La ruta blava

Llibre de viatges de Josep Maria de Sagarra

La ruta blava (títol complet: La ruta blava. Viatge a les mars del Sud ) és un llibre de Josep Maria de Sagarra, publicat en català el 1964, on narra el seu viatge a la Polinèsia el 1937. L'any 1942 se n'havia publicat una versió traduïda en castellà.

Infotaula de llibreLa ruta blava, Viatge a les mars del Sud
Tipusllibre Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorJosep Maria de Sagarra
Llenguacatalà
Publicació1964 (català)
Dades i xifres
Gènerellibre de viatges

AntecedentsModifica

Sagarra ja era un poeta consagrat i un autor teatral d’èxit quan el 1936, ell i la seva dona, Mercè Devesa, amb qui s’acabava de casar, salpaven de Marsella a bord del Commissaire Ramel, rumb a la Polinèsia Francesa. Sagarra havia hagut de fugir d’Espanya, durant la guerra civil, i s’havia instal·lat a París amb la seva promesa. Un amic seu, l’escriptor Jérôme Tharaud li va proposar viatjar a Tahití i escriure un llibre sobre l’experiència polinèsia. Tharaud tenia relació amb el president de la companyia naviliera Messageries Maritimes, armadora del Commissaire Ramel, un vaixell de passatge i càrrega que feia la ruta del Pacífic, i els va aconseguir un parell de passatges a bon preu. A més, Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, que s’havien casat sis dies abans de salpar, se’n van anar de viatge amb 2.000 francs suïssos a la butxaca, regal de noces de Francesc Cambó a la núvia.[1]

L'obraModifica

Van salpar de Marsella el 28 de desembre de 1936, van arribar a Tahití al febrer de 1937 i van tornar de nou a Marsella, en el "Ville de Strasbourg", el 20 de juliol de 1937. Del quadern de bord que anava escrivint Josep Maria de Sagarra al llarg d'aquests mesos va sorgir el llibre.[2]

La visió de Josep M. de Sagarra de la Polinèsia i de les mars del Sud no és gens idíl·lica; al contrari, és força crua i desmitificadora. L’escriptor no té pèls a la llengua a l’hora d’explicar tot allò que veu, especialment si no li agrada. De vegades fa la sensació que s’ho mira amb els ulls de l’europeu culte i civilitzat que està per sobre de tot allò que l’envolta, començant pels mateixos habitants de les illes. En aquest sentit, titlla els polinesis de gent mandrosa i amb poca empenta.[1]

El seu fill Joan de Sagarra explica en un documental de 2008 sobre el viatge que els seus pares sabien perfectament que no anaven a trobar cap paradís: el seu pare havia llegit André Gide, Paul Morand, Michel Leiris, Somerset Maugham i altres escriptors viatgers, i sabia que tots els paradisos, per definició, són paradisos perduts.[1]

Després d’aquell viatge, els Sagarra es van instal·lar a París i no van tornar a Barcelona fins el 1940. Com que en aquella època no es podia publicar en català, Sagarra va traduir La ruta blava al castellà i l’any 1942 l’editorial Juventud la va publicar amb el títol de El camino azul, dins de la “Colección Tierras y Mares”. La versió original catalana, pòstuma, no es publicaria fins el 1964. També és fruit d’aquell viatge el llibre de poemes L'Equador i els tròpics, publicat el 1947.[1]

DocumentalModifica

L'any 2008 el seu fill Joan de Sagarra va participar en un documental sobre el viatge, coproduït per Televisió de Catalunya i MoM Produccions, on explica els antecedents i detalls del viatge.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «La ruta blava». El mar és el camí. [Consulta: 24 abril 2020].
  2. «La ruta blava». Edicions 62. [Consulta: 24 abril 2020].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica