Los Amaya és un duo musical format a finals dels anys 60 pels germans José (la Corunya, 1952) i Delfín Amaya (Oviedo, 1954) a Barcelona,[1] on residexien des de petits. Encara en actiu, és un dels principals exponents de la rumba catalana.[2]

Infotaula d'organitzacióLos Amaya
Dades
Tipusgrup de música Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Activitat1969 Modifica el valor a Wikidata –

Musicbrainz: 5d4a025d-4364-472a-84e7-a836c1d8fe2b Discogs: 517868 Allmusic: mn0000828556 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Familiars de la bailaora Carmen Amaya, esta parella de germans d'ètnia gitana va instal·lar-se amb la seua família a Barcelona essent molt joves. Des de xiquets que tocaven la guitarra i cantaven a les festes gitanes. Els seus primers passos al món de l'espectacle els donaren de mans del guitarrista de Carmen Amaya, Andrés Batista, i el 1969 debutaren discogràficament amb un repertori variat de cançons aflamencades com ara Los Campanilleros, però sobretot versions rumberes del tema de la pel·lícula El bo, el lleig i el dolent, Zapatero remendón, Pena, tristeza y dolor o Bailadores.

Troben la fama a començaments de 1971 amb la seua versió del clàssic llatinoamericà Caramelos, que esdevé un gran èxit. També en esta època enregistren altres cançons com El jala-jala o ¡Qué mala suerte la mía![2]

El 1978 coneixen Tony Ronald, qui seria una figura clau en el desenvolupament posterior de la seua carrera, qui els contracta pel seu segell discogràfic.[3] Amb ell de productor arriben a la seua època daurada, quan enregistraren per a RCA temes tan exitosos com La inyección. A partir d'eixe moment, amb Vete (el seu major èxit fins ara), Amor amor, Decirle a ella que vuelva... i sempre sota la batuta de Ronald, el grup es torna més orientat cap a les balades i les cançons sentimentals alhora que la instrumentació s'enriqueix. En estos temps treballen amb músics tan il·lustres com Max Sunyer o Carles Benavent.

Després d'esta època daurada enregistren molts discos per a diferents segells amb una falta d'orientació bastant palpable, sovint enregistrant material d'altres compositors d'una qualitat molt inferior a la de les seues creacions. Esta època inclou una breu tornada a la popularitat amb la seua aparició a la cerimònia de clausura del Jocs Olímpics d'Estiu 1992 a Barcelona.[4]

Recentment Los Amaya han tornat a enregistrar amb Tony Ronald i han recuperat la qualitat de les seves gravacions dels 60 i 70, duent a terme dos dels seus millors discos: Únicos i En directo, tot i que aquest darrer es considera massa postproduït.

Discografia en CD modifica

  • Todas sus grabaciones en Discos Regal y Odeón (1969-1976) (Blanco y Negro, 2001).
  • Sus primeros LP's en Discos RCA (1977-1979) (Blanco y Negro, 2001).
  • Marylin (CBS-Sony).
  • Perdoname, mujer (Divucsa, 1995).
  • El platanito' (Divucsa, 1997).
  • En directo (Picap, 2000).
  • Únicos (Picap, 2003).

Álbum d'homenaje modifica

  • Bailen mi rumbita - Tributo a Los Amaya (El Diablo, 2005). El juny de 2005 es publicà un disc d'homenatge a Los Amaya, amb participants de l'alçada del dominicà Luis Miguel del Amargue.

Referències modifica

  1. Manrique, Diego A. «Gloria y olvido de Los Amaya» (en castellà). El País [Madrid], 01-03-2013. ISSN: 1134-6582.
  2. 2,0 2,1 Gonzalez, Rosario. «Los Amaya suben de nuevo a las tablas la rumba catalana» (en castellà). La Voz Digital, 10-03-2013. [Consulta: 29 octubre 2023].
  3. «Historia del pop en español: Los Amaya» (en castellà). RTVE Play, 29-09-2017. [Consulta: 29 octubre 2023].
  4. Garrigós, Jordi. «Los Manolos, Peret y Los Amaya: la rumba olímpica» (en espanyol europeu). timeout.es, 17-07-2017. [Consulta: 29 octubre 2023].

Enllaços externs modifica