Obre el menú principal

Martiri de Sant Felip

pintura 1639 de Josep de Ribera

El Martiri de Sant Felip és quadre a l'oli sobre llenç del pintor valencià Josep de Ribera (1591-1652) realitzat l'any 1639, pertany a l'escola espanyola del segle xvii. En l'actualitat es troba en el Museu del Prat de Madrid.

Infotaula d'obra artísticaMartiri de Sant Felip
José de Ribera 054.jpg
Tipus quadre
Creador Josep de Ribera
Creació 1639
Mètode de fabricació Oli sobre llenç
Gènere art sacre
Dimensions 234 (Alçada) × 234 (Amplada) cm
Col·lecció Museu del Prado (Madrid)
Catalogació
Número d'inventari  P001101
Catàleg Inv. Felipe V, Buen Retiro, 1747 Tradueix, Inv. Testamentaría Carlos III, Palacio Nuevo, 1794 Tradueix:(808)
Inv. Fernando VII, Palacio Nuevo, 1814-1818 Tradueix:(s. n.)
Museo Real de Pinturas a la muerte de Fernando VII. 1834 Tradueix:(3)
Catalog Museo del Prado, 1854-1858 Tradueix, Inv. Real Museo, 1857 Tradueix:(42)
Catalog Museo del Prado, 1872-1907 Tradueix:(989)
Catàleg Museu del Prado, 1910, Catàleg Museu del Prado, 1942-1996:(1101)
Modifica les dades a Wikidata

Anàlisi del quadreModifica

Durant un temps es va pensar que representava el martiri de Bartomeu apòstol, però no es troba aquí el gran ganivet amb el qual l'hi sol representar, al·lusiu al fet que va ser escorxat viu. Per això es va acabar considerant que es tracta de Sant Felip.

L'escena representa els preparatius per al martiri del sant, descrit en la seva llegenda per Iacopo da Varazze. Segons aquesta llegenda, va morir crucificat però no subjecte per claus sinó amarrat amb cordes. La composició de l'escena està realitzada geomètricament, sobre línies diagonals i verticals. Ribera empra aquí l'escorç de manera bastant violenta. El sant està pintat amb una gran força mística, en actitud d'abandó, i amb un estudi del nu magnífic. La llum il·lumina el seu rostre, revelant sofriment i resignació. Els contrastos de llum i ombres de la seva cara potencien el dramatisme.[1]

Els botxins que ho subjecten per hissar el cos es veuen en primer terme; un d'ells ajuda subjectant les cames. A la dreta hi ha un grup de persones que tafanegen l'escena i sembla que la comenten. A l'esquerra, per contra, les persones que apareixen estan alienes al que succeeix; en aquest grup hi ha una dona que sosté en els seus braços un nen petit i que mira cap a l'espectador, posant el contrapunt tendre i delicat a la crueltat que domina la resta de l'escena.[1] Alguns crítics han volgut veure en aquesta figura una al·legoria de la Caritat.

És una obra de maduresa del pintor, si s'ha de jutjar pel tractament del colorit, els tocs de pinzell i l'esplèndid nu. És menys caravagista que en obres anteriors, dotant al llenç de major lluminositat. S'ha apuntat la possibilitat que li hagin influït pintors més classicistes com Guido Reni o Domenico Zampieri. El cromatisme s'allunya dels tons terrosos propis del barroc espanyol, apropant-se més a la influència veneciana.[1] El crític Eugeni d'Ors va arribar a dir d'aquesta obra que per la seva vistositat era «gairebé, gairebé, com un ballet rus».

Es trobava en l'antic Alcàsser de Madrid i es pensa que va ser un encàrrec de Felip IV de Castella, que va voler tenir així al seu patró. 

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 L. Cirlot (dir.). Museo del Prado I. Espasa, 2007, p. 80-81 (Col. «Museos del Mundo», Tomo 6). ISBN 978-84-674-3809-3. 

Enllaços externsModifica