Lingua franca nova

La Lingua Franca Nova (LFN o elefen) és una llengua auxiliar artificial creada pel doctor en psicologia C. George Boeree de la Universitat de Shippensburg, Pennsilvània. La llengua està basada en el francès, l'italià, el portuguès, el castellà i el català. Segueix una gramàtica molt simplificada basada en un crioll llatí amb normes estrictes.

Lingua franca nova

Lingua Franca Nova
Altres noms	Elefen o LFN
Creador	George Boeree
Data	1998
Tipus	llengua construïda
Ús
Parlants	Desconegut
Classificació lingüística
Llengua planificada basada en llengües romàniques i criolles
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí i alfabet ciríl·lic
Institució de normalització	La Asosia per Lingua Franca Nova (ALFN)
Codis
ISO 639-3	lfn
Glottolog	ling1267
IETF	lfn

Bandera de Lingua Franca Nova

Història

C. George Boeree va començar a treballar-hi l'any 1965 prenent un concepte pròxim a la lingua franca, un pidgin utilitzat al Mediterrani medieval, i amb l'objectiu de crear una llengua auxiliar internacional fàcil d'aprendre. Tot i això no va ésser fins al 1998 que la llengua es va fer pública a través d'internet.

A partir d'aquesta difusió inicial persones interessades arreu del món van començar a prendre i col·laborar a través de la xarxa. La comunitat es va coordinar inicialment a través d'un grup a Yahoo creat l'any 2002 per Bjorn Madsen. Stefan Fisahn va crear també una wiki dedicada a aquesta llengua el 2005, la qual es va traslladar a la plataforma Wikia l'any 2009, comptant amb 2.900 articles.

El gener de 2008 es va atorgar a la LFN la designació internacional ISO 639-3 "lfn".

Recursos d'aprenentatge

Hi ha disponibles informació, guies de conversa i altres textos en dotze llengües. També disposa d'una guia de gramàtica, un diccionari oficial Lingua Franca Nova - Anglès (n'existeix també una versió en francès), així com diversos materials d'aprenentatge. També existeixen diverses traduccions de literatura i poesia. En són exemples El petit príncep d'Antoine de Saint-Exupéry o Alícia al país de les meravelles de Lewis Carroll, traduït per Simon Davies i el primer llibre imprès disponibles en aquesta llengua.

Pronunciació i ortografia

Es pronuncia fonèticament i s'escriu amb vint-i-dues lletres que tant es poden escriure amb l'alfabet llatí com ciríl·lic:

Alfabet llatí	a	b	c	d	e	f	g	h	i	j	l	m	n	o	p	r	s	t	u	v	x	z
Alfabet ciríl·lic	а	б	к	д	е	ф	г	х	и	ж	л	м	н	о	п	р	с	т	у	в	ш	з
IPA	[a~ɑ]	[b]	[k]	[d]	[e~ɛ]	[f]	[ɡ]	[h]	[i/j]	[ʒ]	[l]	[m]	[n/ŋ]	[o~ɔ]	[p]	[r]	[s]	[t]	[u/w]	[v]	[ʃ]	[z]
Noms	a	be	ce	de	e	ef	ge	hax	i	je	el	em	en	o	pe	er	es	te	u	ve	ex	ze

Les vocals de la LFN (a, e, i, o i u) es pronuncien com al castellà o l'italià. Els diftongs són ai [ai~ɑi], au [au~ɑu], eu [eu~ɛu] i oi [oi~ɔi].

Les lletres i i u s'utilitzen com a semivocals ([j] i [w]) si van abans d'una altra vocal, entre vocals, o abans de li i ni entre vocals i en cu i gu abans de vocal. LA lletra n es pronuncia [ŋ] abans de g i k.

La major part de paraules tenen l'accent a la vocal o al diftong just abans de la darrera consonant (exemples: CA-sa, a-be-ON, BA-ia).

Vocabulari bàsic de la cara en Lingua Franca Nova.

Literatura

Des de la seva creació la lingua franca nova té una literatura composta per textos originals i traduïts.

Literatura traduïda

El primer text traduït va ser Colinas como elefantes blanca, d'Ernest Hemingway; traduït per Daniel Alegrett en 1999. És un exemple de lingua franca nova antiga:

La colinas tra la vale de la Ebro eseva longa e blanca. Esta parte no ave ombra e no arbores, e la stasion eseva entra du linias de ferovia su la sol. Prosima contra un lado de la stasion, aveva la ombra tepida de la construida e un cortina, fada de cordas de granos de bambu, pendente tra la porta abrida a en la beveria, per mantenir la moscas a estra. La american e la fia ce le acompaniava, sentava se a un tabla su la ombra, estra la construida. Eseva multe calda, e la tren rapida da Barselona venira en cuatrodes minutos. El parava se en esta stasion entra dudes minutos e partiva a Madrid.

Hem d'esperar fins a 2008 per a veure altres textos literaris escrits en aquest idioma. Aquesta vegada, es tracta de Bocragonia (la poesia Jabberwocky de Lewis Carroll) i La cade de la Casa de Usor, traduït per Simon Davies. Aquest elefenista ha traduït altres obres com a Alísia en la pais de mervelias, traduïda en 2010 i publicada en 2012, la qual cosa la va convertir en la primera publicació en paper en aquesta llengua.

Heus aquí un extracte de Alísia en la pais de mervelias, un exemple de la llengua gairebé en el seu estadi final:

“A acel dirije,” la Gato dise, brandante se pedeta destra, “un Xapor abita: e a acel dirije,” brandante la otra pedeta, “un Lepre de Marto. Visita la un o la otra, como tu desira: ambos es fol.”

“Ma me no vole pasa entre persones fol,” Alisia comenta.

“O! tu no pote evita lo,” la Gato dise: “asi, tota de nos es fol. Me es fol. Tu es fol.”

“Como tu sabe ce me es fol?” Alisia dise.

“Sin duta tu es,” la Gato dise, “car si no, tu no ta veni asi.”

Simon Davies també ha traduït La prinse peti, d'Antoine de Saint Exupéry; en 2009. Al principi, aquest text va ser traduït per una altra persona però, després de descobrir que no es tractava d'una traducció de l'original, sinó a partir de l'anglès, Simon Davies va decidir tornar a traduir-lo des del principi.

En 2014, C. G. Boeree va traduir La trajedia de re Lear, de William Shakespeare, sent la primera obra teatral traduïda a lingua franca nova.

En 2018, Simon Davies va traduir Un studia en scarlata i el 29 d'abril de 2019 va acabar la traducció del primer llibre de la Eneida.

Me canta armas e la om ci, de la costas de Troia, escluida par fortuna, ia veni la prima a Italia e la bordas Lavinian, multe lansada sur la teras e la profonda par la fortia de la altas, su la coleria memoriosa de Juno savaje; multe ance en gera el ia sufri, asta fundi un site e introdui dios a Latio, de do es la popla Latina, la padres de Alba Longa, e la murones de Roma alta.

El 22 de juny de 2019, Vicente Costalago va traduir l'Evanjelio de San Marco, basant-se per a això en les versions en anglès i en espanyol de la Bíblia vaticana. És el tercer text complet de la Bíblia traduït a aquest idioma, sent la Segona Epístola de Sant Joan el segon, traduït pel mateix autor en 2008; i l'Eclesiastès el primer, traduït per Dave MacLeod en 2006. S'han traduït fragments d'altres parts de la Bíblia, com a parts dels Evangelis de Sant Lluc i de Sant Joan.

El 10 de novembre de 2019, Vicente Costalago va traduir el primer capítol del Quixot i el 22 de febrer de 2020, va acabar la traducció del Evanjelio de San Mateu.

Literatura original

La major part de la literatura en lingua franca nova és literatura traduïda.

La literatura original està formada principalment per poesia, sent Guido Crufio l'elefenista que més poesies originals ha escrit en aquest idioma. Calen destacar les seves poesies Lingua franca nova (un poesia) e Druid la dragon.

La primera novel·la original escrita en aquest idioma és La xerca per Pahoa,​ publicada al maig de 2020 per Vicente *Costalago. En ella, es narren les aventures de Joan, que va sortir del seu regne per a buscar l'espasa Pahoa, amb la qual podia demostrar que era l'únic hereu del regne de *Lincuo. La segona novel·la original, La marcia nonconoseda, del mateix autor, es va publicar al febrer de 2022.

Gramàtica

La gramàtica de lingua franca nova (elefen) és una simplificació de la gramàtica comuna de les llengües romàniques espanyola, francesa, italiana, catalana i portuguesa. S’assembla a la dels criolls romanços com l'haitià, el capverdià, el papiament i el chavacano.

Alfabet i pronunciació

L'elefen utilitza l’alfabet més conegut del món: el llatí

• Minúscules
  • a b c d e f g h i j l m n o p r s t u v x z
• Majúscules
  • A B C D E F G H I J L M N O P R S T U V X Z

K, Q, W e Y no apareixen en els noms comuns. S’utilitzen per a conservar la forma original dels noms propis així com dels noms escrits en llengües estrangeres.

K (k), Q (q), W (w) y Y (y) no apare en parolas comun. En sirca sento parolas internasional con orijina nonromanica, on pote scrive W en loca de U, e Y en loca de I, per presenta un spele plu fasil reconosable: ioga/yoga, piniin/pinyin, sueter/sweter, ueb/web. Estra esta casos, on usa K, Q, W e Y sola per conserva la formas orijinal de nomes propre e de parolas stranjer.

La h no és comuna però es pot trobar en noms tècnics i culturals.

Frases

La majoria de les frases en elefen contenen un grup verbal, que representa generalment una acció. Un grup verbal consisteix en un verb i en els modificadors, com ara adverbis o grups preposicionals.

Subjecte i objecte

Els dos sintagmes nominals més importants són el subjecte i l’objecte. El seu sentit precís depèn del verb, però grosso modo, el subjecte és el que realitza l’acció, i l’objecte, el que està directament relacionat amb ella. En elefen, el sujeto precede siempre al verbo y el objeto va detrás:

• La gato xasa la scural. – El gat (subjecte) … caça (verb) … a l’esquirol (objecte).
• La can dormi. – El gos (subjecte) … dorm (verb).

En alguns casos, per estil o clarificació, es pot posar l’objecte del verb al començament de la frase. En aquests casos, l’objecte ha d’estar seguit d’una coma, i un pronom per a l’objecte que és usat després del verb:

• La gatos, me no gusta los. – Els gats, no m’agraden ells.

La majoria dels verbs necessiten un subjecte, però hi ha molts que no necessiten un objecte.

Complements

L’atribut és un element freqüent en la frase. Es tracta d’un element descriptiu complementari, el qual pot anar precedit de verbs com es (ser/estar), deveni (convertir-se), pare (semblar) i resta (romandre):

• Computadores es macinas. – Els ordinadors (subjecte) … són (verb) … màquines (atribut).
• La aira pare umida. – L’aire (subjecte) … sembla (verb) … humit (atribut).
• La patatas ia resta calda. – Les patates (subjecte) … romanen (verb) … calents (atribut).
• La idea es ce tu canta. – La idea (subjecte) … és (verb) … que tu cantis (atribut: proposició).

Preposicions

Un altre element important en la frase és el grup preposicional, que necessita un substantiu o verb que li precedeixi o li uneixi a la frase.

• Me dona a tu esta poma. – Jo (subjecte) … et (grup preposicional) … dono (verb) … aquesta poma (objecte).

Proposicions

Algunes frases contenen també proposicions, que són com petites frases a l’interior de la frase principal (proposicions subordinades). Poden modificar als sintagmes nominals, els sintagmes verbals o l’oració principal:

• La om ci ia abita asi ia vade a Paris. – El hombre que vive aquí se fue a Paris.
• El va visita en julio, cuando la clima es bon. – Visitarà al juliol, quan faci bo.
• On no ia permete me fa la cosas como me ia desira. – No em deixava fer les coses com jo volia.
• Me pensa ce el es bela. – Penso que és bella.

Substantius

Els substantius solen ser introduïts per determinants, i poden ésser seguits d’adjectius i de grups preposicionals, per a crear un grup nominal. Els substantius representen els objectes físics, com persones, llocs o coses però igualment representen conceptes abstractes, similars gramaticalment.

Plural

S’afegeix -s al substantiu per a formar el plural. Si el substantiu en singular acaba en consonant, s’afegeix -es. La terminació del plural no modifica la accentuació de la paraula:

• gato, gatos – gat, gats
• om, omes – home, homes

Els adjectius, que modifiquen a un substantiu, no canvien en plural. Però si els emprem com a substantius, s’ha d’afegir la marca de plural quan sigui necessari:

• la bones, la males, e la feas – els bons, les dolentes i les lletges
• multe belas – molt bonics/boniques

Alguns substantius, plurals en altres llengües, són singulars en elefen:

• El regarda un sisor con un binoculo. – Ell mira unes tisores amb uns prismàtics.
• On usa un bretela per suporta sua pantalon. – S’utilitzen els tirants per a subjectar els pantalons.
• Me ia compra esta oculo de sol en Nederland. – Vaig comprar aquestes ulleres de sol als Països Baixos.

Substantius comptables i no comptables

Igual que en moltes altres llengües, el elefen distingeix substantius comptables i no comptables. Un substantiu comptable pot ser modificat per un número i agafa la -s del plural. Els substantius comptables representen en general els objectes físics, identificables individualment, com cases, gats o pensaments: Per exemple:

• un auto; la autos; cuatro autos – un cotxe; els cotxes, quatre cotxes
• un gato; multe gatos; un milion gatos – un gat; molts gats; un milió de gats

Per contra, els substantius no comptables no prenen en general la -s del plural. Els substantius no comptables representen en general les masses sense individualitat definida, com ara líquids (aigua, suc), pols (sucre, sorra), substàncies (metall, fusta), o qualitats abstractes (elegància, lentitud). Quan els modifiquen un número o un quantitatiu, se’ls afegeix una unitat de mesura per a aclarir. Per exemple:

• la acua; alga acua; tre tases de acua – aigua; una mica d’aigua; tres tasses d’aigua
• lenio; multe lenio; du pesos de lenio – fusta; molta fusta, dos troncs de fusta

Es poden utilitzar substantius no comptables com a comptables. Es tracta de situacions particulars:

• Du cafes, per favore. – Dos cafès, si us plau.
• Me ia proba multe cesos. – He provat molts formatges.
• On no pote compara la belias de Paris e Venezia. – No es poden comparar les belleses de París i Venècia.

Gènere

Els substantius no solen indicar el seu gènere. Per a distingir-los, s’utilitzen els adjectius mas i fema:

• un cavalo mas – un cavall
• un cavalo fema – una egua

No obstant això, per a alguns noms de parentiu, el masculí presa una -o i el femení una -a:

• avo, ava – avi, àvia
• fio, fia – fill, filla
• neto, neta – net, neta
• sobrino, sobrina – nebot, neboda
• sposo, sposa – espòs, esposa
• tio, tia – oncle, tia
• xico, xica – noi, noia

Però per a algunes parelles s’utilitzen noms diferents per a cada sexe:

• cavalor, dama – cavaller, dama
• dio, diva – déu, deessa
• om, fem – home, dona
• padre, madre – pare, mare
• re, rea – rei, reina
• senior, seniora – senyor, senyora
• frate, sore – germà, germana

El sufix -esa és rar i serveix per a formar la variant femenina d’algunes condicions socials històriques:

• abade, abadesa – abat, abadessa
• baron, baronesa – baró, baronessa
• conte, contesa – comte, comtessa
• duxe, duxesa – duc, duquessa
• imperor, imperoresa – emperador, emperadriu
• marci, marcesa – marquès, marquesa
• prinse, prinsesa – príncep, princesa
• tsar, tsaresa – tsar, tsarina

Grups nominals

Un grup nominal consisteix en un substantiu i els seus modificadors: determinants, que precedeixen al substantiu, i els adjectius i grups preposicionals, que li segueixen.

Els dos grups nominals principals en un enunciat són el subjecte i l'objecte. El subjecte precedeix al verb, i l'objecte li segueix. Altres grups nominals són habitualment introduïts per preposicions per a aclarir el seu paper.

Un grup nominal deu normalment contenir un determinant; a vegades, simplement una marca de plural -s. Però aquesta regla no s'aplica als noms propis, ni als dies de la setmana, ni als mesos, ni a les llengües, ni als substantius incomptables:

• Desembre es calda en Australia. – Desembre és calorós a Austràlia.
• Nederlandes es mea lingua orijinal. – El neerlandès és la meva llengua materna.
• Me gusta pan. – M'agrada el pa.

Es relaxa la regla quan el grup nominal segueix a una preposició, sobretot en les expressions fixes:

• El es la comandor de polisia. – Ell és el cap de policia.
• Me no gusta come bur de aracide. – No m'agrada la crema de cacauets.
• Nos vade a scola. – Anem a escola.
• Acel es un problem sin solve en matematica. – Aquest és un problema sense solució en matemàtica.
• Un virgula pare nesesada per claria. – Una coma sembla necessària per a aclarir.

Un adjectiu o determinant poden ser modificats per un adverbi que els precedeix. Tenint en compte que són semblats als adjectius, en una enumeració, estan separats per una coma o per e. En parlar, és la melodia de l'oració la que marca la diferència:

• Sola un poma multe putrida ia resta. – Només queda una poma molt podrida.
• Me ia encontra un fem bela, joven, e intelijente. – He trobat una dona bella, jove i intel·ligent.

A vegades, un substantiu s'utilitza per a simbolitzar un membre qualsevol de la seva classe. En aquest cas, poc importa si s'utilitza l'o un, o si el substantiu es troba en singular o en plural.

• La arpa es un strumento musical. – L'arpa és un instrument musical.
• Un arpa es un strumento musical. – Una arpa és un instrument musical.
• Arpas es strumentos musical. – Les arpes són instruments musicals.

Un pronom és una variant particular d'un grup nominal. Normalment, no es pot modificar.

Aposició

Es diuen que dos grups nominals es troben en aposició quan el segon segueix directament al primer i els dos representen a la mateixa persona o cosa. En la majoria dels casos, el segon identifica la persona o cosa:

• la Rio Amazona – el riu Amazones
• la Mar Pasifica – l'oceà Pacífic
• la Isola Skye – l'illa Skye
• la Universia Harvard – la Universitat Harvard
• la Funda Ford – la Fundació Ford
• Re George 5 – el rei George V
• San Jacobo la major – Santiago el Major
• Piotr la grande – Pere el Gran
• mea ami Simon – el meu amic Simon
• la parola “inverno” – la paraula «hivern»
• la libro La prinse peti – el llibre El Petit Príncep

Els acrònims i les lletres simples poden seguir directament a un substantiu per a modificar-lo:

• La disionario es ance disponable como un fix pdf. – El diccionari es troba també disponible com un arxiu PDF.
• El ia porta un camisa T blu de escota V. – Ella portava posada una samarreta blava amb un escot en «V».

