La fi de la infantesa

La fi de la infantesa és una novel·la de ciència-ficció publicada per Arthur C.Clarke el 1953 al Regne Unit. Es considera una de les obres més respectades i llegides del conjunt d'allò que anomenem “corrent utòpic” de la ciència-ficció.[1] Descriu la naixença d'una nova humanitat basada en l'espiritualitat i l'energia, i el final de la civilització actual. El tall, que es produeix en el transcurs d'una sola generació, és preparat per uns éssers extraordinaris, els “grans senyors”.[2][3] Aquests, com si es tractés de mainaderes, instal·len la pau i el benestar a tot el món i possibiliten l'evolució de l'home vers la utopia definitiva.

Infotaula de llibreLa fi de la infantesa
Childhood's End

Modifica el valor a Wikidata
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorArthur C. Clarke
LlenguaAnglès
Artista de la cobertaRichard M. Powers Modifica el valor a Wikidata
PublicacióRegne Unit, 1953
EditorialEditorial Pleniluni
Edició en català
TraductorEduard Castanyo i Montserrat
Publicació1988
Dades i xifres
Temaprimer contacte i invasió extraterrestre Modifica el valor a Wikidata
GènereCiència Ficció
Premis
NominacionsRetro Hugo Award for Best Novel (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premistop 100 de llibres de ciència-ficció i fantasia de la National Public Radio (2011) Modifica el valor a Wikidata
Altres
ISBN84-85752-40-06

Musicbrainz: 1c2a51d1-a691-489a-858c-a2dc4c98360f Goodreads work: 209414 Modifica el valor a Wikidata

Capítols del llibre

modifica
  1. La terra i els grans senyors
  2. L'edat d'or
  3. L'última generació[4]

Resum de la trama

modifica

La terra i els grans senyors

modifica

Aleshores Reinhard Hoffmann va adonar-se, com ho feia Konrad Schneider en el mateix instant, que havia perdut la seva cursa. I va saber que l'havia perduda, no per les poques setmanes o mesos que ell havia temut, sinó per mil·lennis. Les immenses i silencioses ombres que volaven entre les estrelles, a més quilòmetres per sobre el seu cap dels que ell gosava provar d'endevinar, estaven tant més endavant de la Columbus, com la Columbus de les canoes de fusta de l'home del paleolític. Durant un moment que va semblar durar una eternitat, Reinhold resta a l'aguait, com restava tot el món, mentre les gegantines naus descendien en la seva majestat aclaparadora, fins que a la fi va poder sentir el dèbil udol que feien en travessar la prima capa d'aire de l'estratosfera.

No li va saber greu que la feina de tota una vida fos esborrada. Havia treballat per dur els homes a les estrelles, i en el moment de l'èxit les estrelles −les reservades i indiferents estrelles− havien vingut a ell. Aquest era el moment en què la història aguantava la respiració, i el present se separava del passat com un iceberg es trenca de les parets glaçades que l'han format i marxa sol, navegant pel mar amb solitari orgull. Tot el que les èpoques passades havien assolit no era res ara; un únic pensament ressonava en la ment de Reinhold: La raça humana ja no estava sola.

L'edat d'or

modifica

No hi ha cap utopia que pugui satisfer tothom i per sempre. En millorar les condicions materials, els homes alcen la vista i no s'acontenten amb uns poders i possessions que temps enrere haurien estat més enllà de tots els seus somnis. I fins i tot quan el món extern ha proporcionat tot allò de què és capaç, encara queda la introspecció en la ment i els anhels del cor.

L'última generació

modifica

L'últim Home! A Jan se li feia molt difícil pensar en si mateix com a tal. Quan havia sortit a l'espai, havia acceptat la possibilitat d'un exili etern de la raça humana, i la solitud encara no l'havia envaït. Amb el pas dels anys el desig de veure un altre ésser humà podria incrementar i superar-lo, però de moment la companyia dels Grans Senyors li impedia de sentir-se completament sol. Deu anys abans encara hi havia homes sobre la Terra, però eren sobrevivents degenerats, i Jan no s'havia perdut res per no conèixer-los. Per raons que els Grans Senyors no podien explicar, però que Jan sospitava que eren principalment psicològiques, no hi havia hagut infants que substituïssin els que havien marxat. L'Homo sapiens s'havia extingit.

  1. McAleer 1992, p. 88.
  2. Booker & Thomas 2009, pp. 31–32.
  3. Dick 2001, pp. 127–129.
  4. Samuelson 1973.

Referències

modifica