Manaies de Girona
Els Manaies de Girona són els soldats romans que desfilen per Setmana Santa a Girona i que formen part de la Confraria de Jesús Crucificat.
 Maniple de Manaies de Girona  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | organització |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Lloc web | manaies.org |
  | |
Origen modifica
La primera dada documental fiable sobre l'existència de manaies a Girona és de l'any 1751. En aquesta data se sap que quatre manaies custodiaren "el misteri" del Sant Sepulcre a l'Església del Carme durant tot el Dijous Sant i que obriren també la processó. Des d'aquell moment, els manaies participen, tot encapçalant-les, en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant (organitzada per la Reial Confraria de la Puríssima Sang, fundada a Girona el 1568) i la del Divendres Sant (organitzada per l'Arxiconfraria de la Passió i Mort, fundada el 1684).
Història modifica
Els manaies, doncs, no formaven part d'una confraria exclusiva durant els segles xviii i xix, al revés del que succeeix avui. El seu número oscil·lava entre una vintena i una quarantena. Vestien aleshores cuirassa i casc amb cimera, una capa que era vermella per la processó del Dijous i blava per la del Divendres i, a més, feréstegues barbes postisses per amagar la seva identitat. Colpejaven a terra amb la llança, característica que s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura "d'estrella". A més d'encapçalar les dues processons, anaven a buscar els pendonistes respectius, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho prohibí el 1851. S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyà per als desplaçaments ràpids fins a mitjans de segle xix, quan sembla que s'amplià el nombre de flabiols i es compongué, potser, el que avui és la "marxa ràpida". El que es coneix com a "marxa lenta" es compongué segurament a finals del xviii, sense que quedi clar quin és l'origen d'aquesta antiga melodia.
En aquest primer període, sembla que la condició de manaia va anar esdevenint hereditària i de forma més o menys tàcita el càrrec anava passant de pares a fills. Amb el temps molts dels manaies van acabar procedint de la vall de Sant Daniel, prop de Girona. Immediatament després de l'entrada de les tropes franquistes a Girona (febrer del 1939) hi hagué la iniciativa de restaurar la processó de Setmana Santa, però això no fou possible per la penúria del moment. No obstant això, l'entusiasme dels vint-i-sis manaies refundadors i el suport episcopal van permetre que la processó sortís de nou el 1940, manaies inclosos: els primers equips es llogaren en un magatzem de teatre de Barcelona. Per a la processó de 1941 s'elaboraren ja uns equips nous, de moment de llauna, que volgueren inspirar-se en els relleus de la Columna Trajana, a Roma (113-117 dC), però conservant l'esperit estètic tradicional del manaia gironí. El 1942 ja hi havia 35 manaies.
La dinàmica del grup de manaies havia canviat: d'un grup de famílies que conservaven unes funcions exercides de forma més o menys mecànica, els manaies havien esdevingut un grup de joves creients amb ganes de reformar la figura del manaia i dotar-la d'un nou sentit. Fruit d'això, i deslligant-se de la tutela inicial de la Confraria de la Puríssima Sang durant la immediata postguerra, els nous manaies es constituïren primer en Pia Unió (1942) i després en Confraria (1947) sota l'advocació de Jesús Crucificat.
El 1944 es creà la secció de penitents o vestes.
El Maniple de Manaies experimentà, a partir de llavors, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'equites (cavalleria), etc., fins a assolir les característiques de l'equip i l'estructura del Maniple actual, amb una plantilla de 114 efectius l'any 1999.
La Confraria ha ocupat diversos locals: des de l'Església del Carme, en un primer moment, passant pels soterranis de la Catedral i el primer pis de Casa Carles (actual seu de les oficines del Bisbat), fins a l'actual Castrum, l'església de Sant Lluc (temple de la primera meitat del segle xviii, avui desafectat al culte), inaugurada el 1991 en coincidència amb el 50è aniversari de la Confraria. A partir de 1956, i de manera ininterrompuda, la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona s'encarregaria també de l'organització anual de la Cavalcada de Reis. Malgrat les petites dificultats que tingué la processó gironina en general, lligades als nous corrents immediatament posteriors al Concili del Vaticà II (1962-65), la Confraria s'estabilitzà definitivament, es consolidà en el seu paper dins de la processó del Divendres Sant i celebrà els seus 50è (1990) i 75è (20159 aniversaris totalment integrada en la Girona actual.
Avui dia, l'entitat s'implica cada cop més en l'activitat cultural gironina, donant a conèixer els manaies i el seu patrimoni a tots els racons possibles i assumint la responsabilitat que correspon, dins la vida ciutadana, a una associació que agrupa ja prop de 1.500 confrares.
Formació modifica
La formació actual l'integren 120 manaies i és com segueix: obre la marxa la primera secció d'equites (manaies a cavall). A continuació els potentiors, amb un decurió al front, segueixen la banda, formada per timbals, bombos i pifres. Al darrere seu, el centurió apareix acompanyat del signe de comandament i del botzinari d'ordres. Segueix la primera optiada comandada per un optio. La bandera està formada per l'optio abanderat i quatre signes (les quatre portes romanes de Girona, Gerundella, Rufina, Gallica i Meridiana). Al darrere seu desfila la segona i tercera optiada, i tancant la desfilada la segona secció d'equites.
Vegeu també modifica
Bibliografia modifica
| Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Alegret i tauler, Joaquim. Els Manaies de Girona 1751-1990. Edicions Pla. Col·lecció Història de Girona: 1990.