A vegades, dos substantius s'apliquen per igual a un objecte o persona. En aquests casos, els substantius s'uneixen amb un guió:

• un produor-dirijor – un productor-director
• un primador-scanador – una impressora-escàner

En tots els casos, la marca de plural (-s o -és) s'aplica a tots dos substantius:

• la statos-membros – els estats membres
• produores-dirijores – productors-directors

El verb nomi (que significa «cridar» o «nomenar») constitueix un cas a part:

• Nos ia nomi el Orion. – A ell ho nomenem Orión.
• Me nomi esta forma un obelisce. — Crido a aquesta forma «un obelisc».

Determinants

Un determinant és una paraula que modifica un substantiu per a descriure la seva identitat i la seva quantitat. A més de la -s del plural (que és considerat com un determinant en elefen), els determinants es col·loquen sempre davant del substantiu.

Existeixen diferents classes de determinants. Heus aquí un exemple tipus de cadascun d'ells: tota, la, esta, cual, cada, mea, multe, otra.

Predeterminants

Tota significa “tot” o “tots”. Indica la totalitat del substantiu que descriu. Al contrari que cada, tota tracta el tot com una unitat, i no com a individus separats:

• Tota linguas es asurda. – Totes les llengües són absurdes.
• Me va ama tu per tota tempo. – T'estimaré tot el temps.
• La lete ia vade a tota locas. – La llet va ser a tot arreu.
• On ia oia la musica tra tota la vila. – Es va escoltar la música en tot el poble.

Ambos significa “els dos”. Es pot emprar en lloc de tota, quan es diu que tota la quantitat es limita a dues. El substantiu ha d'estar en plural: Ambos gamas es debil. – Les dues cames són febles.

Semànticament, tota i ambos no es diferencien dels quantitatius, però els hi tracta com una classe a part per la seva sintaxi: es col·loquen davant de qualsevol altre determinant en el grup nominal, incloent-hi la.

També poden ser utilitzats com a pronoms.

Articles

Elefen posseeix dos articles – l'article determinat la, i l'article indeterminat un. “Determinat” (o «definit») vol dir que el substantiu indica una cosa ja definida, i que, en conseqüència, no es refereix a res nou.

La introdueix un substantiu referint-se a alguna cosa o algú conegut per l'interlocutor. S'utilitza en les següents situacions:

• Ja s'ha esmentat la cosa:
  • Me ia compra un casa. La casa es peti. – Vaig comprar una casa. La casa és petita.
• L'interlocutor pot endevinar fàcilment que la cosa existeix:
  • Me ia compra un casa. La cosina es grande. – Vaig comprar una casa. La cuina és gran.
• La resta de la frase és prou clara.
  • El ia perde la numeros de telefon de sua amis. – Ella va perdre els números de telèfon dels seus amics.
• L'interlocutor pot comprendre-ho:
  • La musica es bela, esce no? – La música és bella, no?
• La cosa és ben coneguda per tots. Es tracta de dominis de coneixement i substantius abstractes:
  • La luna es multe distante de la tera. – La Lluna està molt distant de la Terra.
  • Me no comprende la matematica. – No entenc les matemàtica.
  • El ama la cafe. – A ell li encanta el cafè.
  • La felisia es plu importante ca la ricia. – La felicitat és més important que la riquesa.

Un introdueix un substantiu singular que expressa qualsevol cosa que l'interlocutor encara no coneix. No es pot usar amb substantius plurals o incomptables.

• Me vole leje un libro. – Vull llegir un llibre.
• Un gato ia veni en la sala. – Un gat ha entrat a la sala.

Algunes llengües posseeixen articles partitius que indiquen les quantitats no especificades d'un substantiu no comptable. L'elefen empra la o fins i tot cap article:

• Me gusta la cafe. – M'agrada el cafè.
• Me gusta cafe. – M'agrada el cafè.
• Me bevi cafe. – Bec cafè.

Demostratius

Els demostratius designen el que el substantiu expressa, situant-li en el temps o en l'espai o en el text mateix.

Esta significa «aquest/aquesta/aquests/aquestes». És semblant a la, i designa sempre alguna cosa pròxima a l'interlocutor, ja sigui física o metafòricament:

• Me posese esta casa. – Posseeixo aquesta casa.
• Esta libros es merveliosa. – Aquests llibres són meravellosos.
• Me gusta esta cafe. – M'agrada aquest cafè.
• Esta mense ia es difisil. – Aquest mes ha estat difícil.
• Esta frase conteni sinco parolas. – Aquesta frase conté cinc paraules.

Acel significa «aquell/aquella/aquells/aquelles». S'assembla a la, però designa una cosa llunyana de l'interlocutor o, almenys, més allunyada que la que representa esta:

• Acel xico regarda acel xicas. – Aquell noi mira a aquelles noies.
• Atenta denova en acel modo. – Intenta-ho de nou d'aquest mode.
• Acel torta es noncomable. – Aquell pastís és incomestible.

Esta i acel es poden transformar en pronoms.

Interrogatius

Els interrogatius serveixen per a formular preguntes.

Cual fa una pregunta d'identitat o espècie:

• Cual animal es acel? – Quin animal és aquell?Cual vejetales es la plu bon? – Quins vegetals són els millors?
• Tu veni de cual pais? – De quin país vens?
• Cual fenetras es rompeda? – Quines finestres estan trencades?
• Cual pinta tu prefere? – Quina pintura prefereixes?

Cuanto significa “quant”, amb un substantiu comptable o incomptable:

• Cuanto casas es en tua strada? – Quantes cases hi ha al teu carrer?
• Cuanto pan tu pote come? – Quant pa pots menjar?

Cual i cuanto s'usen també en preguntes indirectes.

Determinants de selecció

Aquests determinants seleccionen els individus d'un conjunt:

• cada – cada
• cualce – qualsevol
• alga – alguna cosa, una certa quantitat, una mica de
• no – res de, ni
• sola – sol, sola, sols, soles

Cada significa «cada», si es consideren els elements d'un en un, per separat. El substantiu és comptable però singular:

• Cada can ave un nom. – Cada gos té un nom.
• Me no ia leje cada parola. – No he llegit totes les paraules (cada paraula).
• Tu fa la mesma era a cada ves. – Comets el mateix error cada vegada.

Cualce significa «qualsevol» – no importa el que el subjecte triï. El substantiu, en general, és comptable:

• Prende cualce carta. – Tria una carta (qualsevol, no importa quina).
• Cualce contenadores va sufisi. – Els contenidors seran suficients (no importa quins).

Alga indica que no s'especifica la identitat de l'expressat pel substantiu:

Alga significa «una certa quantitat/una mica de» o «alguna cosa», i indica una quantitat no especificada de les quals s'expressa pel substantiu. Sovint es dona a entendre que la quantitat no especificada és relativament petita – en cas contrari es diria multe – però no massa petita, la qual cosa que seria poca:

• Me ia leje acel en alga libro. – Ho vaig llegir en un llibre (qualsevol).
• Cisa me va reveni a alga dia. – Puc tornar algun dia.
• Alga cosa es rompeda. – Alguna cosa està trencada.

Utilitzat amb el substantiu incomptable o un substantiu plural comptable, alga indica que tampoc s'especifica la quantitat que s'expressa amb el substantiu:

• Me va leje alga libros. – Llegiré alguns llibres.
• Alga polvo ia cade de la sofito. – Va caure una mica de pols del sostre.
• El ave alga pan en sua sesto. – Ella té una mica de pa en la canastra.

No vol dir «no», «cap quantitat» o «res de». Indica que l'expressat pel substantiu està absent o inexistent:

• Me ave no arbores en mea jardin. – No tinc arbres al meu jardí.
• Tu va senti no dole. – No sentirà res (cap dolor).
• No arbor es plu alta ca la tore Eiffel. – Cap arbre és més alt que la Torre Eiffel.
• Me ia encontra no person en la parce. – No em vaig trobar amb ningú al parc.

Sola significa «només», «únic» – solament hi ha un i no un altre, almenys, que sigui important:

• El es la sola dotor en la vila. – Ell és l'únic doctor al poble.
• Estas es la sola du parolas cual nos no comprende. – Aquestes són les úniques dues paraules que no entenem.
• Me va destrui la mur con un sola colpa. – Destruiré el mur d'un sol cop.

Aquests determinants, excepte no i sola, es poden utilitzar com a pronoms. Són pronoms especials, cadun, cualcun, algun, i nun, que es refereixen a les persones. Per a referir-se a les coses, als determinants simplement els segueix cosa.

Possessius

Els adjectius possessius són mea, tua, nosa, y vosa:

• Mea gato ia come un mus. – El meu gat es va menjar un ratolí.
• Me gusta multe tua dansa. – M'agrada molt el teu ball.
• Nosa ecipo va gania la premio. – El nostre equip guanyarà el premi.

També es pot indicar la possessió amb una frase de me, de tu, etcètera:

• Acel es la casa de tu. –Aquella és la teva casa.

La tercera persona és l'adjectiu possessiu sua, sense importar que el pronom equivalent seria el, lo, los, on o se:

• La ipopotamo abri sua boca. – L'hipopòtam obre la boca (la seva boca).
• Nos regarda sua dentes. – Ens fixem en les seves dents.

Per a expressar d'ells (o de si en plural), es pot usar el determinant lor en lloc de sua. Però no és obligatori. Sua es pot usar sempre (i és més tradicional), però en algunes frases lor pot ser més clar:

• La otelor mostra lor sala a sua visitores. - L'hotelera mostra la sala corresponent als seus visitants. (la sala dels visitants, no la sala de l'hotelera)
• La visitores gusta multe lor sala / sua sala. - Als visitants els agrada molt la sala que els va tocar / la seva sala.
• Ance la otelor gusta lor sala. - També a l'hotelera li agrada la seva pròpia sala.

