Mim

artista que s'especialitza en la mímica
(S'ha redirigit des de: Mímica)

El mim (del grec μῖμος mīmos, 'imitador', 'actor')[1] és una tècnica d'actuació, dins de les arts escèniques, que utilitza el gest, en concret la mímica, i no fa servir el llenguatge parlat. Exemples als Països Catalans són Vol Ras i El Tricicle.

Infotaula ocupacióMim
Tipus d'ocupació
actor i intèrpret Modifica el valor a Wikidata
Camp de
treball
mímica i pantomima Modifica el valor a Wikidata
Marcel Marceau
Rowan Atkinson

La mímica era un element important als grans teatres antics, on una part del públic no podia sentir els actors. Els primers mims europeus van aparèixer als teatres de Grècia i Roma, al segle v aC. De vegades els espectacles de mim es combinaven amb música. A Àsia els mims es troben al teatre musical clàssic de l'Índia i al teatre clàssic japonès, per exemple.

L'aparició del cinema, que en origen era mut, va popularitzar grans mims com ara Charles Chaplin o Buster Keaton. També és un recurs freqüent en arts escèniques populars i de carrer, especialment si poden incloure públic de diferents llocs, per a passar l'obstacle de la llengua, espais molt grans o sorollosos. S'inclou al butoh, que actualment s'ha estès a tot el món.

Història modifica

A Europa, la pantomima va originar-se al començament de l'antiga Grècia. Existia un espectacle que podia no ser silenciós i al qual actuava una sola persona, amb una màscara anomenada «pantomimus». Aquest gènere, que també fou molt popular a l'antiga Roma, ja s'anomenava mim. A l'edat mitjana s'usava a espectacles amb màscares, per exemple i típicament per Carnestoltes i al teatre medieval. Després hi ha continuat havent hagut teatre silenciós al llarg de tota la història, amb màscara o sense (i també teatre amb màscara que inclou text i paraules); per exemple al teatre isabelí als segles xvi i xvii, el teatre de màscares del segle xvii, l'Harlequinada al segle xix, etc. A Àsia el mim era pressent al kabuki japonès, per exemple, ja al segle xvii.

A començaments del segle xix, a França, en Jean-Gaspard Deburau va solidificar els atributs que defineixen la clàssica figura del mim silenciós i amb la cara pintada de blanc. A la primera meitat del segle xx, Jacques Copeau, considerava que les tècniques de la Comédie-Française donaven sensació de falsedat i, basant-se en la Commedia dell'Arte i el Noh japonès, va desenvolupar un nou mètode de formació d'actors i nou estil d'actuació que va anomenar "nouvelle comédie". Aquesta usava màscares a l'entrenament actoral, per desenvolupar l'expressivitat física i corporal. El seu alumne Étienne Decroux va continuar explorant i desenvolupant les possibilitats del mim amb el que va anomenar "mim corporal", aquest no es limita al realisme naturalista sinó que contempla també el surrealisme, la forma, etc. Al llarg del segle xx, Jacques Lecoq va desenvolupar significativament les tècniques de mim i de moviment corporal, dintre del seu mètode de les accions físiques per a la formació d'actors (que també inclou veu i altres elements i disciplines) el teatre físic.[2]

Mims destacats modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mim

Referències modifica

  1. μῖμος, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus Digital Library (anglès)
  2. Callery, Dympha. Through the Body: A Practical Guide to Physical Theatre. London: Nick Hern Books, 2001. ISBN 1-85459-630-6.