Josefa Gordon de Jove
María Josefa Gordon de Jove (Cartagena de Indias, 1796 - Caracas, 1850) va ser una escriptora colombiana.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1796  Cartagena de Indias (Colòmbia) |
| Mort | 1850 (53/54 anys) Caracas (Veneçuela) |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptora, traductora |
Va néixer a Cartagena de Indias el 1796,[1] però va emigrar a Caracas el 1834.[2] Va destacar per la seva cultura, instrucció i erudició;[1][3] va ser molt ben educada: va estudiar economia política, ciències morals, llatí i també era capaç d'expressar-se en diversos idiomes.[4] Al llarg de la seva vida va compondre diverses poesies, de les quals només van ser publicades algunes mentre que la gran majoria van restar inèdites.[1]
Durant uns anys va viure a Jamaica, després del seu matrimoni amb Joaquín Jove, un comerciant espanyol resident a Cartagena, empobrit a causa de la guerra d'independència, que el va fer emigrar a Jamaica. Durant uns anys, va ser Gordon la que va sostenir la seva família gràcies als articles literaris que enviava als diaris britànics de l'illa i traduint al castellà els al·legats dels advocats en els judicis. Durant els seus que va viure a l'illa, va ser el centre de la intel·lectualitat i cultura, i a casa seva acollir a Simón Bolívar i altres líders independentistes, així com també espanyols expulsats del continent. Quan Jamaica es va veure afectada per una epidèmia de verola, va fer vacunar la població de manera gratuïta i va crear una oficina a casa seva per dur a terme aquesta tasca, raó per la qual el govern britànic va agrair-li regalant-li un gerro amb la seva efígie ajudant dues persones necessitades i una inscripció homenatjant-la.[4]
Amb tot, sempre va estar vinculada amb el seu país d'origen. Soledad Acosta la destaca com una dona distingida en la lluita política i el seu patriotisme,[1] de fet sempre va estar compromesa políticament amb Colòmbia, va demostrar molt d'interès en el desenvolupament del país i en la construcció de la idea de la nació colombiana, tal com mostra la seva correspondència amb Tomás Cipriano de Mosquera, president de la República de la Nova Granada de 1845 a 1849, on també relata alguns dels problemes de Veneçuela, escrivint sota el pseudònim «Calamar».[2] A més de Mosquera, Gordon va mantenir correspondència amb altres personalitats del moment, tant de Colòmbia, Veneçuela com Espanya, amb els quals va trabar amistat.[4]
A Caracas, casa seva també va ser un centre intel·lectual, on van assistir persones com Rafael María Baralt, Fermín Toro, Juan Vicente González, entres d'altres que començaven a despuntar, com Pedro Gual o José Antonio Calcaño.[3] Va morir a la capital de Veneçuela el 1850.[1] Els seus escrits van quedar en poder del seu fill.[4]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Acosta de Samper, Soledad. La mujer en la sociedad moderna (en castellà). París: Garnier Hermanos, 1895, p. 393-394.
- ↑ 2,0 2,1 Aristizábal Montes, Patricia. Escritoras colombianas del siglo XIX: identidad y cultura (en castellà). Cali: Universidad del Valle, 2007, p. 127-131.
- ↑ 3,0 3,1 Laverde Amaya, Isidoro. Viaje a Caracas (en castellà). Bogotà: Tipografía de Ignacio Borda, 1885, p. VI-VII.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Rivas, Medardo. Conferencias sobre la educación de la mujer (en castellà). Bogotà: Imprenta de Medardo Rivas, 1871, p. 37-38.