Mà major

un dels estaments socials i de poder als territoris de la Corona d'Aragó (1162-1715)

La mà major fou un dels estaments socials i de poder als territoris de la Corona d'Aragó (1162-1715).[1]

El tercer estament important de la societat, políticament parlant, després de la noblesa i l'església, era el patriciat, l'aristocràcia del diner, que va tendir a equiparar-se amb la petita noblesa, va impulsar la institucionalització dels municipis i va aprofitar la seva posició privilegiada per assegurar-se el control dels governs municipals des dels inicis, tot i ser un grup demogràficament minoritari en el medi urbà.

Servint-se d'aquesta plataforma política, el patriciat va monopolitzar també la representació a les Corts dels homes de les viles i les ciutats del reialenc, l'anomenat braç reial, els quals formaven un cos social divisible en tres estrats:[2]

  • La mà major, constituïda per aquests patricis, dits pròpiament ciutadans.
  • La mà mitjana, integrada per mercaders i gent de professions liberals de categoria (juristes, notaris, cirurgians).
  • La mà menor, que agrupava el conjunt dels menestrals.

La mà major, els ciutadansModifica

Encara que originàriament es van enriquir amb el comerç, la indústria o l'administració reial, els ciutadans de l'època de la plenitud de la Corona tenien en comú amb l'aristocràcia militar la condició de senyors, titulars de terres i jurisdiccions. A la segona meitat del segle XIV els ciutadans posseïen uns 4.000 focs.

Es diferenciaven de la noblesa, però, en el fet que posseïen una fortuna monetària i que invertien en activitats mercantils, en l'adquisició de finques i mitjans de producció (molins, obradors) i de transport (naus) que arrendaven, així com de préstecs amb interès i de títols del deute públic municipal (censals).

BibliografiaModifica

  • Sobrequés i Callicó, Jaume. «Corona d'Aragó, Reial Corona d'Aragó, Corona Reial d'Aragó i Casa d'Aragó, en el llenguatge polític del segle XV». A: Estudis d'Història de Catalunya (Edat Mitjana · Edat Moderna · El Pactisme). Editorial Base, 2009. ISBN 978-84-92437-19-1.

ReferènciesModifica

  1. «». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Mà major, mà mitjana i mà menor». Museu d'Història de Catalunya. [Consulta: 25 febrer 2014].