Membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides

Els membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (també coneguts com els Cinc Permanents, Cinc Grans, o P5) són els cinc els estats que la Carta de les Nacions Unides de 1945 estableix de manera permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides (UNSC): Xina, França, Rússia (anteriorment la Unió Soviètica), el Regne Unit i els Estats Units. Aquests països representen als cinc grans poders considerats com els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Un total de 15 estats membres serveixen al CSNU, la resta dels quals són elegits. Només els cinc membres permanents tenen el poder de veto, que els permet evitar l'adopció de qualsevol projecte "substantiu" de resolució del Consell independentment del seu nivell de suport internacional.^[1]

Membres permanents actuals modifica

País	Estat actual	Antiga representació estatal	Líders actuals	Representant actual
R.P. de la Xina^[2]	República Popular de la Xina (des de 1971)	República de la Xina (1945–49) (al Continent) República de la Xina (1949–71) (a Taiwan)	President: Xi Jinping Premier: Li Keqiang ^{[note 1]}	Zhang Jun^[3]
França	Cinquena República Francesa (des de 1958)	Govern provisional de la República Francesa (1945–46) Quarta República Francesa (1946–58)	President: Emmanuel Macron Primera Ministra: Élisabeth Borne	Nicolas de Rivière^[4]
Rússia	Federació Russa (des de 1992)	Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (1945–91)	President: Vladimir Putin Primer Ministre: Mikhail Mishustin	Vasily Nebenzya^[5]
Regne Unit	Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord (des de 1945)	—	Monarca: Carles III Primer Ministre: Rishi Sunak	Barbara Woodward^[6]
Estats Units	Estats Units d'Amèrica (des de 1945)	—	President: Joe Biden Vicepresidenta: Kamala Harris	Linda Thomas-Greenfield^[7]

Els membres permanents originals del Consell de Seguretat de les Nacions Unides el 1945 (blau fosc) amb les respectives colònies.

A la fundació de l'ONU el 1945, els cinc membres permanents del Consell de Seguretat van ser el Govern Provisional de la Quarta República Francesa, la la República de la Xina, la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units. Des de llavors, s'han produït dos canvis de lloc, encara que no es reflecteixen en Article 23 de la Carta de les Nacions Unides, ja que no s'ha modificat en conseqüència:

Líders dels cinc estats membres permanents en una cimera de 2000. De dreta a esquerra: el president xinès Jiang Zemin, el president dels Estats Units, Bill Clinton, el primer ministre del Regne Unit, Tony Blair, el president rus, Vladimir Putin, i el president francès Jacques Chirac.

El seient xinès va ser donat originalment a mans del govern nacionalista de la República de la Xina (1912–1949). Tanmateix va perdre la Guerra Civil Xinesa i es va retirar a l'illa de Taiwan el 1949. El Partit Comunista de la Xina va obtenir el control de la Xina continental i va establir la República Popular de la Xina. En 1971, la Resolució 2758 de l'Assemblea General de les Nacions Unides va reconèixer al govern de la República Popular de la Xina com a representant legal de la Xina a l'ONU i li va donar el seient al Consell de Seguretat que havia ocupat la República de la Xina, que simultàniament va ser expulsada de l'ONU. Tots dos governs encara es reclamen el territori d'un altre oficialment. No obstant això, només 20 estats continuen reconeixent oficialment la sobirania de la República de la Xina, mentre que molts més reconeixen Taiwan de forma no oficial.
Després de la dissolució de la Unió Soviètica el 1991, Rússia van ser reconeguda com la successor legal de la Unió Soviètica i va mantenir la posició d'aquesta en el Consell de Seguretat.

A més, França va reformar el seu govern provisional a la Quarta República Francesa el 1946 i més tard a la Cinquena República Francesa el 1958, ambdós sota el lideratge de Charles de Gaulle. França manté el seu lloc, ja que no va haver-hi cap canvi en el seu estatus o reconeixement internacional, encara que moltes de les seves possessions d'ultramar es van independitzar.

