Maniqueisme

El maniqueisme és una religió dualista i gnosticista fundada per Mani a l'antiga Pèrsia durant el segle III. Molts elements de la seva doctrina deriven del zoroastrisme, del budisme, del mitraisme i dels cultes babilònics. Es va difondre a la Xina, Àsia Central, Mesopotàmia, Síria, Palestina, Egipte, Àfrica, Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Va influir altres religions dualistes i monoteistes contemporànies, com el cristianisme, l'islam, el budisme i el zoroastrisme. A Àsia va perdurar almenys fins el segle XVII.

Maniqueus

EtimologiaModifica

A Mani també se'l va anomenar Mani Hayya ("Mani el Vivent"), que en grec antic va esdevenir manikhaĩos, d'on procedeix el mot "maniqueu".

HistòriaModifica

Ragis va començar sent adepte als cultes babilònics. El maniqueisme es va difondre a Pèrsia, Àsia Central (on va subsistir uns mil anys), Mesopotàmia, Síria, Palestina, Egipte, Àfrica, Hispània, Gàl·lia i Itàlia. Un dels líders més destacats va ser l'egipci Akuas (del qual una part dels maniqueus prengué el nom de «akuanites»), influint en altres religions com la dels priscil·lianistes, i més tard en el catarisme, els valdesos i els bogomils.

Els maniqueus creuen que tant el bé com el mal tenen origen diví, cosa que explica que al món hi hagi injustícies i passin coses dolentes, en particular perquè a una persona "bona" li pot passar quelcom "dolent". Així, postulaven l'existència d'un Déu maligne al mateix nivell que la d'un Déu bo. Per això van ser rebutjats com a heretges pels cristians, que crèien que només n'existia el bo.

Els cristians la va considerar una heretgia quan començà a difondre's en els mateixos territoris que tractava d'introduir-se el cristianisme, però van incorporar a la seva religió moltes idees maniqueistes i dualistes en general (el bé i el mal, el cos i l'ànima, el cel i l'infern, etc.). Mani fou executat per ordre del rei de Pèrsia el 276.

CreencesModifica

Els maniqueus a semblança dels gnòstics, mandeus i mazdeistes- eren dualistes: creien que hi havia una eterna lluita entre dos principis enfrontats, el Bé i el Mal, que eren associats a la Llum i les Tenebres i, per tant, consideraven que l'esperit de l'home és de Déu però el cos de l'home és del dimoni. Això s'explicava a través d'un conjunt de mites antropogónics, d'influència gnòstica i zoroàstrica. En l'home, l'esperit o llum es troba captiu per causa de la matèria corporal, per tant, creien que era necessari practicar un estricte ascetisme per iniciar el procés d'alliberació de la llum atrapada. Menyspreaven per tant la matèria, fins i tot el cos humà. Els «oients» aspiraven a reencarnar-se com «escollits», els quals ja no necessitarien reencarnar-se més.

Zaratustra, Plató, Jesús, Buda i altres figures religioses haurien estat enviades a la humanitat per ajudar-la en la seva alliberació espiritual, sent Mani el Segell dels profetes.

El maniqueisme nega la responsabilitat humana pels mals comesos perquè creu que no són producte de la voluntat de l'home sinó del domini del mal sobre la nostra vida. Per aquest fet consideraven al paó el seu animal sagrat, perquè els seus colors en el plomatge revelaven els diferents estats espirituals pels que passava el cos per assolir purificar-se i transformar-se en l'esperit diví.

Llibres sagratsModifica

Mani va escriure set o vuit llibres, que contenen els ensenyaments de la religió. Només alguns fragments dispersos i traduccions dels originals continuen existint.

Originals escrit en SiríacModifica

  • L'Evangelion (grec: Ευαγγελιον, és a dir, al voltant de "bones noves"): També conegut com l'Evangeli de Mani. Cites del primer capítol es van presentar en àrab per Ibn an-Nadim, que va viure a Bagdad en un moment en què els maniqueus encara vivien allà, en el seu llibre el Kitab al-Fihrist (938), un catàleg de tots els llibres coneguts.
  • El tresor de la Vida
  • El Tractat
  • Secrets.
  • El Llibre dels Gegants, fragments originals es van descobrir a Qumran (pre-maniquea) i Turfan.
  • Epístola, Sant Agustí d'Hipona porta cites, en llatí, de Mani de l'Epístola Fonamentals en algunes de les seves obres contra el maniqueisme.
  • Salms i oracions, en copte, descobert a Egipte l'any 1900 i editat i publicat per Charles Allberry maniquea de manuscrits a la col·lecció Chester Beatty i per l'Acadèmia de Berlín, 1938-9.

Originals escrit en persaModifica

Altres llibresModifica

  • El Ardahang, en la tradició iraniana, aquest va ser un dels llibres sagrats de Mani que es va convertir més tard per recordar la història persa, i també va ser anomenat Aržang, en Parthian paraula que significa "digne", i va ser embellit amb pintures. Per tant, els iranians li va donar el títol de "El Pintor".
  • L'Kephalaia, "Discursos", que es troba en la traducció copta.
  • En l'origen del seu Consell d'Administració, el títol de la Còdex-Mani, una traducció grega d'un llibre arameu que descriu els primers anys de vida Mani.

Obres no maniquees conservades per l'Església maniqueaModifica

  • Algunes parts del Llibre d'Henoc literatura.
  • Algunes publicacions relacionades amb l'apòstol Tomàs (per la tradició que va anar a l'Índia, i també va ser venerat a Síria), com a part de la Siríac Els Actes de Tomàs, i els Salms de Tomàs.

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Maniqueisme