Obre el menú principal

Les Illuminations (Les il·luminacions), op. 18, és un cicle de cançons del compositor Benjamin Britten, interpretat per primera vegada l'any de 1940. Està compost per a soprano o tenor solista i orquestra de cordes. La lletra del cicle va ser presa dels poemes en vers i prosa d'Arthur Rimbaud, de la seva col·lecció Les Illuminations (1872-1873).

Infotaula de composicióLes Illuminations
Les il·luminacions
Forma musical cicle de cançons
Compositor Benjamin Britten
Lletra de Arthur Rimbaud
Catalogació Opus 18
Durada 21 minuts
Estrena
Estrena 30 gener 1940
Escenari Aeolian Hall, Ciutat de Westminster
Director musical Louis Boyd Neel
Intèrpret Sophie Wyss
Allmusic: mc0002369378
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

Va ser Verlaine qui va publicar amb el títol de Les Illuminations un conjunt de textos escrits per Rimbaud entre 1873 i 1874, i Auden qui va conduir a Britten fins a la literatura de Rimbaud. Les Illuminations, sobre fragments d'aquell retaule extraordinari de proses poètiques és l'obra més primerenca de les incloses en aquest recital. Britten estava profundament afectat per la intensitat emocional d'aquests poemes i va decidir posa'ls-hi música tan aviat com els havia acabat de llegir. Les dues primeres cançons (Marine i Being beauteous) van ser escrites el març de 1939, quan Britten encara vivia a Suffolk , i estrenades aquell estiu als The Proms londinencs; la resta seria ja compost a Amèrica, a Amityville, Long Island, Nova York, entre juliol i octubre, quan vivia exiliat per la Segona Guerra Mundial en aquest país als 25 anys.[1] Malgrat aquesta circumstància, el cicle se'ns mostra com un conjunt molt coherentment estructurat. La composició original és per a soprano (encara que en la primera edició de la partitura ja inclourà també la possibilitat d'un tenor) i orquestra de corda; va ser estrenada per Sophie Wyss, la seva dedicatària, i l'Orquestra de Boyd Neel al gener de 1940, a Londres, amb Britten absent.[2]

Va ser el primer dels seus cicles de cançons a guanyar gran popularitat. El cicle va ser escrit originalment per a soprano. El biògraf de Britten, David Matthews, comenta que el treball és "molt més sensual quan és cantat per la veu de soprano pel qual van ser concebudes les cançons". Malgrat això l'obra pot ser cantada per un tenor, com passa més freqüentment: Britten va dirigir l'obra amb la seva parella Peter Pears com a solista al cap de dos anys després de la seva estrena.

RepresentacionsModifica

La primera interpretació del cicle va ser el 30 de gener de 1940 en el Aeolian Hall de Londres, per Sophie Wyss, a qui està dedicat el cicle - encara que hi ha dedicatòries per a cadascuna de les seccions. En aquesta ocasió, Boyd Neel va dirigir l'orquestra de cordes.[3]

Anàlisi musicalModifica

En una carta a Wyss, amb explicacions i suggeriments sobre com interpretar l'obra, el músic reconeix que «és difícil descriure el seu caràcter (...), ja que qualsevol cosa relacionada amb Rimbaud té necessàriament que ser enigmàtica, però en línies generals la idea és aquesta: Les Illuminations, tal com jo l'entenc, són les visions del cel que li han estat concedides al poeta, i espero que al compositor. No vull, és clar, dir que les visions siguin realment del cel sinó més aviat dels aspectes celestials dels individus (...); la pista de l'obra (...) es troba en l'última línia de Parade: "J'ai seul la clef de cette parade sauvage"» ... Només jo tinc la clau d'aquesta farsa salvatge. La frase es troba no solament aquí, immediatament abans de la conclusiva i serena Départ; també, i en el mateix context harmònic (una superposició de dos acords majors a distància de trito), en la Fanfarre que serveix d'obertura i al final de l'Interlude orquestral, on ha de ser suaument entonada però, segons demanava Britten, «donant-li la major importància possible», sense que perdi «el seu caràcter heràldic».[2]

En el seu conjunt, Les Illuminations és una observació al·lucinada de la realitat, tot embolicat en complexes ambigüitats entre l'optimisme i la confusió, paradoxalment a través d'imatges fermament dibuixades per Rimbaud i potenciades musicalment pel compositor. Britten, sens dubte, es va sentir profundament atret per la radical emoció, entre nostàlgica i bàrbara, dels textos i va trobar la música adequada per crear l'atmosfera de cada un d'ells.[2]

EstructuraModifica

L'obra dura al voltant de 21 minuts. Està constituïda per nou moviments:

  • 1. Fanfare - Maestoso. Largamente 
  • 2. Villes - Allegro energico 
  • 3a Phrase y Antique - Lento ed estatico
  • 3b. Allegretto, un poco mosso 
  • 4. Royauté - Allegro maestoso 
  • 5. Marine - Allegro con brio 
  • 6. Interlude - Moderato ma comodo 
  • 7. Being beauteous - Lento ma comodo 
  • 8. Parade - Alla marcia 
  • 9. Départ - Largo mesto. Largamente.

ReferènciesModifica

  1. «Les Illuminations de Rimbaud par Benjamin Britten». [Consulta: 30 novembre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 Aracil, Alfredo. «Informació de l'obra» (en castellà). Fundació Juan March. [Consulta: 22 agost 2018].
  3. «Music in London: Les Illuminations A Remarkable Work",». The Observer, pàg. 11 [Consulta: 4 febrer 1940].