Els cinc membres permanents del Consell de Seguretat van ser els poders victoriosos de la Segona Guerra Mundial i han mantingut les forces militars més poderoses del món des de llavors. Anualment superen la llista de països amb les majors despeses militars; el 2011, van gastar més de trenta milions de dòlars USA en defensa, que representen més del 60% de les despeses militars globals (només els Estats Units representen més del 40%). També són cinc dels sis exportadors d'armes més grans, juntament amb Alemanya^[8] i són les úniques nacions oficialment reconegudes com a "estats amb armament sota el Tractat de No Proliferació Nuclear (NPT), encara que hi ha altres estats coneguts o que es creu que estan en possessió d'armes nuclears.

Poder de veto modifica

El "poder de veto" es refereix al poder de veto exercit exclusivament pels membres permanents, el que els permet evitar l'adopció de qualsevol projecte "substantiu" de resolució del Consell, independentment del nivell de suport internacional del projecte. El veto no s'aplica als vots processals, el que significa que els membres permanents del Consell de Seguretat poden votar contra d'un projecte de resolució "processal", sense que necessàriament obstaculitzi la seva adopció pel Consell.

El veto s'exerceix quan qualsevol membre permanent, l'anomenat "P5" emet una votació "negativa" sobre un projecte de resolució "substantiva". L'abstenció o l'absència de la votació d'un membre permanent no "impedeix" que s'adopti un projecte de resolució.

Expansió modifica

«	La reforma del Consell de Seguretat de l'ONU, que es debat des de fa dues dècades, és massa llarga i s'ha de fer necessàriament tenint en compte quant ha canviat el món.	»
— Ban Ki-Moon^[9]

Les nacions G4 que reclamen un altre lloc per a seients permanents al Consell de Seguretat de l'ONU^[10]

Hi ha hagut propostes que suggereixen la introducció de nous membres permanents. Els candidats habitualment esmentats són Brasil, Alemanya, Índia i Japó. Comprenen el grup de quatre països coneguts com les nacions G4, que es brinden suport mutu en les ofertes de seient permanent. Regne Unit, França i Rússia estan a favor de donar seients permanents al Consell de Seguretat de l'ONU a les nacions G4.^[11]

Aquest tipus de reforma ha estat tradicionalment oposat pel grup "Uniting for Consensus", que està compost principalment per nacions que són rivals regionals i competidors econòmics del G4. El grup està liderat per Itàlia i Espanya (oposades a Alemanya), Mèxic, Colòmbia, Argentina (oposició a Brasil), Pakistan oposant-se a l'Índia), i Corea del Sud (oposició al Japó), a més de Turquia, Indonèsia i altres. Des de 1992, Itàlia i altres membres del consell han proposat seients semi-permanents o expandir el nombre de seients temporals.^[12]

La majoria dels candidats principals per a l'adhesió permanent són elegits periòdicament al Consell de Seguretat pels seus respectius grups. Japó va ser escollit per onze termes de dos anys, Brasil per deu termes, i Alemanya per tres termes. L'Índia ha estat elegida per al conjunt del consell set vegades, amb la licitació més recent aconseguida el 2010 després d'un buit de gairebé vint anys des de 1991-92.

L'any 2013, els membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides P5 i G4 representaven vuit dels deu primers pressupostos de defensa de tot el món, segons l'Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm (SIPRI).

Notes modifica

↑ El cap de govern de iure de la Xina és el Premier, actualment Li Keqiang. El President de la Xina és legalment un càrrec cerimonial, però el Secretari General del Partit Comunista de la Xina (líder de facto) sempre ha ocupat aquest càrrec des de 1993, excepte els mesos de la transició, i l'actual líder suprem és el president Xi Jinping.