Quantitatius

Els quantitatius permeten expressar la quantitat que és indicada pel substantiu:

• -s – (plural)
• un – un/a
• du, tre, cuatro… – dos, tres, quatre…
• multe – molt
• poca – poc
• plu – més (de)
• la plu – la majoria (de), el màxim (de), la major part
• min – menys (de)
• la min – la minoría (de), el mínim (de), la menor part

El marcador de plural -s és el determinant quantitatiu de base. Un sintagma nominal que inclogui un substantiu plural, no requereix cap altre determinant:

• Me va leje libros. – Llegiré (alguns) llibres.
• Me va leje la libros. – Llegiré els llibres.

A més de l'article indefinit, un és el número «u», indica una unitat del referenciat pel substantiu. Per consegüent, el substantiu ha de ser comptable i singular:

• Me ave un frate e du sores. – Tinc un germà i dues germanes.

Els altres nombres cardinals (du, tre, cuatro, etcètera) són també quantificadors.

• Me ave tre gatos obesa. – Tinc tres gats grossos.
• Me ave cuatro plu anios ca mea frate. – Soc quatre anys major que el meu germà.

Multe significa «molts». Indica una gran quantitat del referenciat pel substantiu, i s'usa amb substantius comptables i incomptables:

• Esta casa sta ja asi tra multe anios. – Aquesta casa ja es manté aquí durant molts anys.
• La pijones come multe pan. – Els coloms mengen molt pa.

Poca és el contrari de multi, i indica una petita quantitat. Significa «poc»:

• Me reconose poca persones. – Reconec algunes persones (en realitat, no moltes).
• El pote dona poca aida. – Pot donar una mica d'ajuda (en realitat, no molta).
• Compare: Me pote leje alga parolas. — Soc capaç de llegir unes quantes paraules (un número petit).

Plu significa «més». Indica una quantitat major del referenciat pel substantiu, i es pot usar amb substantius comptables i incomptables. La plu significa «la majoria», la quantitat més gran:

• Tu ave plu libros ca me. – Vostè té més llibres que jo.
• La plu linguas es bela. – La majoria de les llengües és bella.
• Plu pan es en la cosina. – Hi ha més pa en la cuina.
• La plu fango es repulsante. – La majoria del fang és repugnant.

Min és el contrari de plu, i significa «menys», indica una quantitat més petita, i es pot usar amb substantius comptables i incomptables. La min significa «la minoria», la menor quantitat:

• Me desira min vejetales ca el. – Vull menys verdura que ella.
• Tu ia leje la min libros de cualcun ci me conose. – De tots els que conec, has llegit menys llibres.
• El ave min interesa a cada dia. – Cada dia té menys interès.

Es poden usar tots els quantitatius com a pronoms.

Determinants de similitud

Altres quatre determinants concerneixen la similitud o la diferència:

La mesma significa «el mateix» / «la mateixa» / «els mateixos» / «les mateixes» o «el mateix». Normalment, no es pot ometre la paraula la, a pesar que es pot canviar per esta o acel:

• Tu porta la mesma calsetas como me. – Portes els mateixos mitjons que jo.
• La gera ia comensa en la mesma anio. – La guerra va començar el mateix any.
• Nos va reveni a esta mesma tema pos un semana. – Tornarem sobre aquest tema en una setmana.

Otra significa «un altre» / «uns altres» / «altra» o «altres».

• Nos ave aora esta tre otra problemes. – Tenim aquests altres problemes ara.
• La otra solve ia es plu bon. – L'altra solució era millor.
• Tu ave otra pan? – Té vostè un altre pa?

Tal significa «tal/s», «aquest tipus de», «d'aquest estil», de tal o tal altra espècie:

• Me construi un macina de tempo. – Estic construint una màquina del temps.
  • Tal cosa es nonposible. – Tal cosa és impossible.
• Me xerca un abeor. – Estic buscant a un apicultor.
  • Me no conose un tal person. – No conec a tal persona.
• Esce tu vole repinti la sala? – Vols repintar l'habitació?
  • Me prefere evita tal labora. – Prefereixo evitar aquest tipus de treball.
• Esce tu ave plu libros como estas? – Tens més llibres com aquests?
  • Si, me ave du otra tal libros. – Sí, tinc altres dos llibres d'aquest estil.

Propre indica la pertinença de la cosa pel nom al seu posseïdor. És especialment útil després del determinant sua per a aclarir que el significat és reflexiu: la cosa indicada pertany al subjecte de la frase:

• Me propre idea es an plu strana. – La meva pròpia idea és encara més estranya.
• El ia trova la xarpe de sua sposo e ia pone lo sirca sua propre colo. – Va trobar la bufanda del seu marit i la hi va posar al voltant del seu propi coll.

Ordre dels determinants

Els determinants segueixen aquest ordre:

• Els predeterminants tota i ambos, quan apareixen, es col·loquen davant de tots els altres.
• Després venen els articles, els demostratius, els interrogatius, determinants de selecció, o els possessius. Normalment, hi ha només un d'aquests determinants en un sintagma nominal.
• A continuació, es poden trobar quantitatius o determinants de similitud. Un determinant de similitud mai és la primera paraula d'un grup nominal comptable singular. Sempre va precedit d'un altre determinant, o de dos, si un d'ells és un predeterminant (per exemple tota la otra libro).
• Els adjectius bon i mal, a pesar que no són determinants, en general es col·loquen davant del substantiu i després de tots els determinants.

Per exemple:

• El ia colie sua poca posesedas e parti. – Va recollir les seves escasses pertinences i es va anar.
• Un otra problem es la manca de aira fresca asi. – Un altre problema és la falta d'aire fresc aquí.
• Nos no ia tradui ancora acel otra cuatro frases. – Encara no hem traduït aquelles quatre frases.
• Tota la omes ia vade a la costa. – Tots els homes van ser a la costa.

Pronoms

Un pronom és una paraula que substitueix a un grup nominal més llarg.

Pronoms personals

• me – jo, el meu
• tu – tu, et, el seu, vostè, vós
• el – ell, ella, això, li, la, el (una persona)
• lo – ell, ella, això, li, la, el (una cosa)
• nos – nosaltres, ens
• vos – vosaltres, vostès, les seves
• los – ells, elles, els, les, els seus

Tu és el singular i vos és el plural en totes les situacions, formals i informals.

"El" s'usa per a referir-se a persones i animals, com a mamífers i ocells. Pot ser aplicat metafòricament també a altres criatures, als robots, a la Lluna, a tempestes, etc.

Lo s'usa per a referir-se a les coses, criatures simples, idees, conceptes, etc.

"Los" s'usa com a plural d'el i lo.

Elefen normalment no distingeix entre “ell” i “ella”. Les formes elo (“ell”) i ela (“ella”) són rares, però es poden usar per a evitar la repetició excessiva dels noms de les persones quan es parla d'un home i una dona en el mateix context.

• Do es Joana? El es en la jardin. – On està Joana? Ella és al jardí.
• Do es mea come de matina? Lo es en la cosina. – On està el meu desdejuni? Està en la cuina.

Un pronom personal pot tenir a continuació una proposició relativa. Si el sentit és clar, es pot suprimir el pronom, deixant al pronom relatiu una doble funció:

• El recorda sempre la nomes de los, ci el ia encontra. – Recorda sempre els noms de qui va trobar.
• Me respeta tu, ci es tan saja. – Et respecto (a tu), que ets tan savi.
• El ci osa, gania. – Aquell que ossa, gana.
• Ci osa, gania. – Qui ossa, gana.

On és en general un pronom indefinit. Significa «les persones en general» o «una persona qualsevol». Sovint, permet evitar l'ús de la veu passiva:

• On dise ce tu va parti. – Es diu que partiràs.

On debe repete la verbo. – S'ha de repetir el verb. / El verb ha de repetir-se.

Se es el pronom reflexiu de la tercera persona, tant del singular com del plural. Indica el subjecte del verb, no sent mai el subjecte:

• Lo limpi se. – Ell es neteja.
• Los lava se. – Ells es renten.

Els pronoms possessius («el meu», «el teu», etc.) són els determinants possessius («el meu», «el teu», etc.), precedits per la:

• Me ia trova mea libros, ma tu no ia trova la tuas. – Vaig trobar els meus llibres; però vós no vas trobar els teus.
• Lo es ance plu grande ca la mea. – També és més gran que el meu.
• No toca acel jueta! Lo no es la tua. – No tocs aquesta joguina! No és teu.

Grups pronominals

Tu és el singular i vos és el plural en totes les situacions, formals i informals.

El s'usa per a referir-se a persones i animals, com a mamífers i ocells. Pot ser aplicat metafòricament també a altres criatures, als robots, a la Lluna, a tempestes, etc.

Lo s'usa per a referir-se a les coses, criatures simples, idees, conceptes, etc.

Los es usa com a plural d'el i lo.

Elefen normalment no distingeix entre “ell” i “ella”. Les formes elo (“ell”) i ela (“ella”) són rares, però es poden usar per a evitar la repetició excessiva dels noms de les persones quan es parla d'un home i una dona en el mateix context.

• Do es Joana? El es en la jardin. – On està Joana? Ella és al jardí.
• Do es mea come de matina? Lo es en la cosina. – On està el meu desdejuni? Està en la cuina.

Un pronom personal pot tenir a continuació una proposició relativa. Si el sentit és clar, es pot suprimir el pronom, deixant al pronom relatiu una doble funció:

• El recorda sempre la nomes de los, ci el ia encontra. – Recorda sempre els noms de qui va trobar.
• Me respeta tu, ci es tan saja. – Et respecto (a tu), que ets tan savi.
• El ci osa, gania. – Aquell que ossa, gana.
• Ci osa, gania. – Qui ossa, gana.

