Lliga dels Joves Comunistes d'Alemanya

organització juvenil comunista alemanya

La Lliga dels Joves Comunistes d'Alemanya (LJCA) (en alemany: Kommunistischer Jugendverband Deutschlands, KJVD) va ser una organització juvenil comunista alemanya.

Infotaula d'organitzacióLliga dels Joves Comunistes d'Alemanya
KJVD.jpg
Dades
Tipusorganització juvenil Partit Comunista d'Alemanya Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Afiliació nacionalPartit Comunista d'Alemanya
Marxa de la KJVD durant la festivitat del Primer de Maig de 1925, a Berlín.

HistòriaModifica

Els seus orígens estan en la Freie Sozialistische Jugend del Partit Comunista d'Alemanya (PCA).[1][2][3] Encara que la Lliga va assumir la seva organització definitiva el 1925, en realitat el seu antecessor, la Freie Sozialistische Jugend, ja havia estat creada l'octubre de 1918 amb el suport de la Lliga Espartaquista (Spartakusbund).[4] Després que la majoria dels militants del Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (PSIA) s'unissin al Partit Comunista d'Alemanya (PCA) l'any 1920, les joventuts del PSIA van seguir el mateix camí i poc després es van unir a les joventuts comunistes, per tal de donar lloc a la formació de la LJCA el 1925.[5]

Les seves activitats van anar des de la venda dels periòdics del partit, pintada d'eslògans, enganxada de cartells, cobrament de quotes, fins a l'organització d'actes d'agitació o la composició de cors musicals que acompanyaven a les manifestacions i altres grans esdeveniments del PCA.[4] Les joventuts comunistes disposaven de la seva pròpia editorial: Die Junge Garde («La jove guàrdia»).[4] La LJCA també va posar en pràctica l'estratègia comunista d'atacar el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya com a incitador del «social-feixisme», la qual cosa va comportar un considerable augment en l'hostilitat de l'organització cap als socialdemòcrates.[6] Durant els últims anys de la República de Weimar, va aconseguir arribar al màxim de militància, amb una xifra que oscil·lava entre els 35.000 i 50.000 membres.[4] A més, molts dels que s'unien a les joventuts eren fills de pares comunistes molt fidels del PCA.[4] Les joventuts comunistes i la seva organització matriu, el Partit Comunista d'Alemanya, van arribar a mantenir fortes desavinences polítiques, especialment pel suport dels membres de la LJCA al jove intel·lectual Heinz Neumann, que advocava per un major ús de la violència física contra els seus enemics polítics, incloent-hi els nazis.[7] El futur líder de la República Democràtica Alemanya (RDA), Erich Honecker, va ser membre de la LJCA i el 1931 es va convertir en líder de l'organització a la regió del Sarre.[6]

Després de la presa del poder pels nazis el 1933, la LJCA va ser il·legalitzada, així com el Partit Comunista d'Alemanya, i els seus membres van passar a la clandestinitat. El 1936, la LJCA es va unir amb altres organitzacions juvenils d'esquerra a l'exili per a crear la Joventut Lliure Alemanya (FDJ).[8] L'òrgan central de comunicació de la LJCA va ser Die Arbeit, que es publicava il·legalment.[9]

ReferènciesModifica

  1. Köster, Barabara. Die Junge Garde des Proletariats: Untersuchungen zum Kommunistischen Jungendverband Deutschlands in der Weimarer Republik (pdf) (tesi) (en alemany), 2005 [Consulta: 20 març 2010]. 
  2. Broué, Pierre; Birchall, Ian; Weitz, Eric D.; Archer, John. The German Revolution, 1917–1923 (en anglès). Chicago: Haymarket Books, 2006, p. ix. 
  3. Brown, Timothy Scott. Weimar radicals: Nazis and communists between authenticity and performance. Oxford i Nova York: Berghahn Books, 2009, p. 27. ISBN 978-1-84545-564-4. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Epstein, 2003, p. 38.
  5. Honecker, Erich. From my life (en anglès). Pergamon, 1981, p. 16. ISBN 978-0-08-024532-4. 
  6. 6,0 6,1 Epstein, 2003, p. 40.
  7. Epstein, 2003, p. 38-39.
  8. Langkau-Alex, Ursula. Geschichte des Ausschusses zur Vorbereitung einer Deutschen Volksfront. Berlín: Akad.-Verl, 2004, p. 119. 
  9. (en anglès) International of Youth. Internacional Juvenil Comunista, núm. 1, 1924, pàg. 17.

BibliografiaModifica

  • Epstein, Catherine. The last revolutionaries: German communists and their century (en anglès). Harvard University Press, 2003.