 anys)
Saint-Étienne (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat de Lió - medicina (–1964) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciópsiquiatre, psicoanalista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Claude Bernard - Lyon 1
Universitat Lumière Lió II Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Estudiant doctoralPatricia Mercader (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis

És professor emèrit a la Universitat de Lió I - Claude-Bernard, membre honorari de la Societat Psicoanalítica de París i doctor honoris causa dels hospitals de Lió,[1] membre de l'Acadèmia de Ciències, Lletres i Belles Arts de Lió.

Carrera modifica

Abans de practicar la psicoanàlisi i la psiquiatria, Jacques Hochmann es va orientar primer en la neurociència i volia practicar la medicina experimental mentre es formava en neurologia i psiquiatria. Després va treballar en criminologia, especialment amb adolescents delinqüents. Va ser després que va poder anar als Estats Units, on va conèixer les idees de Carl Rogers directament d'ell.[2] També a Amèrica es va trobar amb els inquilins de l'Escola de Palo Alto i va aprendre sobre la dinàmica del grup en l'orientació de Kurt Lewin.[3]

Va passar la major part de la seva carrera a Lió, on va ser professor universitari de psiquiatria infantil. Va crear i dirigir a Villeurbanne l'ITTAC (Institut per al tractament dels trastorns de l'afectivitat i de la cognició), un centre públic per a l'atenció ambulatòria psiquiàtrica per a nens i adolescents, on va organitzar, en particular, un servei atenció d'educació especial i suport a la integració social i escolar per a joves amb trastorn generalitzat del desenvolupament (TGD). Ha contribuït significativament al desenvolupament de la psiquiatria d'àrea i ha escrit nombrosos articles i llibres sobre l'atenció psiquiàtrica, l'autisme i la història de la psiquiatria.[4]

Com a psicoanalista, es va interessar per l'aplicació de la psicoanàlisi a l'estudi dels textos literaris.

Publicacions modifica

  • La relation clinique en milieu pénitentiaire, Paris, Masson & Cie Éditeurs, 1964
  • Pour une psychiatrie communautaire, Paris, Le Seuil, 1971.
  • Pour soigner l'enfant psychotique, Toulouse, Privat, 1984, ISBN 2708973215.
  • Esprit, où es-tu ? Psychanalyse et neurosciences, Paris, Éditions Odile Jacob, 1991, ISBN 2738103987 (amb Marc Jeannerod).
  • L'institution sans institution, Cahiers de l'IPC, n°1, pàgines 33-42, 1985, ISBN 9782749209463
  • La Consolation, Paris, Paris, Ed. Odile Jacob, 1994, ISBN 2738102662.
  • Psychanalyse, neuro-sciences, cognitivismes, Paris, PUF, «Débats de psychanalyse Monographies RFP», 1997.
  • Pour soigner l'enfant autiste, Paris, Ed. Odile Jacob, 1997, ISBN 2738124429. - reed. 2013, ISBN 9782738130082.
  • Autismes de l'enfance, Paris, PUF, «Monographies de psychanalyse», 1997.
  • Histoire de la psychiatrie, Paris, PUF, «Que sais-je ?», 2004, ISBN 2130586481.
  • Histoire de l'Autisme, Paris, Ed. Odile Jacob, 2009, Prix Demolombe 2010 de l'Académie des Sciences morales et politiques, ISBN 2738121535.
  • Trente années de psychiatrie lyonnaise. En l'honneur du professeur Jean Guyotat, Césura, Lyon, 1991
  • Une histoire de l'empathie: Connaissance d'autrui, souci du prochain, Odile Jacob, 2012 ISBN 2738127924
  • Les antipsychiatries, une histoire, Paris, Odile Jacob, 2015
  • La Psychiatrie pour les Nuls, Paris, First Éditions, 2015

Declaració de posició modifica

Jacques Hochmann pren una postura en el context d'una batalla ideològica contra l'autisme a escala internacional, especialment a França. Es manifesta obertament per a la defensa de la psicoanàlisi aplicada a l'autisme, contra la militància d'associacions franceses de pares de nens autistes que els acusa de «pensament totalitari» i «caricatura de la psicoanàlisi», i contra la de les pròpies persones autistes, a qui els acusa del comunitarisme i de promoure l'afirmació de la condició autista com a vestimenta social.[5]

Referències modifica

  1. Marmion, 2009, p. 25.
  2. Hochmann, 2012, p. 15.
  3. Hochmann, 2012, p. 16.
  4. Hochmann, 2012.
  5. Hochmann, Jacques «Le communautarisme dans la bataille de l'autisme» (en francès). PSN, me 14, 22-09-2016, pàg. 7–16. issn 1639-8319.

Bibliografia modifica