On és en general un pronom indefinit. Significa «les persones en general» o «una persona qualsevol». Sovint, permet evitar l'ús de la veu passiva:

• On dise ce tu va parti. – Es diu que partiràs.
• On debe repete la verbo. – S'ha de repetir el verb. / El verb ha de repetir-se.

Se és el pronom reflexiu de la tercera persona, tant del singular com del plural. Indica el subjecte del verb, no sent mai el subjecte:

• Lo limpi se. – Ell es neteja.
• Los lava se. – Ells es renten.

Els pronoms possessius («el meu», «el teu», etc.) són els determinants possessius («el meu», «el teu», etc.), precedits per la:

• Me ia trova mea libros, ma tu no ia trova la tuas. – Vaig trobar els meus llibres; però vós no vas trobar els teus.
• Lo es ance plu grande ca la mea. – També és més gran que el meu.
• No toca acel jueta! Lo no es la tua. – No tocs aquesta joguina! No és la teva.

Pronoms determinants

Així com es pot emprar un adjectiu com a substantiu, es pot convertir la major part de determinants en pronoms. Els pronoms esta, acel i una altra formen sempre el plural afegint -s. Alguns altres pronoms també poden afegir -s si això aclareix el significat:

• tota, totas – tot, tota, tots, totes
• ambos – tots dos (els dos)
• esta, estas – aquest, aquesta, aquests, aquestes
• acel, aceles – aquell, aquella, aquells, aquelles
• cualce – qualsevol, qualssevol
• cada – cadascun, cadascuna
• alga – algun, alguna, alguns, algunes
• cual – quin, quins, quines
• multe – molt
• poca – poc
• plu – més
• la plu – la majoria, la major part
• min – menys
• la min – la minoria, la menor part
• un/la otra, (la) otras – un altre, una altra, uns altres, unes altres
• la mesma, la mesmas – el mateix, la mateixa, els mateixos, les mateixes
• un tal, tales – un d'aquests, un d'ells, un així

Exemples:

• Estas aspeta bela! – Aquests tenen bona pinta!
• Prende cualce. – Agafa un (qualsevol, no importa quin).
• Me no vole judi, car me gusta egal cada. – No vull prendre partit, perquè m'agraden per igual.
• Me vole grasia cada de esta persones. – Vull donar les gràcies a cadascuna d'aquestes persones.
• Alga(s) pensa ancora ce la mundo es plata. – Alguns pensen encara que la Terra és plana.
• Tu ia versa mal la vino. Alga es sur la table. – Has servit malament el vi. Alguna cosa s'ha vessat en la taula.
• Multe(s) de nos es programores. – Molts de nosaltres som programadors.
• Me no ia regarda multe(s) de acel filmas. – No he vist moltes d'aquestes pel·lícules.
• Me reconose poca(s) de la persones en la fola. – Reconec poques persones entre la multitud.
• Plu va ariva pronto. – Aviat arribaran més.
• Alga parolas es clar, ma on no pote leje fasil la plu. – Algunes paraules són clares; però la major part no és fàcil llegir-les.
• Tu ave min ca me. – Tens menys que jo.
• Me vole bonveni tota(s) de vos. – Vull donar la benvinguda a tots vostès.
• Me ia compra sinco libros nova, ma me ia lasa tota(s) en la bus. – He comprat cinc llibres nous; però els he deixat tots en l'autobús.
• Ambos de la enfantes jua felis. – Tots dos nens juguen alegrement.

Els números poden utilitzar-se com a pronoms per a indicar els grups d'una grandària determinada. Aquests pronoms no prenen generalment la -s del plural i no necessiten determinant:

• Tre de mea amis va ariva a esta sera. – Tres dels meus amics venen aquesta tarda.
• Cuanto pizas tu ia come? – Quantes pizzes has menjat?
• Cuatro! – Quatre!
• La cuatro de nos va come en junta. – Menjarem els quatre junts.
• Un de mea gatos manca. – Em falta un dels meus gats.
• La tre ia abita en la mesma aparte. – Els tres viuen en el mateix pis.

Per a indicar els múltiples imprecisos de números com sento, mil o milion, s'afegeix la -s de plural:

• On ia ave miles de persones a la conserta. – Hi havia milers de persones en el concert.
• A cada anio, miliones migra a otra paises. – Cada any, milions emigren a altres països.
• On ia vacui miles de plu persones de locas inondada par la deluvias. – S'han evacuat a milers de persones de llocs inundats per la pluja.
• On pote fatura plu sentos per servi. – Es poden demanar alguns centenars més per a servir-los.

No es pot transformar l'en pronom. S'ha d'usar el, lo i los:

• La casa de mea padre es plu grande ca lo de mea frate. – La casa del meu pare és més gran que la del meu germà.
• Lo es ance plu grande ce lo cual me intende compra. – És més gran que la que tinc intenció de comprar.

No es pot utilitzar no com a pronom, però es pot utilitzar nun i no cosa. El número zero pot també utilitzar-se com a pronom.

L'expressió idiomàtica la un la otra (o lunlotra) significa «un/una l'altra» / «els uns/uneixis les altres ». Posseeix variants com la un o la otra (l'u o l'altre, etc.), la un pos la otra (o pos lunlotra, «l'u després de l'altre», etc.) així com la un sur la otra (o sur lunlotra, «l'u sobre l'altre», etc.):

• La xicos colpa la un la otra / lunlotra. – Els nois es colpegen els uns als altres.
• Me pila mea crepes la un sur la otra / sur lunlotra. – Apilo els meus panqueques, els uns sobre els altres.

En algunes frases, a un pronom li segueix un verb, per la qual cosa cap el malentès d'un determinant seguit d'un verb reutilitzat com a substantiu. Per exemple, fora de context, no es pot estar segur que acel veni de Italia «l'acció d'arribar d'Itàlia» o «aquell que ve d'Itàlia». En la majoria dels casos, el context fa que el significat sigui evident. No obstant això, els principiants i els que volen evitar qualsevol risc d'ambigüitat, poden agregar un simple substantiu – com person o cosa – després del determinant en lloc de convertir-ho en un pronom:

• Acel cosa veni de Italia. – Aquesta cosa ve d'Itàlia.
• Recorda ce alga persones (o algas) abita en sua auto. – Recorda que algunes persones viuen en els seus cotxes.

En alguns casos, es vol deixar clar que el substantiu verbal no és un verb. Amb paraules com a alga, multi, i poca, es pot afegir d'entre el determinant i el substantiu; el determinant es converteix llavors en un pronom, però el substantiu no es converteix en un verb. Amb els determinants com esta i acel, es pot agregar la davant del determinant:

• La profesor ia demanda alga de atende. – El professor va demanar una mica d'atenció.
• Multe de labora pote es evitada. – Es pot evitar una gran quantitat de treball.
• La esta deside no es un bon resulta. – Aquesta decisió no és un bon resultat.

Preguntes

L'elefen té dos pronoms, que serveixen per a fer preguntes:

• cual? – «quin?» (= cual cosa?) o «què?»
• ci? – «qui?» (= cual person?)

Ci solament és pronom, i no pot usar-se com a determinant.

Cual és principalment un determinant, però també s'usa sovint com a pronom, si s'accepta el petit risc que expressions com ara cual veni de Italia puguin ser malinterpretades.

Exemples:

• Cual tu gusta? – Quin t'agrada?
• Cual tu prefere, la rojas o la verdes? –Quins prefereixes: les vermelles o les verds?
• Ci vole es un milionor? – Qui vol ser milionari?
• Tu vade a la sinema con ci? – Amb qui vas al cinema?
• Cual es en la caxa? – Què hi ha en la caixa?
• Vos prefere cual? – Què és el que prefereixes?

També s'usa ci i cual en preguntes preguntes indirectes.

Pronoms relatius

Cual i ci funcionen també com a pronoms relatius, introduint una proposició relativa:

• cual – que
• ci – qui (= la person cual…)

El pronom relatiu per a una persona o un animal és ci. El pronom relatiu per a una cosa és cual:

• Esta es la fem de ci me ia compra mea auto. – Aquesta és la dona a la qual vaig comprar el meu cotxe.
• La fem de ci me ia oblida sua nom es denova a la porte. – La dona de qui em vaig oblidar el seu nom està de nou a la porta.
• A, vide la patetas ci segue sua madre! – Ah, mira els aneguets que segueixen a la seva mare!
• La libro cual me leje es tro longa. – El llibre que llegeixo és massa llarg.
• La casa en cual nos abita es tro peti. – La casa en què vivim és massa petita.
• La superstisios – me gusta esta parola! – cual me ia investiga es riable. – Les supersticions – m'agrada aquesta paraula –, sobre les que vaig investigar, són ridícules.
• El esperia un sonia cual el teme. – Ella experimenta un somni que tem.
• Compara: El esperia un sonia ce el teme. – Ella experimenta un somni (en el qual) té por.

Amb algunes oracions de relatiu, la frase principal omet el substantiu al qual la frase es refereixi. El propi pronom relatiu apareix en el lloc del substantiu. En tals casos, per a evitar confusions, es pot utilitzar lo cual en lloc de cual i el ci en lloc de ci:

• Acel es lo cual me ia comprende. Me ia comprende acel informa. - Això és el que vaig entendre. Vaig entendre aquell informe.
• Me comprende lo sur cual on ia instrui me. On ia instrui me sur alga cosa, e me comprende lo. - Entenc això sobre la qual cosa se'm va instruir. Se'm va instruir sobre una cosa, i ho comprenc.
• Me no recorda (el) ci me ia vide. Me ia vide el, ma me no recorda el. - No recordo a ella a qui ja vaig veure. La vaig veure, però no la recordo.
• Me no recorda (el) a ci me ia parla. Me ia parla a el, ma me no recorda el. - No recordo a ell, a qui li vaig parlar. Li vaig parlar a ell, però no li recordo.

