Miyó Vestrini
Marie-José Fauvelle Ripert, més coneguda com a Miyó Vestrini (Nimes, 27 d'abril de 1938 - Caracas, 29 de novembre de 1991), va ser una poeta, periodista i guionista veneçolana.[1][2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 27 abril 1938 Nimes (França) |
| Mort | 29 novembre 1991 (53 anys) Caracas (Veneçuela) |
| Activitat | |
| Ocupació | poetessa, periodista, escriptora, guionista |
Biografia
modificaMiyó Vestrini va emigrar a Veneçuela sent una nena, junt amb la seva mare, la seva germana gran i el segon marit de la seva mare, un escultor italià de cognom Vestrini. La seva segona infància va transcórrer en els Andes veneçolans.[3] Des de molt jove es va dedicar al periodisme cultural, va formar part dels grups El Techo de la Ballena, Sardio, La República del Este en Caracas, i Apocalipsis en Maracaibo.
Va ser agregada de premsa a l'ambaixada de Veneçuela a Itàlia, i cap de premsa de la Cancelleria de Veneçuela.[4] Va conduir un programa de ràdio amb temàtica literària anomenat Al pie de la letra. A Veneçuela va dirigir la secció d'art del diari El Nacional i de la revista Criticarte. Com a columnista, va formar part del Diario de Caracas, La República i El Universal. Es va exercir també com a guionista de televisió.[4] En la seva obra es manifesta una constant lluita entre les seves arrels franceses i l'entorn llatinoamericà.[5]
Es destacava com a entrevistadora, i per això va realitzar una memorable entrevista a Salvador Garmendia, qui a més era el seu amic personal.[5]
La poesia de Miyó Vestrini
modificaLa seva poesia és intensa i explosiva. Els seus treballs en prosa es destaquen per ser densos i desenvolupar-se en diversos plans de conflicte. La seva poesia i la seva prosa mostren un mateix caràcter agrest, i una forma audaç d'expressar-se. Utilitza el llenguatge irònic, directe, que expressa de vegades un alt contingut de cinisme. Sobre ella, Enrique Hernández D'Jesús va expressar: «Miyo va ser una dona suïcida i això té a veure amb la seva poesia, perquè és una poesia molt esquinçada, plena d'aquest món de protesta, reclam [...]».[6]
Temes
modificaVa abordar diverses temàtiques en les seves obres. Representa la veu urbana d'una dona immersa en la modernitat, en les seves possibilitats i limitacions. La seva poesia construeix un vincle entre la memòria i la veritat de la quotidianitat. En els seus versos, la tensió és perceptible, i la mort es presenta com una possibilitat real i salvadora, i fins i tot anhelada.[7]
La seva mort
modificaTurmentada per les seves pròpies inquietuds i ansietats, va decidir suïcidar-se el 29 de novembre de 1991. Va ingerir una alta quantitat de Rivotril (ansiolític i anticonvulsiu), el que va desencadenar una sobredosi que la va matar.[8]
A la biografia de Miyo Vestrini es va descriure la seva mort de la següent manera: «El cos vestit i calçat reposava a la banyera, l'aigua la desbordava, surant van trobar una estampa de Sant Judes Tadeu, al tocadiscs un LP de Rocío Dúrcal. Fora, a sobre de la taula, hi havia dues notes, una per al seu fill Ernesto, i una altra que deia: Senyor, ara ja no molestaré més. Els deixaré que siguin feliços».[8]
Obra
modificaPoesia
modifica- Las historias de Giovanna (1971).
- El invierno próximo (1975).[9]
- Pocas virtudes (1986).
- Todos los poemas (Pòstum. Primera edició, 1994. Segona edició, 2013).
- Es una buena máquina (Pòstum, 2014).[10]
Narrativa
modifica- Órdenes al corazón (Pòstum, 2001).[11]
Biografies
modifica- Más que la hija de un presidente: Sonia Pérez (1979).[12]
- Isaac Chocrón frente al espejo (1980).[13]
- Salvador Garmendia, pasillo de por medio (Pòstum, 1994).[14]
Entrevistes literàries
modifica- Al filo (2015).[1]
Sobre la seva obra obra
modifica- Miyó Vestrini, el encierro del espejo (2002).[15]
- Miyó Vestrini (2008).[16]
- Estados del cuerpo y de la lengua: Los malestares de Miyó Vestrini (2008).[17]
- El Salmón, Apocalipsis (2010).[18]
- Antología de la conmoción, Apuntes sobre Al filo (2016).[19]
- Habitación propia, Al filo el periodismo poético de Miyó Vestrini (2017).[20]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 Vestrini, Miyó. Al filo (en castellà). Ediciones Letra Muerta, 2015. ISBN 9789801282297.
- ↑ «Miyó Vestrini, poeta del desamor y la muerte» (en castellà). Librería Barco de Papel (NY).
- ↑ Díaz, Mariela. «Una francesa en Betijoque». A: Miyó Vestrini. Biblioteca biográfica venezolana (en castellà). Editora El Nacional, 2008, p. 9. ISBN 9789803952051.
- ↑ 4,0 4,1 Miranda, Julio E. Antología histórica de la poesía venezolana del siglo XX, 1907-1996 (en castellà). La Editorial, UPR, 2001.
- ↑ 5,0 5,1 «Literatura Venezolana: Miyó Vestrini» (en castellà). Somos literatura venezolana, 23-07-2011.
- ↑ Hernández D'Jesús, Enrique. «Presentado Todos los Poemas en homenaje a Miyó Vestrini» (en castellà). Mincultura, 2013.
- ↑ «Letralia 130 / Artículos y reportajes / Miyó Vestrini: la angustia perenne / Valmore Muñoz Arteaga» (en castellà). Letralia.
- ↑ 8,0 8,1 «Miyo Vestrini: Imborrable huella del desamor» (en castellà). Miyo Vestrini.
- ↑ Vestrini, Miyó. El ivierno próximo (en castellà). Mérida: Ediciones La draga y el dragón, 1975.
- ↑ Vestrini, Miyó. Es una buena máquina (poesía inédita) (en castellà). Ediciones Letra Muerta, 2014. ISBN 9789801277866.
- ↑ Vestrini, Miyó. Órdenes al corazón (en castellà). Blanca Elena Pantin, 2001. ISBN 9789800737538.
- ↑ Vestrini, Miyó. Más que la hija de un presidente: Sonia Pérez habla con Miyó Vestrini (en castellà). Editorial Ateneo de Caracas, 1979.
- ↑ Vestrini, Miyó. Isaac Chocrón frente al espejo (en castellà). Editorial Ateneo de Caracas, 1980.
- ↑ Vestrini, Miyó. Salvador Garmendia, pasillo de por medio (en castellà). Grijalbo, 1994. ISBN 9802931721.
- ↑ Schvartz, Claudia. Miyó Vestrini, el encierro del espejo (en castellà). Editorial Blanca Elena Pantin, 2002.
- ↑ Díaz, Mariela. Miyó Vestrini (en castellà). Editora El Nacional, 2008. ISBN 9789803952051.
- ↑ Saraceni, Gina. «Estados del cuerpo y de la lengua» (en castellà).
- ↑ «Apocalipsis» (en castellà).
- ↑ Moncada, Diana. «Apuntes sobre Al filo» (en castellà).
- ↑ Martínez, Diosce. «El periodismo poético de Miyó Vestrini» (en castellà).