Messapi

llengua

La llengua messàpia o messapi era la llengua parlada pels messapis, una antiga població que ocupava l'Apúlia meridional a la península itàlica.

Infotaula de llenguaMessapi
Tipusllengua i llengua antiga modifica
Parlants
Llengua morta (†) principalment a Apúlia. Sud-est de la península Itàlica.
Parlat aItàlics
Italic-map.svg
Classificació lingüística
Indoeuropea
 Llengües itàliques
   Llengües i·líries
   
Codis
ISO 639-3xum
Glottologmess1244 modifica
IETFcms modifica
L'idioma messapi a l'antiga Itàlia

OrigenModifica

La llengua, d'origen indoeuropeu, era utilitzada a la Itàlia sud-oriental pels messapis, els iapigis i els peuquetis. De l'idioma n'han romàs unes cinc-centes inscripcions (la major part amb noms de localitats o de persones) datades del segle VI aC al segle I aC.

El messapi podria tenir afinitat amb les llengües il·líries, pròpies de la riba oposada de la Mar Adriàtica. Aquesta hipòtesi està fonamentada sobretot en els noms de persona trobats a les inscripcions i en la referència dels escriptors clàssics.

La llengua messàpia va decaure fins a la seva extinció quan el Salento va ser conquistat pels romans, que introduïren el llatí a la zona.[1]

AlfabetModifica

Els messapis empraven per a les seves inscripcions un alfabet grec, més pròpiament laconi, importat del veïnats grecs de Taranto. En les característiques d'aquest alfabet s'hi detecta la total absència de la voval "u" i la presència del signe del trident que indica el so fricatiu després de vocal i el iod successiu.

CaracterístiquesModifica

FonologíaModifica

Pel que fa al sistema vocàlic, el messapi sembla que va confondre primer les vocals indoeuropees /+a, *o/ en /â/ velar, i que en el seu moment a vegades aquesta vocal es confon amb el resultat d /*e/ indoeuropea (tret que sembla comú amb l'il·liri). A més el messapi mostra els següents diftongs: *âi, oi, ei, âu, eu (*ou probablement originà âu), també s'hi veuen clarament les restes de les sonants /l, r, m, n/. Aparentment /*bh, *dh, *gh/ donen lloc simplement a /b, d, g/.

MorfologiaModifica

En el nom s'hi observen 5 casos (nominatiu, genitiu, datiu-ablatiu, acusatiu i instrumental). Algunes de les terminacions de cas són semblants a les que trobam a les llengües itàliques, així tenim el datiu-ablatiu -bos (que també apareix així en vènet) i que és comparable al llatí -bus (de la 3º, 4ª i 5ª declinació), tots ells derivats del indoeuropeu *-bhos. En el verb hi trobam algunes de les antigues marques de perfecte, aorist i optatiu. Malgrat tot, l'estudi del messapi és difícil per la manca de comprensió del seu lèxic.

BibliografiaModifica

  • (italià) Oronzo Parlangeli, Studi messapici: iscrizioni, lessico, glosse e indici, Milà, 1960.
  • (italià) Oronzo Parlangeli, Le iscrizioni messapiche, Messina, 1960.
  • (alemany) Otto Haas, Messapische Studien: Inschriften mit Kommentar, Skizze einer Laut- und Formenlehre, Heidelberg, Carl Winter Universitatsverlag, 1962.
  • (alemany) Hans Krahe, Die Sprache der Illyrier, vol.1 : Die Quellen, vol.2 : Die messapischen Inscriften (avec la collaboration de Carlo De Simone et Jürgen Untermann), Wiesbaden, 1964.
  • (italià) Francesco Ribezzo, Corpus Inscriptionum Messapicarum, a cura i amb introducció de Ciro Santoro, Bari, 1978.
  • Carlo De Simone, Simona Marchesini, Monumenta linguae Messapicae, Wiesbaden, 2002.

ReferènciesModifica

  1. Carlo De Simone. La lingua messapica. A: Salento Porta d'Italia. Atti del Convegno Internazionale (Lecce 27-30 novembre 1986). Galatina, 1989.