Màrius Petipà
Màrius Petipà (francès: Michel-Victor-Marius-Alphonse Petipa) (Marsella, 11 de març de 1818 - Oursuf, 1 de juliol de 1910 (Julià)), coreògraf, va ser el director del Ballet Imperial de Rússia a la seva època daurada i l'autor de la majoria de les coreografies més cèlebres de la dansa clàssica, com per exemple El llac dels cignes, El Trencanous, La Bella Dorment, Don Quixot, La Bayadère, Raymonda o Paquita. En dansa clàssica es considera el fundador de l'escola russa quant a tècnica, a la qual incorporà elements italians i francesos. A més, va introduir al ballet passos i danses tradicionals, com per exemple la polca, i va desenvolupar la dansa de caràcter fins a tal com es coneix avui dia.
![]() (1898) ![]() | |
Nom original | (fr) Michel-Victor-Marius-Alphonse Petipa ![]() |
---|---|
Biografia | |
Naixement | 11 març 1818 ![]() Marsella ![]() |
Mort | 1r juliol 1910 (Julià) ![]() Oursuf (Imperi Rus) ![]() |
Sepultura | Cementiri de Tikhvin ![]() |
Dades personals | |
Altres noms | Мариус Иванович Петипа ![]() |
Formació | Conservatori reial de Brussel·les ![]() |
Activitat | |
Camp de treball | Dansa ![]() |
Ocupació | ballarí, llibretista, ballarí de ballet, coreògraf, mestre de dansa, professor ![]() |
Ocupador | Teatre Bolxoi Kàmenni ![]() |
Gènere | Ballet clàssic ![]() |
Obra | |
Obres destacables
| |
Localització dels arxius | |
Família | |
Cònjuge | Maria Petipa (1854–1869) Lyubov Savitskaya (en) ![]() ![]() |
Fills | Marie Petipa ( ![]() Marius Mariusovich Petipa (en) ![]() ( ![]() Mariy Petipa (en) ![]() ![]() |
Pare | Jean-Antoine Petipa ![]() |
Germans | Lucien Petipa ![]() |
Premis | |
![]() ![]() ![]() ![]() ![]() |
Fill de ballarins, el seu pare Jean Antoine va ser solista i professor, i la seva mare, Victorine Grasseau, va destacar com a coreògrafa de ballet de caràcter (basat en danses populars i tradicionals). La influència materna el va portar a l'estudi de la dansa i de violí des de la seva infantesa. Va estar casat amb la coreògrafa i ballarina étoile Maria Sergueïevna Sourovchtchikova (Maria Petipa) i és pare de la ballarina Marie Mariusovna Petipa. Màrius Petipà va ser un gran apassionat de les danses tradicionals espanyoles, incloent-hi les andaluses, com així demostren els seus ballets Dom Quixot i Paquita. Aquest darrer és el ballet que va triar per a la seva presentació a Sant Petersburg.
L'any 1847, després d'haver passat una temporada a París, va decidir tornar a Sant Petersburg, on va treballar durant 60 anys, el que va donar lloc a 55 ballets en exclusiva, 21 en col·laboració i 37 per a diverses òperes. La seva època més productiva va ser com a director del Ballet Imperial rus, al qual, juntament amb Vsevoloiski, va formar una dupla que va durar disset anys. En aquest temps va treballar estretament amb el músic Txaikovski, que va compondre la majoria de les músiques dels seus ballets i de qui destaquen principalment El llac dels cignes, La bella dorment i El Trencanous. Més tard coreografià partitures d'Aleksandr Glazunov, de qui hom pot destacar els ballets Raymonda, Les quatre estacions i Astúcies d'amor.
EstilModifica
Les coreografies de Petipà es caracteritzen pel seu rigor tècnic, la riquesa de mitjans i un sentit de l'elegància que fugia de floritures i pompositat afuncionals o innecessàries. Detestava l'estil que considerava massa acrobàtic de l'escola italiana i el luxe desanimat del tardà ballet francès. Va intentar conservar i enriquir l'herència romàntica, portant la tradició als seus més alts nivells, va reformar el paper del ballarí masculí i donar corporeïtat diferenciada a l'home i a la dona, de manera que se n'explotessin al màxim les propietats anatòmiques i enèrgiques de cadascú. També va suprimir la figura del favorit (o favorita), tractant a tots amb igualtat.
En la redacció de les seves coreografies era minuciós. Anava escrivint en una llibreta les diverses evolucions que la partitura exigia, incloent-hi retrats i perfils de les actituds que imaginava en els diversos personatges. El cim de cadascuna de les seves obres era el pas à deux entre dos protagonistes, que comença amb un adagio a càrrec de tots dos, segueix amb variacions alternades, una per ella i una per a ell, una lenta (adaggio) i una altra ràpida (allegro o grand alegro), i acaba amb un nou duo, exigent de tècnica i resolt amb un posat (posé) entrellaçat. D'aquesta manera, Petipà va reunir la tradició de la velocitat italiana amb l'herència de l'adagi en un estil depurat i elegant.
Vegeu tambéModifica
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Màrius Petipà |