La mitjana[1][2] o messana[3] és, en els vaixells de dos o més pals, la vela llatina, cangrea o fins i tot quadrada, situada més a popa del vaixell (sempre que sigui més petita que la major atès que en una goleta) (schooner) la vela que va més a popa és la major.[4] En els xabecs i els vaixells d'aparell llatí la mitjana és triangular. Per extensió l’arbre de mitjana és el pal on va envergada l'antena de mitjana.

Arbre de mitjana

modifica

En vaixells de tres o més pals, l'arbre* situat més a popa. En una barca de mitjana, o en un quetx* o iol, el pal de popa. En anglès, per exemple, la denominació dels pals segueix un altre sistema; així i en una fragata o bricbarca de quatre arbres —de proa a popa— tenim:" fore mast, main mast, mizzen mast i jigger".[5]

En català hi ha qui l'anomena messana; però, seguint la terminologia del falutx, cal referir-lo amb el terme mitjana. De fet, entenem que el nom de l'arbre deriva del de la vela que guarnia, vela que, de les tres, era la de mida mitjana i no pas, com apunta algun autor.. la del mig. (BRUZELIUS; Lars,1996,The Elements of Sailmaking) .[5]

  • Terme normatiu: ‘Arbre de més a popa en les naus de tres arbres. … Arbre de popa d’una barca que en té dos. … arbre de mitjana. En la nau de tres arbres, el de més a popa’.[5]
  • Joan Amades al Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca (1924), recull les dues formes, messana i mitjana, encara que aquesta darrera aplicada només a les barques homònimes;[6]
  • Ferran Canyameres,al Diccionari de Marina (1989), entre les dues veus com a sinònimes.[7]
  • Francesc Oller a "Nuestra vela latina" (1996), només referència el mot mitjana, i l’aplica al pal de popa d’una barca d'aquest tipus;[8]
  • Josep M. Sigalés, al seu Diccionari Nàutic.(1989), pel que respecta a messana no hi entra i cita mitjana com el pal més petit a la popa d’una barca.[9]

Documentació de vela de mitjana o arbre de mitjana

modifica
 
Barca de mitjana
  • 1309-1313. “Mezane” en italià.

Francesco da Barberino en els “Documenti d’amore” (obra molt notable per la nombrosa terminologia nàutica emprada) esmenta una vela “mezane” - potser en plural- sense especificar la funció de la qual.[10] Cal tenir en compte que els diccionaris italians antics indiquen que el signiticat primitiu de “mezzana” corresponia a la vela del mig del vaixell i que va passar a designar la vela de més a proa (l’actual arbre de trinquet).[11]

  • 1354. “Mitjana” en català.

A l’obra “Antigua marina catalana”[12] de Francesc de Bofarull i Sans hi ha la transcripció d’un document molt interessant. Es tracta de l’inventari de l’uixer (o uixera) Sant Pere de Roma. Els uixers eren vaixells destinades al transport de cavalls i aquest inventari permet deduir algunes característiques fonamentals d’aquella mena de vaixells. Pel que fa al nombre de màstils sembla que n’hi ha tres: (artimó?), arbre major, arbre d’enmig. Les veles sí que són tres: artimó (de 40 vessos), tercerol (de 30 vessos) i mitjana (de 14 vessos). El nombre de rems és de 120 (inclosos els de recanvi ?).

  • 1390. "Mitjana" en català.

Document que especifica els noms dels pals (artimó, llop i mitjana) i l'antena i vela de mitjana.[13]

  • 1467. “l’arbre e antenes de la mitjana”. Inv. Drass.

Tipus de vela de mitjana

modifica
  • Mitjana rodona: Vela quadrada que enarbora algun estrany vaixell de tres pals.
  • Mitjana sencera o espanyola: Vela triangular emprada antigament i que s'envergava com vela llatina en un tipus d'antena que penjava del pal.
  • Mitjana caputxina, mitjana a l'anglesa o mitja messana: nom que en un principi es va donar a la mitjana trapezoïdal envergada de cangrea, com avui es fa servir, per distingir-la de la mitjana sencera o llatina.
  • Mitjana de capa: mitjana petita i reforçada que serveix per navegar a la capa. Quan es caça contra l'escut de popa es diu mitjana d'escut o mitjana caputxina.

Referències

modifica
  1. «messana». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  2. «Messana (nàutica)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «Messana (nàutica)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Canyameres, Ferran. Diccionari de marina. Ferran Canyameres i Casamada, 1983, p. 63. BNC:1001098972. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Ricard Jaime Pérez. Diccionari de l'aparell i del velam en els grans velers. Museu Marítim de Barcelona, 2006. ISBN 978-84-934431-1-5. 
  6. Joan Amades; E Roig Vocabulari de l'art de la navegació i de la pesca. Barcelona: Butlletí de Dialectologia Catalana, XII,, 1924. 
  7. Ferran Canyameres. Diccionari de marina. Ferran Canyameres i Casamada, 1 gener 1983. BNC:1001098972. 
  8. Francisco Oller; Vicente García-Delgado Nuestra vela latina. Juventud, 1996. ISBN 978-84-261-2986-4. 
  9. Josep Maria Sigalés. Diccionari nàutic. Joventut, 1984. ISBN 978-84-261-2042-7. 
  10. Francesco da Barberino; Ubaldini Documenti d'amore di M. Francesco Barberino. Nella Stamperia di Vitale Mascardi, 1640, p. 259–. 
  11. Ottorino Pianigiani. Vocabolario etimologico della lingua italiana. Società editrice Dante Alighieri di Albrighi, Segati, 1907. 
  12. Francisco de Bofarull y Sans. Antigua Marina catalana, por D. Francisco de Bofarull y Sans. Memoria leida en la sesión ordinaria celebrada por la real Academia de buenas letras, el dia 16 de noviembre de 1896. tip. de hijos de J. Jepús, 1898. 
  13. Andrés Díaz Borrás. Los orígenes de la piratería islámica en Valencia: la ofensiva musulmana trecentista y la reacción cristiana. Editorial CSIC - CSIC Press, 1993, p. 289–. ISBN 978-84-00-07123-3. 

Bibliografia

modifica
  • Diccionario marítimo español, José de Lorenzo, Gonzalo de Muga, Martín Ferreiro, 1865.
  • El contingut d'aquest article incorpora material del Diccionari Enciclopèdic Gaspar i Roig de 1870, el qual es troba en el domini públic.