Léon Fabre de Llaro

historiador espanyol

Léon Fabre de Llaro (Perpinyà, 1830 - 1898) va ser un notari i historiador rossellonès.

Infotaula de personaLéon Fabre de Llaro
Biografia
Naixement1830 Modifica el valor a Wikidata
Perpinyà (Catalunya del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Mort1898 Modifica el valor a Wikidata (67/68 anys)
Perpinyà (Catalunya del Nord) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióhistoriador Modifica el valor a Wikidata
Membre de

Biografia modifica

A més d'exercir a Perpinyà d'advocat i posteriorment de notari (ja ho era el 1866), durant molts anys va ser administrador-director de la Caixa d'Estalvis de la capital del Rosselló, i també fou membre[1] de la Comissió departamental de sericicultura. Estigué molt vinculat a la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales [2] i hi fou arxiver durant vint-i-cinc anys (des del 1873 fins al seu traspàs a Perpinyà el 1898). A l'entitat també hi feu de secretari dels concursos literaris dels anys 1868, 1872 i 1891 i, tot i que el 1868 hi rebutjà una poesia perquè estava escrita en català [nt 1] el 1886 ja s'hi premià la poesia de Jacint Verdaguer [nt 2] Els dos campanars [4] i al concurs del 1891 s'hi habilità una secció específica per al català, encara que únicament [4] en la variant rossellonesa.

Fabre de Llaro publicà ressenyes bibliogràfiques, memòries històriques i arqueològiques i biografies o necrologies de rossellonesos (com Francesc Boher, Julià Bernat Alart, Jean Baptiste Alzine o Antoine Tastu). Els seus treballs històrics li valgueren [5] les distincions d'oficial d'Acadèmia (1880) i d'oficial d'Instrucció Pública.

Es casà amb Pauline Aragon el 1872 i tingueren dos fills: André (nascut el 1875) i Marie Thérèse (1878-1972) [6]

 
Coberta de l'edició en extret de Le congrès archéologique de France en Roussillon (1875)

Obres modifica

[7]

Notes modifica

  1. Fabre de Llaro defensà al 1868 el rebuig al català amb l'argument
    « Nous n'éprouvons aucun besoin de faire revivre l'idiome de nos aieux, et d'augmenter son influence. Respectons-le dans son passé, dans les antiques souvenirs de nos pères qu'il nous a légués. Mais ne regardons cet instrument que comme une curiosité, un monument historique à aimer, à conserver, à bénir, pour tout ce qu'il a produit de bon et de beau. Ne tentons aucune restauration qui pourrait nuire à l'ordonnance architecturale de l'édifice moderne, sans être véritablement utile à l'ancien »
    Rapport sur le concours de poésie et d'histoire (1868), p. 39
  2. El 1882, Léon Fabre de Llaro mateix havia proposat Jacint Verdaguer com a soci corresponent de la SASL, cosa que el religiós li havia agraït "infinitament" [3]

Referències modifica

  1. Discours prononcé sur la tombe de M. Siau (1884), p. 350
  2. Capeille, Jean. Dictionnaire de biographies roussillonnaises. Perpignan: Imp. Lib. Cat. J. Comet, 1914, p. 200.  (facsímil Marseille: Laffitte Reprints, 1978)
  3. Gallart i Bau, Josep «Jacint Verdaguer i Albert Saisset. La Renaixença literària a la Catalunya Nord». Anuari Verdaguer, núm. 9, 1995, pàg. 386.
  4. 4,0 4,1 Vila, Pep ««Vora la mar» (1884) i «Els dos campanars» (1934): dos poemes de J. Verdaguer traduïts al francès». Anuari Verdaguer, núm. 14, 2006, pàg. 495-496.
  5. «Nécrologie [de Léon Fabre de Llaro]». Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, vol. 40, 1899, pàg. 373.
  6. «Arbre genealògic de Léon Fabre de Llaro» (en francès). [Consulta: 1r desembre 2014].
  7. «Fitxa de Léon Fabre de Llaro, al web del "Comité des travaux historiques et scientifiques» (en francès). [Consulta: 1r desembre 2014].