Le Roi Arthus

Le Roi Arthus, opus 23, és un drama líric en tres actes i sis quadres del compositor francès Ernest Chausson, l'únic que va escriure amb un llibret escrit per ell mateix. Escrita entre el 1886 i el 1895, l'obra no es va estrenar fins quatre anys després de la mort del compositor, el 30 de novembre de 1903 al Théâtre royal de la Monnaie de Brussel·les, dirigida per Vincent d'Indy.[1]

Infotaula de composicióEl rei Artur
Títol originalLe Roi Arthus
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorErnest Chausson
LlibretistaErnest Chausson
Lletra deErnest Chausson Modifica el valor a Wikidata
Llengua de l'obra o del nomFrancès
Creació1886-1895
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
PartsTres
CatalogacióOp. 23
Personatges
  • Arthus (baríton) - Henri Albers
  • Genièvre (mezzosoprano) - Jeanne Charlotte Paquot d'Assy
  • Lancelot (tenor) - Charles Dalmorès
  • Lyonnel (tenor) - Ernest Forgeur
  • Merlin (baríton) - Édouard Cotreuil
  • Mordred (baix) - Arthur François
  • Allan (baix) - Jean Vallier
  • Un pagès (tenor) - Lucien Henner
  • Un cavaller/un escuder (baix) - Charles Danlée
  • Cor: cavallers, escuders, patges, bards; dames de companyia de Genièvre
Estrena
Estrena30 de novembre de 1903
EscenariThéâtre royal de la Monnaie de Brussel·les,
Director musicalVincent d'Indy
IMSLP: Le_roi_Arthus,_Op.23_(Chausson,_Ernest) Modifica el valor a Wikidata

Origen i contextModifica

Compositor menys conegut que els seus contemporanis, Ernest Chausson va veure florir la seva carrera en la segona meitat del segle xix, per la seva bona i mala sort. De fet, era molt més jove que Wagner, però va haver de conviure amb aquest competidor increïble en la música europea de l'època. Era post-wagnerià, del qual va intentar distanciar-se, i va rebre els ensenyaments de Massenet i Franck. Va compondre una música melancòlica de gran refinament.[2]

Ernest Chausson havia vist la creació de Parsifal de Wagner a Bayreuth el 1882. Va ser un xoc per a ell. La seva producció serà alimentada pel resultat d'aquest descobriment del llenguatge wagnerià, que farà seu tot adaptant-lo a la seva pròpia sensibilitat i al públic francès. L'obra també és sovint anomenada «la més gran òpera wagneriana francesa». Escriu i refina la partitura d'aquesta òpera única durant deu anys, de 1886 a 1895. La mort prematura (un accident de bicicleta!) li impedirà poder veure mai la seva obra. Chausson, tot i seguir els passos de Wagner, aconsegueix distanciar-se amb una orquestració lleugera i transparent, i aplana el camí per a compositors com Debussy i Dukas.[3]

Quan Chausson comença la seva òpera el 1886, la influència de Wagner ja és enorme en l'escena francesa. El que se l'anomena respectuosament «el mestre de Bayreuth», va establir les bases d'una nova òpera, i els seus principis de composició són àmpliament acceptats. Se centren sobretot en la dramatúrgia, de la redacció del llibret a la composició musical. Chausson no va estar exempt d'aquesta influència, al contrari. Impressionat per la primera representació de Tristany i Isolda, a la qual també va assistir, va expressar els seus sentiments a la seva amiga Madame de Rayssac el 1880: «No conec cap obra amb aquesta intensitat de sentiments. Com a música pura és esplèndida i del més alt nivell; com a forma d'entendre el drama musical, és una revolució».[3]

La influència de Tristany i Isolda també s'entreveu en l'òpera de Chausson: parella il·legítima, la traïció d'un rei, morts tràgiques i redempció... és a dir temàtica wagneriana. Tot i així, Chasson tracta de deslligar-se d'aquesta influència, com va explicar al seu amic Paul Poujaud el 1886: «El pitjor del meu drama és potser l'analogia del subjecte amb el Tristany. Això no seria res si pogués arribar a deswagneritzar-me. Wagnerià pel tema i wagnerià per la música, potser és massa alhora?»[3]