Referències modifica

↑ «The UN Security Council». United Nations Foundation. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2018. [Consulta: 17 febrer 2017].
↑ Resolution NO.2758 is contradicted by the Article 23 on UN Charter
↑ «Ambassador Zhang Jun, PR» (en anglès). Permanent Mission of the People's Republic of China to the UN. [Consulta: 30 gener 2023].
↑ «Nicolas de Rivière» (en francès). Mission permanente de la France auprès des Nations Unies à New York, 09-08-2019. [Consulta: 30 gener 2023].
↑ «Nebenzia Vassily Alekseevich» (en anglès). Permanent mission of the Russian Federation to the United Nations. [Consulta: 30 gener 2023].
↑ «Dame Barbara Woodward DCMG OBE» (en anglès). GOV.UK. [Consulta: 30 gener 2023].
↑ «Ambassador Linda Thomas-Greenfield» (en anglès). United States Mission to the United Nations. [Consulta: 30 gener 2023].
↑ Nichols, Michelle. «United Nations fails to agree landmark arms-trade treaty». Reuters. NewsDaily, 27-07-2012. Arxivat de l'original el 2012-07-30. [Consulta: 28 juliol 2012]. «One of the reasons this month's negotiations are taking place is that the United States, the world's biggest arms trader accounting for over 40 percent of global conventional arms transfers, reversed U.S. policy on the issue after Barack Obama became president and decided in 2009 to support a treaty....The other five top arms suppliers are Britain, China, France, Germany and Russia.»
↑ «UNSC Reform is Too Long Overdue: Ban Ki-Moon». Arxivat de l'original el 2011-06-25. [Consulta: 2 setembre 2017].
↑ «Countries Welcome Work Plan as Security Council Reform Process Commences New Phase | Center for UN Reform Education». CenterforUNReform.org. Arxivat de l'original el 2015-09-27. [Consulta: 19 setembre 2011].
↑ de Nesnera, Andre. «UN Security Council Reform May Shadow Annan's Legacy». Voice of America, 01-11-2006. Arxivat de l'original el 2006-11-02. [Consulta: 28 juliol 2012].
↑ «Italian Model» (PDF). Global Policy Forum, 2005. Arxivat de l'original el 19 maig 2009.

[CHNheadofgov-3] El cap de govern de iure de la Xina és el Premier, actualment Li Keqiang. El President de la Xina és legalment un càrrec cerimonial, però el Secretari General del Partit Comunista de la Xina (líder de facto) sempre ha ocupat aquest càrrec des de 1993, excepte els mesos de la transició, i l'actual líder suprem és el president Xi Jinping.

[1] «The UN Security Council». United Nations Foundation. Arxivat de l'original el 11 de setembre 2018. [Consulta: 17 febrer 2017].

[2] Resolution NO.2758 is contradicted by the Article 23 on UN Charter

[4] «Ambassador Zhang Jun, PR» (en anglès). Permanent Mission of the People's Republic of China to the UN. [Consulta: 30 gener 2023].

[5] «Nicolas de Rivière» (en francès). Mission permanente de la France auprès des Nations Unies à New York, 09-08-2019. [Consulta: 30 gener 2023].

[6] «Nebenzia Vassily Alekseevich» (en anglès). Permanent mission of the Russian Federation to the United Nations. [Consulta: 30 gener 2023].

[7] «Dame Barbara Woodward DCMG OBE» (en anglès). GOV.UK. [Consulta: 30 gener 2023].

[8] «Ambassador Linda Thomas-Greenfield» (en anglès). United States Mission to the United Nations. [Consulta: 30 gener 2023].

[9] Nichols, Michelle. «United Nations fails to agree landmark arms-trade treaty». Reuters. NewsDaily, 27-07-2012. Arxivat de l'original el 2012-07-30. [Consulta: 28 juliol 2012]. «One of the reasons this month's negotiations are taking place is that the United States, the world's biggest arms trader accounting for over 40 percent of global conventional arms transfers, reversed U.S. policy on the issue after Barack Obama became president and decided in 2009 to support a treaty....The other five top arms suppliers are Britain, China, France, Germany and Russia.»

[10] «UNSC Reform is Too Long Overdue: Ban Ki-Moon». Arxivat de l'original el 2011-06-25. [Consulta: 2 setembre 2017].

[11] «Countries Welcome Work Plan as Security Council Reform Process Commences New Phase | Center for UN Reform Education». CenterforUNReform.org. Arxivat de l'original el 2015-09-27. [Consulta: 19 setembre 2011].

[voa-12] Nesnera, Andre. «UN Security Council Reform May Shadow Annan's Legacy». Voice of America, 01-11-2006. Arxivat de l'original el 2006-11-02. [Consulta: 28 juliol 2012].

[13] «Italian Model» (PDF). Global Policy Forum, 2005. Arxivat de l'original el 19 maig 2009.

[1]

[2]

[note 1]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]