Altres pronoms

Hi ha quatre pronoms especials per a indicar a les persones. Només s'usen en singular:

• algun – «algun», «algú» (= alga un, alga person)
• cualcun – «qualsevol», «qualsevol persona» (= cualce un, cualce person)
• cadun – «cadascun», «cada qui» (= cada un, cada person)
• nun – ningú (= no un, no person)

Exemples:

• Algun entre nos es la asasinor. – Algú entre nosaltres és l'assassí.
• Dise acel broma a cualcun, e el va rie. – Compte aquest acudit a qualsevol persona i riurà.
• Cadun debe reseta un premio. – Cadascun ha de rebre un premi.
• Me senta en la atrio per un ora, e nun ia parla a me. – Em sento a la sala durant una hora i ningú em dirigeix la paraula.

Els corresponents de algun, cualcun, cadun i nun per a les coses són alga cosa («alguna cosa»), cualce cosa («qualsevol/a»), cada cosa (ídem) i no cosa («res»).

Normalment, els pronoms no són modificables per determinants o adjectius, però poden ser modificats per grups preposicionals:

• Nos en la sindicato esije plu diretos. – Reivindiquem més drets en el sindicat.
• Tota de la lenio es danada. – Tota la fusta està espatllada.
• La plu de esta linguas es difisil. – La major part d'aquestes llengües són difícils.

Adjectius

Un adjectiu és una paraula que modifica el sentit d'un substantiu. Representa les qualitats del que és indicat pel substantiu.

En elefen, els adjectius no varien en gènere ni en número.

Ordre de les paraules

La major part dels adjectius es col·loca darrere del substantiu al qual modifiquen. No obstant això, bon (“bo/a”) i mal (“dolent/a”) se solen col·locar davant del substantiu, excepte si són ells mateixos els modificats:

• un bon can – un bon gos
• un can plu bon – un gos millor
• la mal enfante – el nen dolent
• un mal can bon instruida – un mal gos ben ensenyat
• bon enfantes mal comprendeda – nens bons malentesos

En la majoria dels casos, és possible afegir més d'un adjectiu qualificatiu sense causar confusió. Però en alguns casos, un dels adjectius pot ser entès com un adverbi, la qual cosa altera el significat de l'adjectiu següent. Es pot col·locar e entre els adjectius per a evitar confusió:

• la nara vera longa – la història molt llarga (vera = adverbi)
• la nara vera e longa – la història veritable i llarga (vera = adjectiu)
• la om grande, forte, e stupida – l'home gran, fort i estúpid (tres adjectius)

En alguns casos, es pot col·locar un adjectiu davant del substantiu: per raons d'estil en poesies o narracions, o quan es tracta d'adjectius de pes similar:

• la peti casa bela – la caseta encantadora
• un fea arbor vea – un arbre vell i lleig

Els adjectius que més convenen per a aquest ús són els més simples i curts, com bela, fea, nova, vea, grande, i peti.

Comparació

Es formen els adjectius de comparació afegint els adverbis plu («més») i min («menys»). «Que» és ca en elefen:

• La cosina es plu calda ca la jardin. – La cuina és més calorosa que el jardí.
• Esta leto es min comfortosa ca me ia previde. – Aquest llit és menys confortable del que pensava.

Es formen els adjectius superlatius afegint els adverbis la plu («el més») i la min («el menys»):

• La sol es la ojeto la plu calda en la sistem solal. – El Sol és l'astre més calent del sistema solar.
• El ia ave un fia la plu bela en la mundo. – Ell tenia una filla, la més bella del món.

Es pot combinar un ordinal amb la construcció superlativa:

• Vega es la stela sinco la plu briliante en la sielo de note. – Vega és la cinquena estrella més brillant en el firmament.
• El ia deveni la om tre de la plu ricas en la mundo. – Es va convertir en el tercer home més ric del món.

Els comparatius d'igualtat es formen amb la combinació tan… como… («tan… com…»):

• La arbor ia es tan alta como un casa. – L'arbre és tan gran com una casa.

Adjectius com a substantius

Es pot transformar un adjectiu en un substantiu el sentit del qual és un ésser que posseeix la qualitat d'aquest adjectiu. El substantiu resultant segueix les regles habituals dels substantius: presa la -s del plural, depèn de determinants i pot ser modificat per adjectius:

• Esta anelo es perfeta sirculo. Lo es un sirculo perfeta. – Aquest anell és perfectament circular. És un cercle perfecte.
• Marilyn es un blonde, e seniores prefere blondes. – Marilyn és rossa i els homes les prefereixen rosses.

Verbs

Un verb expressa l'execució o el cessament d'una acció (córrer, parar), una relació (tenir, perdre) o un estat (fondre's). En elefen, els verbs no canvien la seva forma per a indicar, per exemple, els temps o els modes. En el seu lloc s'utilitzen adverbis, especialment les tres partícules preverbals ia, va e ta. Un verb pot usar-se com un substantiu sense fer canvis.

Temps

El futur es forma amb va (una paraula d'origen francès). Els temps del passat, incloent-hi el perfecte i el plusquamperfet, es formen amb ia (que procedeix del chavacano). Aquests són els adverbis especials que precedeixen al verb. El temps present no té cap marca:

• Me canta. – Cant.
• Me va canta. – Cantaré.
• Me ia canta. – Vaig cantar / Cantava / Estava cantant / He cantat / Havia cantat.

En les narracions sovint es descriuen successos que té lloc en el passat (o en un passat imaginat) la ubicació del qual en el temps no és motiu de preocupació per al lector. En tals casos pot ometre's el ia.

El elefen no distingeix els aspectes perfecte i imperfecte del verb (per exemple: «vaig menjar», «solia menjar», «he menjat», «havia menjat»). No obstant això, es pot aclarir fàcilment la seqüència temporal de dues accions marcant la primera amb ja (“ja”):

• Cuando tu ia encontra nos, nos ia come ja. – Quan ens trobem, ja havíem menjat.
• Si tu reveni doman, me va fini ja la labora. – Si tornes demà, (ja) tindré acabat el treball.
• Sempre cuando me ateni la fini de un capitol, me oblida ja la titulo. – Cada vegada que arribo al final d'un capítol, (ja) he oblidat el títol.

Hi ha altres maneres d'aclarir la seqüència temporal:

• Me ia come ante aora. – Vaig menjar abans d'ara.
• Me ia come plu temprana. – Vaig menjar abans.
• Me ia fini come. – Vaig acabar de menjar.
• Me va come pronto. – Menjaré aviat.
• Me comensa come. – Començo a menjar.
• Me va come pos acel. – Menjaré després d'això.
• Me va come plu tarda. – Menjaré més tard.
• Me ia abitua come en la note. – Solia menjar en la nit.
• Me ia come abitual en la note. – Solia menjar en la nit.

El elefen té també ta, una partícula facultativa (que ve del crioll haitià) i que pot utilitzar-se per a indicar que alguna cosa és irreal o imaginari, hipotètic o simplement possible o desitjable. Una frase amb ta aborda una realitat alternativa. En les frases que comencen per si, “ta” s'afegeix a l'oració principal, però generalment s'omet l'oració subordinada que comença per si – però el seu ús no està prohibit. L'ús de ta pot suggerir un futur menys probable que un que usa va. També es pot utilitzar ta per a indicar una petició educada. Pot usar-se en diverses situacions que en molts idiomes utilitzen un mode condicional o subjuntiu:

• Si me ta rena la mundo, cada dia ta es la dia prima de primavera. – Si governés el món, tots els dies serien el primer dia de la primavera.
• Si lo no esiste, on ta debe inventa lo. – Si no existís, haurien d'inventar-ho.
• Si tu canta, me va escuta. – Si cantes, escoltaré.
• Si tu va canta, me va escuta. – Si cantaràs, escoltaré.
• Si tu canta, me ta escuta. – Si cantes, t'escoltaré.
• Si tu ta canta, me ta escuta. – Si cantessis, t'escoltaria.
• Me duta ce tu ta dise acel. – Dubto que diguessis això.
• Tu ta dona la sal, per favore? – Podries passar-me la sal, si us plau?

En general, només es pot utilitzar una partícula preverbal va, ia o ta amb cada verb. L'única excepció és ia ta, que té el mateix significat que el condicional perfecte en les llengües romanços i «would have» en anglès. Un exemple és un comentari graciós de Richard Nixon:

• Me ia ta es un bon pape. – “I would have made a good Pope.” – Hauria estat un bon Papa.

Contràriament al català, en elefen conserva el temps directe de l'enunciat inicial:

• El ia dise ce la sala es fria. = El ia dise: «Oji, la sala es fria.» – Va dir que l'habitació estava freda. = Va dir: «L'habitació està freda avui.»
• El ia demanda esce la sala es fria. = El ia demanda: «Esce la sala es fria?» –Ell va preguntar si l'habitació estava freda. = Ell va preguntar: «L'habitació està freda?»
• El ia pensa ce la sala ia es fria. = El ia pensa: «Ier, la sala ia es fria.» – Ell va pensar que l'habitació havia estat freda. = Ell va pensar: «L'habitació estava fregeixi ahir.»

Imperatiu

L'imperatiu, o la forma verbal de donar ordres, no es marca. Es diferencia del present per l'omissió del subjecte. El subjecte serà normalment el teu o vós, és a dir la persona a qui es dirigeix. S'utilitza ta ce si el subjecte ha d'esmentar-se:

• Para! = Detingui's!
• Pardona me. – Disculpi / Ho sento.
• Toca la tecla de spasio per continua. – Premi la tecla d'espai per a continuar.
• Vade a via, per favore! – Si us plau, ves-te!
• Ta ce tua rena veni! – Què vingui el teu regne!
• Ta ce nos dansa! – Ballarem!