Chausson continua afinant la partitura i el llibret fins i tot vuit anys després de l'inici dels treballs, amb canvi d'escenes i de la història. El 1894 va decidir canviar el primer quadre de l'acte III, pressionar l'acció al voltant dels amants adúlters i la batalla que es porta a terme en el rerefons. Fins al 1895 que finalment acaba l'obra. Al final, Le Roi Arthus s'apropa a una feina de síntesi. Si bé agafa el seu tema de Wagner i alguns principis de la composició, el primer acte coqueteja amb el Berlioz de Les Troyens, així en l'obertura de les dues òperes el poble celebra que vénen a repel·lir l'atac d'un invasor. L'últim acte esdevé el més clarament a l'única voluntat del compositor i reflecteix el seu desig de trobar els fonaments d'una estètica francesa.[3]

Le Roi Arthus de Chausson es basa en la llegenda de la Taula Rodona. Igual que moltes òperes escrites abans que ell, el compositor manlleva del camp de la mitològica per localitzar el seu llibret i l'acció de l'òpera. No obstant això, s'aparta de la tradició grecoromana, que sovint es representa amb escenes del seu temps. Tot el mite artúric però, no està inclòs en l'obra. Chausson posa a un costat les obres dels cavallers de la taula rodona, ja que elimina tota referència a la recerca d'aquest Sant Grial que tant va fascinar a Wagner. Ell es preocupa dels personatges que creu essencials: el rei Artur que ell anomena Arthus, la reina Ginebra que anomena Genièvre, Lancelot i el seu cosí Lionel, Mordred, aquí nebot del rei, i Merlí, que fa una breu aparició. La trama se centra en el triangle d'amor de Lancelot, Ginebra i Arthus.

RepresentacionsModifica

Després de l'estrena francesa, que fou el 30 de març de 1916 (i només del tercer acte), l'òpera s'ha representat poc: a Dortmund i a Bregenz el 1996, a Montpeller i a Colònia el 1997, a Brussel·les el 2003 (per celebrar el centenari de l'estrena mundial), a Estrasburg el 2014[4] i a París el 2015, amb una nova producció de la mà de Graham Vick, amb Roberto Alagna i Sophie Koch.[5]

Anàlisi musicalModifica

L'obra està perfectament disposada: un preludi orquestral precedeix als tres actes que comprenen cadascun dos quadres. El tractament de l'orquestra revela la introducció d'un estil simfònic a l'òpera que respon als mateixos requisits que els del repertori purament instrumental. El diàleg es desenvolupa de forma contínua, sense interrupció, i la música, connectant cada quadre per interludis, conrea l'art de transició inadvertida.[6]

Chausson enriqueix la seva harmonia utilitzant tant els vells camins com la gamma de tons els quals Debussy s'apoderaria uns anys més tard. Els temes que flueixen per la partitura estan lluny del principi del leitmotiv wagnerià, que el compositor no van utilitzar sistemàticament, i fins i tot de vegades arriba a dissimular-los.[6]

EnregistramentsModifica

  • Le Roi Arthus. Gino Quilico, Teresa Żylis-Gara, Gösta Winbergh, René Massis, Gilles Cachemaille,French Radio Chorus and New Philharmonic Orchestra, sota la direcció d'Armin Jordan, Erato, 1986.
  • Le Roi Arthus. Philippe Rouillon, Susan Anthony, Douglas Nasrawi, Gilles Cachemaille, Evgenij Demerdjiev, Wiener Symphoniker, sota la direcció de Marcello Viotti, ORF Koch Schwann, 1996
  • Le Roi Arthus. Andrew Schroeder, François Le Roux, Susan Bullock, Simon O'Neill, David Okulitch, Donald McIntyre, Paul Parfitt, BBC Symphony Orchestra, sota la direcció de Leon Botstein, Telarc, 2005.

ReferènciesModifica

  1. Kettle, Martin. «Chausson's operatic rarity Le Roi Arthus deserves clarity not banality» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 10 març 2016].
  2. «Opéra Le Roi Arthus de Chausson par Graham Vick à Paris» (en francès). Culturebox. [Consulta: 10 març 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 «Programa de mà» (en francès). Opéra National du Rhin. [Consulta: 11 març 2016].
  4. Ernest Chausson - Le Roi Arthus Arxivat 2015-04-18 a Wayback Machine. sur le site de l'Opéra national du Rhin
  5. Le Roi Arthus Arxivat 2014-03-18 a Wayback Machine. sur le site de l'Opéra National de Paris
  6. 6,0 6,1 Le Doussal, 2000, p. 129.

BibliografiaModifica

  • Le Doussal, Florence. «Ostinato rigore. Revue internationale d'études musicales, vol.14». A: Éditions Jean-Michel Place. Le Roi Arthus : un opéra idéaliste, miroir du rêve créateur d'Ernest Chausson (en francès), 2000.