Kathleen Howell
Kathleen Howell és una científica estatunidenca i enginyera aeroespacial coneguda per les seves contribucions a la teoria de sistemes dinàmics aplicada al disseny de trajectòries de naus espacials que va conduir a l'ús de l'òrbita d'halo en múltiples missions espacials de la NASA. Actualment és professora distingida Hsu Lo a la Universitat Purdue de l'Escola d'Aeronàutica i Astronàutica.[1] En reconeixement a la seva tasca, la revista Discover la va reconèixer el 2002 com una de les 50 dones més importants de la ciència.[2]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | segle XX  |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Stanford - Philosophiæ doctor (–1982) |
| Director de tesi | John V. Breakwell |
| Activitat | |
| Ocupació | acadèmica |
| Ocupador | Universitat Purdue, catedràtica |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Vivek Muralidharan (en)  |
Premis
| |
Va obtenir la seva llicenciatura en Enginyeria Aeroespacial a la Universitat Estatal d'Iowa el 1973. Aleshores, Howell va rebre els seus títols de màster i doctorat a la Universitat de Stanford el 1977 i el 1983, respectivament. El seu assessor de doctorat va ser John Breakwell i la seva tesi doctoral es titulava Three-dimensional, periodic halo orbits in the restricted three-body problem (Orbites d'halo periòdiques tridimensionals en el problema restringit dels tres cossos). Howell va començar com a professora ajudant a la Facultat d'Aeronàutica i Astronautica de la Universitat Purdue el 1982 i és la primera professora titular de l'escola.
El treball de Howell[3] sobre el càlcul de les característiques de les varietats invariants associades a les òrbites d'halo es va aplicar per primer cop al disseny de la trajectòria per a la missió Genesis i permetre el retorn de mostres de baixa energia des del punt L1 Sol-Terra. La trajectòria de la nau espacial per al Genesis que explota el mètode múltiple de Howell va ser calculada per Howell i el seu alumne Brian Barden durant un cap de setmana d'agost de 1996 després d'una petició urgent del científic del Jet Propulsion Lab Martin Lo.[4]
El 1984, va ser la guanyadora del Premi Presidential Young Investigator, que li va ser lliurat a la Casa Blanca per Ronald Reagan, i el 2004 va rebre el Premi Dirk Brouwer de l'American Astronautical Society.[5] El 2017 va ser elegida membre de l'Acadèmia Nacional d'Enginyeria dels Estats Units amb una citació "Per les seves contribucions en la teoria de sistemes dinàmics i les varietats invariants que culminen amb trajectòries interplanetàries òptimes i la superautopista interplanetària".[6]
Comunicacions modifica
Referències modifica
- ↑ «Kathleen Howell». Purdue University. [Consulta: 15 abril 2009].
- ↑ Svitil, Kathy «The 50 Most Important Women in Science» (en anglès). Discover, 13-11-2002 [Consulta: 21 desembre 2014].
- ↑ Howell, K; Barden, B; Lo, M «Application of Dynamical Systems Theory to Trajectory Design for a Libration Point Mission» (en anglès). Journal of Astronautical Sciences, 45, 2, 1997, pàg. 161–178 [Consulta: 2 octubre 2020].
- ↑ Taubes, Gary «Surfing the Solar System» (en anglès). Discover, 01-06-1999 [Consulta: 17 agost 2017].
- ↑ «Dirk Brouwer Award». American Astronautical Society. [Consulta: 15 abril 2009].
- ↑ «NAE Members Directory: Kathleen Connor Howell».
- ↑ Howell, K. C.: "Three-Dimensional, Periodic, 'Halo' Orbits", Celestial Mechanics, Volume 32, Number 53, 1984