Negació

Els verbs es neguen amb l'adverbi no, que precedeix tant al verb com a va, ia o ta:

• Me no labora oji, e me no va labora doman. – No treballo avui, ni treballaré demà.
• El no ia pensa ce algun es asi. – No creia que hi hagués algú aquí.
• No traversa la strada sin regarda. – No travessis el carrer sense mirar.

Participis

Un participi és un verb que s'usa com a adjectiu o adverbi. Els verbs formen participis actius (gerundis) amb -nte, i participis passius amb -da. Es poden usar també com a substantius. El participi actiu implica també una acció en curs, mentre que el participi passiu suggereix que l'acció va succeir en el passat:

• Un ruido asustante ia veni de la armario. – Un soroll aterridor vi de l'armari. (adjectiu)
• La om creante scultas es amirable. – L'home creant escultures és admirable. (adjectiu = la om ci crea scultas)
• El ia sta tremante en la porta. – Es va quedar tremolant a la porta. (adverbi)
• Nos ia colie tota de la composantes. – Hem recollit tots els components. (substantiu)
• Per favore, no senta sur la seja rompeda. – Si us plau, no se sent sobre la cadira trencada. (adjectiu)
• El ia leje xocada la reporta. – Va llegir l'informe commocionat. (adverbi)
• Sua novela va es un bonvendeda. – La seva novel·la serà un èxit de vendes. (substantiu)

El participi actiu pot tenir un objecte. A més, es pot utilitzar com a complement del verb és per a transmetre una idea de progressió:

• Me es lenta asorbente la informa. – Estic absorbint a poc a poc la informació.
• Me no ia disturba tu, car tu ia es laborante. – No et vaig molestar, perquè estaves treballant.

Una construcció de participi és sovint innecessària, ja que hi ha altres maneres d'expressar aquest significat:

• Me asorbe lenta la informa. – Estic absorbint a poc a poc la informació.
• Vade a via, me labora! – Ves-te, estic treballant!
• Me continua come. – Continu menjant.
• Me come continual. – Com contínuament.
• Me come tra la dia intera. – Com durant tot el dia.

El participi passiu es pot utilitzar com a complement dels verbss es o deveni per a donar un sentit passiu. Par (“per”) introdueix l'agent d'una acció passiva:

• Esta sala ia es pintida par un bufon. – Aquesta habitació va ser pintada per un pallasso.
• La sala deveni pintida. – L'habitació està sent pintada.
• Acel ponte ia es desiniada par un injenior famosa. – Aquest pont va ser dissenyat per un enginyer famós.
• Lo ia deveni conoseda ce el ia es un om perilosa. – Es va saber que era un home perillós.

Una oració activa amb on o algun com a subjecte és sovint una alternativa elegant a una oració passiva:

• On pinti la sala. – L'habitació està sent pintada.
• On no sabe cuanto persones teme aranias. – No se sap quantes persones tenen por a les aranyes.
• Algun ia come lo. – Algú s'ho va menjar.

El participi actiu d'es és esente:

• Esente un bufon, el ia senta sur la seja rompeda. – Com era un pallasso, es va asseure sobre la cadira trencada.

Transitivitat

Un verb transitiu és un verb que pot estar seguit directament per un grup nominal (un objecte), sense preposició. Un verb intransitiu no té objecte. Per exemple:

• Me senta. – Estic assegut. (senta és intransitiu)
• La patatas coce. – Les patates s'estan coent. (coce és intransitiu)
• El usa un computador. – Ella usa un ordinador. (usa és transitiu)
• Los come bananas. – stan menjant plàtans. (come és transitiu)

La transitivitat en elefen és flexible. Per exemple, si s'agrega un objecte després d'un verb intransitiu, el verb es torna transitiu. Des d'un punt de vista semàntic, l'objecte correspon al subjecte intransitiu, i el verb vol dir ara «causa que (l'objecte)…».

• Me senta la enfantes. – Sento als nens. (= Me causa ce la enfantes senta)
• Me coce la patatas. – Cuino les patates. (= Me causa ce la patatas coce)

L'objecte d'un verb transitiu vaig poder ometre's si és obvi a partir de la situació o el context:

• El canta un melodia. – Està cantant una melodia. > El canta. – Canta. (= El canta alga cosa)

Quan l'objecte d'un verb i el subjecte són la mateixa cosa, es pot utilitzar un pronom reflexiu com a objecte: Me senta me. – Em sento. (= Me deveni sentante) La porte abri se. – La porta s'obre. (= La porte abri – però posant l'accent que ningú sembla obrir-la o que sembla que ella s'obre sola)

I per a precisar que un verb està en forma transitiva, es poden utilitzar expressions com a fa o causa:

• Me fa ce la enfantes senta. – Faig asseure als nens. (= Me senta la enfantes)
• Me causa ce la fango adere a mea botas. – Faig que el fang s'adhereixi a les meves botes. (= Me adere la fango a mea botas)

En alguns idiomes el subjecte d'un verb transitiu pot tenir un complement. En elefen, s'utilitzen altres construccions:

• Los ia eleje el a presidente. – Li van elegir com a president. (preposició que indica un resultat)
• Me ia pinti la casa a blanca. – Vaig pintar la casa de blanc. (preposició que indica el resultat)
• Me ia fa ce el es felis. – Li vaig fer feliç. (proposició nominal)
• El ia dise ce me es stupida. – Em va dir que jo era ximple. (proposició nominal)

L'única excepció és el verb nomi (cridar/citar), i es considera com una aposició:

• La esplorores ia nomi la rio la Amazon. – Els exploradors van cridar al riu l'Amazones. (= li van donar el nom d'Amazones)

Verbs amb subjectes

Cada verb finit té en elefen un subjecte, fins i tot si només és un pronom impersonal.

En alguns idiomes, s'omet el subjecte dels verbs que es relaciona amb el clima o l'estat d'ànim general. En elefen s'usa lo:

• Lo neva. – Neva.
• Lo va pluve. – Plourà.
• Lo es tro calda en esta sala. – Fa molta calor en aquesta habitació.
• Lo es bon – Això és bo.

De la mateixa manera, quan el subjecte real és un sintagma nominal, després del verb s'usa lo abans del verb:

• Lo pare ce tu es coreta. – Sembla que tens raó.
• Lo es importante ce me no oblida esta. – L'important és que no se m'oblidi.

Amb el verb es, quan el subjecte és un pronom (del tipus el, lo, o los) seguit d'una proposició relativa, es pot col·locar la proposició relativa al final de la frase, i usar lo com pseudo-subjecte d'es:

• Lo es me ci ama Maria. = El que estima a María soc jo. – soc jo el que ama a María.
• Lo es Maria ci me ama. = La que estima és María. – És María la que m'estima.
• Lo es la bal blu cual me ia perde. = És la pilota blava la que vaig perdre. = La pilota blava és el que he perdut.

S'utilitza on ave per a indicar que una cosa existeix o és present:

• On ave un serpente en la rua. – Hi ha una serp en el camí.
• On no ave pexes en esta lago. – No hi ha peixos en aquest llac.
• On ave multe persones asi oji. – Hi ha molta gent aquí avui.

Verbs usats com a substantius

En elefen es pot fer servir un verb com a substantiu de dues formes: l'infinitiu i el substantiu verbal. Tots dos usen el verb sense modificar.

L'infinitiu introdueix una classe especial de proposició nominal, anomenada «proposició infinitiva», el significat de la qual és com una proposició introduïda per ce. L'infinitiu continua sent un verb, capaç de ser seguit per adverbis i un objecte, i de negació per la paraula no, posada davant seu. És important remarcar que no accepta subjecte o un indicador de temps o estat d'ànim.

Lús més comú duna proposició infinitiva és com a objecte dun altre verb. Els subjectes dels dos verbs són usualment el mateix, però poden ser diferents si el significat ho suggereix, com en l'exemple amb proibi a sota:

• Me espera ariva ante tua parti. – Espero arribar abans de la sortida.
• Me ia gusta multe escuta oji mea musica. – Em va agradar molt escoltar la meva música avui.
• On pote nunca spele coreta mea nom. –Les persones mai no se les arreglen per lletrejar el meu nom correctament.
• El teme no velia en la matina. – Té por de no despertar-se al matí.
• La empleor proibi come sanduitxes en la ofisia. - L'ocupador prohibeix menjar sanguinatges a l'oficina.

Els infinits sovint també són trobats després de preposicions, on es poden acceptar però no abans; i adverbis i un objecte després d'ells:

• Me viaja per vide la mundo. – Viatjo per veure el món.
• El ia mori pos nomi sua susedor. – Va morir després de designar el seu successor.
• El ia abri la noza par colpa lo forte con un martel. – Va obrir la nou copejant-la fortament amb un martell.
• On no pote pasea tra la mundo sin lasa impresas de pede. – No es pot viatjar pel món sense deixar empremta.

Per contrast, el substantiu verbal és només un substantiu, i normalment és precedit per la o altre determinant. El substantiu denota un succés o lacció del verb, o el seu resultat immediat. Podeu acceptar adjectius, però una preposició (normalment de) ha de ser usada si un objecte necessita ser inclòs:

• Sua condui ia es vera xocante. – El seu comportament va ser realment impactant.
• El ia destrui sua labora intera. - Ella va destruir la seva feina sencera.
• La valsa e la samba es dansas. – El vals i la samba són balls.
• Esta va es un ajunta bela a la ragu. – Això serà un bon complement per al guisat.
• Me ia prepara du traduis de la testo. – Vaig preparar dues traduccions del text.
• «Lfn» es un corti de «lingua franca nova». – «LFN» és una abreujament de «lingua franca nova».
• La universo ia es estrema peti a la momento de sua crea. – L'univers era extremadament petit al moment de la seva creació.

