Obre el menú principal

Josep Blanch i Reynalt (Castelló d'Empúries, 1 de setembre del 1888 - 13 de setembre del 1954) va ser músic i compositor de sardanes i director de cobla. Tingué tres germans músics, però només en destacà l'Àngel, que també va ser compositor.

Infotaula de personaJosep Blanch i Reynalt
Biografia
Naixement 1r setembre 1888
Mort 13 setembre 1954 (66 anys)
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere artístic Sardana
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

BiografiaModifica

Rebé les primeres lliçons de música de Joaquim Serratosa, capellà i organista de la Parròquia de Castelló, del compositor Antoni Agramont, del trombonista Pau Guanter Rossinyol, i de Joan Gifreu. El director de la cobla local Els Rossinyols, Salvi Callís, li donà les primeres nocions de violí i de fiscorn, i mossèn Serratosa (mort el 1936) li ensenyà harmonia i composició.

Als disset anys entrà de fiscornaire a la cobla-orquestra Els Rossinyols, de Castelló i s'hi estigué deu anys. Era director de la coral Llevor castellonina el 1910. El 1915, en plegar Josep Serra de la direcció de la cobla de Peralada, el reemplaça en el càrrec fins al 1940; allí hi conegué l'Enric Morera, de qui també rebé consell professional. Presidí el Sindicat de Músics de Girona i va ser regidor a l'ajuntament de Castelló, per la Lliga Regionalista (1936), cosa que el portà a les cel·les del castell de Figueres, primer, i a les de Gardeny, després. Acabada la guerra, participà en el restabliment i dirigí l'Escola Municipal de Música de Castelló. Com que el sou no era suficient, treballà també a la cobla-orquestra de l'Escala i al conjunt de ball figuerenc Mendoza. A mitjans dels anys quaranta rebé el nomenament de mestre de capella de la parròquia de Castelló, i això li permeté de deixar els conjunts de fora vila (que tant de mal causaven a les seves asma i bronquitis) i dedicar-se a la composició i l'ensenyament. Fundà una petita banda municipal amb els seus deixebles de l'escola de música.

És autor d'unes cent noranta sardanes, i de diversos balls per ser tocats per cobla en formació d'orquestra. També instrumentà sardanes per altres compositors, com Cassià Casademont i Enric Morera.

ObraModifica

  • Goigs a la Verge de la Candelera, amb lletra de mossèn Camil Geis
  • Missa en honor a Sant Llorenç, per a dues veus iguals i harmònium. N'hi ha també versió per a quartet de corda

Música per a coblaModifica

  • Catalanesca (1928), glossa
  • Gracieta (1927), glossa de la cançó del mateix nom

SardanesModifica

  • Aires nous (1961), per a dues cobles
  • Aquelles nyacres (1951), basada en melodies populars del seu poble
  • Atrevida, obligada de fiscorn
  • Baixant dels cims
  • El boc i la cabra (1947), obligada per a tenora i tible
  • La caragolada (1946)
  • Casament a masia (1923), obligada de fiscorn
  • Castellonina (1944), obligada de flabiol
  • Cercant l'amor (1909)
  • La deixaflaires (1921)
  • El que veié la lluna (1919)
  • Ella i jo (1921)
  • Entremaliada, revessa
  • Escandalosa (1944), obligada per a dues tenores i fiscorn
  • Fantàstica, obligada de tible
  • La fi d'una rosa
  • La fi del món (1926), obligada de tible coescrita amb Joan Badosa i Compte. Conrad Saló en va fer una nova versió.
  • Flor ciutadana (1918)
  • Galanteig (1928)
  • Els grans marramaus, obligada de fiscorn
  • Heroica (1919), obligada de tible, en col·laboració amb Joan Badosa
  • Jo te l'encendré, obligada de cobla
  • El judici final, obligada de tible
  • La Mare de Déu (1954), obligada de tenora
  • La masovera guapa (1921)
  • Més marramaus, obligada de fiscorn
  • La molinera i el músic (1918)
  • La noia matinera (1918)
  • Quan el pare no té pa (1946)
  • Renyines d'enamorats (1935), obligada per a dos tibles
  • Sant Pere de Roda
  • Tardoral (1922)
  • Un dia d'octubre (1933)
  • Una mitja virtut
  • Xerroteig d'ocells

BallablesModifica

  • Le chauffeur, vals lent
  • Conchita, americana
  • Elena, americana
  • Espinilla, vals jota
  • Gracioso, schottisch
  • Lola, masurca
  • La Modelo, polca

BibliografiaModifica

  • Lluís Albert, Rafael Blanch i altres El mestre Blanch i el seu temps Castelló d'Empúries: Ajuntament, 1988
  • Albert Compte Josep Blanch i Reynalt. La tradició musical de Castelló d'Empúries = Un "homenot" castelloní Castelló d'Empúries: Amics de J. Blanch Reynalt, 1978
  • Padrosa Gorgot, Inés. Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà. Girona: Diputació, 2009, p. 123-124. ISBN 9788496747548. 

EnllaçosModifica