Los hijos de Fierro

pel·lícula de 1972 dirigida per Fernando Solanas

Los hijos de Fierro és una pel·lícula de l'Argentina filmada en blanc i negre dirigida per Fernando Solanas sobre el seu propi guió segons el poema El Gaucho Martín Fierro de José Hernández que es va estrenar el 12 d'abril de 1984 i que va tenir com a actors principals a Julio Troxler, Juan Carlos Gené, Arturo Maly i Jorge de la Riestra. La pel·lícula va ser exhibida en Hongria el 3 de gener de 1980. El director de fotografia va ser el futur director de cinema Juan Carlos Desanzo.

Infotaula de pel·lículaLos hijos de Fierro
Fitxa
DireccióFernando Ezequiel Solanas Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
MúsicaAlfredo Zitarrosa Modifica el valor a Wikidata
FotografiaJuan Carlos Desanzo Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeLuis César D'Angiolillo Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenArgentina Modifica el valor a Wikidata
Estrena1972 Modifica el valor a Wikidata
Durada125 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0068701 FilmAffinity: 830625 Allocine: 12368 Letterboxd: the-children-of-fierro Allmovie: v534392 TMDB.org: 261263 Modifica el valor a Wikidata

Sinopsi

modifica

Visió peronista de la seva història entre la caiguda en 1955 i el triomf electoral de 1973 usant una metàfora del poema El Gaucho Martín Fierro.[1]

Repartiment

modifica

Hi van intervenir els següents intèrprets:[1]

Comentaris

modifica

La Nación va opinar:

« «Solanas ha introduït aquí elements del neorealisme, utilitzant de pas intèrprets professionals barrejats amb uns altres més bisoños. Això ha permès una solidesa major que… la seva pel·lícula anterior…L'enfocament és simple: hi ha identificació de Martín Fierro amb Perón i els fills del títol són els seus partidaris més radicalitzats. El film acaba amb la tornada d'aquell.»[1] »

Clarín va dir:

« «El polític amb valor estètic…cinema ideològic per excel·lència….una realització per a res obviable com a fet estètic…per la seva narrativa atípica.»[1] »

César Magrini en El Cronista Comercial va dir:

« «Aquesta paràfrasi del ‘’Martín Fierro’’ (el contacte amb l'obra d'Hernández és esporàdic, però les seves alternatives han estat utilitzades amb gran astúcia en el guió) no és una altra cosa que l'apologia del peronisme, sobretot …als seus corrents d'esquerra més avançada.»[1] »

Manrupe i Portela escriuen:

« «Començada a filmar en 1972 i conclosa en 1975, la censura va demorar la seva estrena per raons polítiques i recentment es va estrenar nou anys després quan el seu missatge original havia perdut el significat inicial (el retorn del peronisme. Amb llenguatge lligat a la cultura popular, visualment impactant, és l'última estrena del Grupo Cine Liberación[1] »

Referències

modifica
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Manrupe, Raúl; Portela, María Alejandra. Un diccionario de films argentinos (1930-1995). Buenos Aires: Editorial Corregidor, 2001, p. 275. ISBN 950-05-0896-6. 

Enllaços externs

modifica