Amb un verb com a junta, hi ha poca diferència entre un junta i un juntada. Però la traduïda és el text original a partir del qual la traducció es produeix, de la mateixa manera que un crea és l'acte de crear una creada. Aquesta és la conseqüència de la importància dels objectes dels propis verbs: -da sempre fa referència a l'objecte. Amb cregui, l'objecte és també el resultat d'un acte; però amb tradui, l'objecte és el resultat de dues coses diferents. Per a alguns verbs, per exemple dansa, on l'objecte i l'acte són la mateixa cosa, es diu una dansa i no pas una dansada. Una proposición infinitiva puede ser usada como el sujeto de un enunciado:

• Nada es un eserse gustable. – Nedar/la natació és un exercici gaudible.
• Nada en fango no es un eserse gustable. - Nedar amb fang no és un exercici gaudible.
• Scrive la novela ia aida el a boni sua stilo. - Escriure la novel·la la va ajudar a millorar el seu estil.

Però, a l'escriptura, si una proposició infinitiva és llarga, el lector podria malinterpretar el verb infinitiu com una ordre, almenys fins que es descobreixi el verb principal de l'enunciat. Es pot evitar això canviant l'infinitiu a un substantiu verbal, afegint la o altre determinant davant de la proposició, o usant el plural:

• La nada en fango no es un eserse gustable. - La natació en fang no és un exercici gaudible.
• La scrive de la novela ia aida el a boni sua stilo. – La redacció de la novel·la la va ajudar a millorar-ne l'estil.
• Eras es umana, pardonas es divin. – Errar és humà, perdonar és diví.

Preguntes

Hi ha tres tipus de preguntes: aquelles que poden ser contestades amb un simple “sí” o “no”, les que presenten una gamma d’opcions per a triar, i les que demanen una informació particular.

A més, les preguntes poden ser directes (“On anem?”) o indirectes (“Et vaig preguntar cap a on anem”, “No sé el que soc”). Les preguntes directes acaben amb un signe d’interrogació (?).

Preguntes del tipus sí/no

Una frase pot convertir-se en una pregunta del tipus afirmatiu/negatiu mitjançant l’ús de esce (“és cert que…”) a l’inici de la frase:

• Esce tu parla deutx? – Parles alemany?
• Esce tu ia come la salada? – Has menjat l’amanida?

Hi ha altres dues formes. En la conversa, en preguntes que proposen una possibilitat i es limiten a demanar la confirmació, es pot afegir al final de la frase si? o no? I en les preguntes molt simples, es pot elevar el to de la veu al final de la frase:

• Tu ia come la salada, si? – Has menjat l’amanida sí?
• Tu ia come la salada, no? – Has menjat l’amanida, no?
• Tu ia come, si? – L’has menjat, sí?
• Nos es perdeda, no? – Estem perduts, no?
• Vos comprende? – Enteneu?

La resposta a una pregunta del tipus si/no és si (“si”) o no (“no”). Si indica que la possibilitat expressada per la pregunta és veritable; no indica que és falsa:

• Tu desira bir? – Vols cervesa?
  • Si, per favore. – Sí, si us plau. (Vull)
  • No, grasias. – No, gràcies. (No vull)

Si una pregunta és negativa, si i no té el mateix significat que si la pregunta fora positiva però pot crear una confusió que es pot evitar responent amb una frase completa:

• Tu no desira bir? – Vols cervesa?
  • Si. – Sí. (Vull)
  • No. – No. (No en vull)
  • Si, me desira bir. – Sí, en vull.
  • No, me no desira bir. – No, no'n vull.

Abreviatures

En elefen s’utilitzen un cert nombre d’abreviatures. Les lletres no van seguides de punts.

S’utilitzen moltes abreviatures per a paraules o frases corrents. No s’utilitzen majúscules, excepte en cas d’inici de frase.

• acc (ance conoseda como) – àlies
• aec (ante la eda comun) – a.C.
• ec (de la eda comun) – de la nostra era
• etc (e tal cosas, e tal continuante) – etc. (et cetera)
• lfn – LFN (lingua franca nova)
• n (numero) – n. (número)
• nb (nota bon) – NB (nota bene)
• ovn (ojeto volante nonidentifiada) – OVNI (objecte volador no identificat)
• p (paje, pajes) – p. (pàgina/s)
• pd (per dise) – és a dir, això és
• pe (per esemplo) – por ejemplo
• pf (per favore) – si us plau
• ps (pos scrive) – P.D (postdata)
• tv (televisa, televisador) – TV (televisió)
• v (vide) – vegeu

El elefen utilitza també abreviatures provinents d’altres llengües i que són reconegudes internacionalment i també les abreviatures del sistema mètric:

• cd (disco compata) – CD (disc compacte)
• pc (computador personal) – PC (personal computer)
• cm (sentimetre) – cm (centímetre)
• km (cilometre) – km (quilòmetre)
• mg (miligram) – mg (miligramo)
• μm (micrometre) – μm (micrometre)
• MB (megabait) – MB (megaoctet)

Per a les formes curtes dels noms propis i els títols, s’empren les lletres majúscules. No obstant això, les paraules com la i de – que no apareixen en lletres majúscules en la forma plena del nom – són ignorades en les abreviatures. Aquests noms són a vegades introduïts per la, fins i tot quan són abreujats:

• Dr (dotor) – Dr. (Doctor …)
• Sr (senior) – Sr. (Senyor …)
• Sra (seniora) – Sra (Senyora …)
• la NU (Nasiones Unida) – L’ONU (Organització de les Nacions Unides)
• la RU (Rena Unida) – R.U. (el Regne Unit)
• la SUA (Statos Unida de America) – EUA (els Estats Units)

Alguns noms propis són més coneguts internacionalment per la seva abreviatura original pel que es conserva en elefen:

• IBM – IBM (International Business Machines Corporation)
• KGB – KGB (Комитет государственной безопасности, Comitè de Seguretat de l’Estat)

Exemples

Lingua Franca Nova

(Escoltar l'enregistrament d'àudio en Lingua Franca Nova)

Lingua Franca Nova es desiniada per es un lingua vera simple, coerente, e fasil aprendeda, per comunica internasional. El ave varios cualia bon:

• Lo ave un numero limitada de fonemes. El sona simila a italian o espaniol.
• Lo es scriveda como el sona. No enfante deve pasa multe anios studia nonregulas!
• Lo ave un gramatica vera simple e regula. El es min complicada en esta caso como engles o indonesian.
• Lo ave un grupo limitada e tota regula de afises produinte per crea parolas nova.
• Lo ave regulas de la ordina de parolas bon definada, como multe linguas major.
• Lo ave un lista de parolas fundada en la linguas roman moderne. Esta linguas es comun e influensente, e ia contribui la parte major de parolas engles.
• Lo es desiniada per es asetante natural de parolas tecnical de latina e elenica, la "norma de mundo" per fato.
• Lo es desiniada per aperi plu parte "natural" per los ci comprende la linguas roman, ma no min fasil per otras.

Nos Padre

Lingua Franca Nova

Nos Padre ci es en sielo Tu nom ta es santida Tu rena ta veni Tu vole ta aveni En tera como en sielo Dona oji nos pan dial a nos E pardona nos detas a nos Como nos pardona la detas de otras E no dirije nos a tenta Ma libri nos de malia Amen

Alisia en la pais de mervelias

Alisia comensa deveni multe noiada, sentante a lado de se sore sur la colineta, con no cosa per ocupa se: a un o du veses, el ia regardeta en la libro cual se sore leje, ma lo conteni no pitures o conversas, “e cual es la valua de un libro,” Alisia pensa, “sin pitures o conversas?”

Donce el es considerante, en se mente propre (tan bon como posible, car el senti multe dormosa e stupida par causa de la dia calda), esce la plaser de crea un cadena de margaritas ta compensa per la labora de leva se e colie la margaritas, cuando subita un Coneo Blanca con oios ros pasa corente a se lado.

No parte de esta es vera multe notable; e Alisia no trova ce lo es vera multe estracomun cuando el oia la Coneo dise a se: “Ai! ai! me va es tro tarda!” (cuando Alisia contempla esta a pos, lo pare a el ce el ia debe mervelia a lo, ma aora, a la momento de aveni, tota pare intera natural); Ma, cuando la Coneo prende an un orolojeta de se pox de jaceta, e regarda lo, e alora continua freta, Alisia salta sur se pedes, car la pensa vola tra se mente ce el ia vide ja nunca un coneo con o un pox de jaceta, o un orolojeta prendable de lo, e con curiosia ardente, el core pos lo en traversa de la campo, e ariva a la bon tempo per vide lo desapare su la sepe en un tunel de coneo grande.

En la momento seguente, Alisia entra pos lo, no considerante an pico como el va sorti posible denova.

Bibliografia

• Costalago, Vicente. Leteratur romanica e elefen (en lingua franca nova), 2020. 

Enllaços externs

A Wikibooks en anglès, hi ha llibres de contingut lliure i altres textos relatius a Lingua franca nova.

• Pàgina web oficial de Lingua Franca Nova
• Wiki en Lingua Franca Nova Arxivat 2013-05-08 a Wayback Machine.
• Lingua Franca Nova - Disionario
• Curs online de LFN a Memrise
• Grup de Facebook de Lingua Franca Nova
• Grup de Yahoo de Lingua Franca Nova
• Introducció en català Arxivat 2018-12-04 a Wayback Machine.