My Blueberry Nights

pel·lícula de 2007 dirigida per Wong Kar-wai

My Blueberry Nights és una pel·lícula estatunidenca dirigida l'any 2007 per Wong Kar-wai.

Infotaula de pel·lículaMy Blueberry Nights
My Blueberry Nights.jpg
Fitxa
DireccióWong Kar-wai
Protagonistes
ProduccióWong Kar-wai
GuióWong Kar-wai
Lawrence Block
MúsicaRy Cooder
FotografiaDarius Khondji
MuntatgeWilliam Chang
VestuariWilliam Chang
Sharon Globerson
ProductoraStudioCanal Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorMetro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País d'origenHong Kong
Xina
França
Estrena2007
Durada111 min.
Idioma originalanglès
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost10 milions de dòlars
Descripció
GènereDrama / Romàntica
Lloc de la narracióNova York, Memphis, Las Vegas i Tennessee Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0765120 Filmaffinity: 949020 Allocine: 111805 Rottentomatoes: m/my_blueberry_nights Mojo: myblueberrynights Allmovie: v351174 TCM: 647568 Metacritic: movie/my-blueberry-nights TV.com: movies/my-blueberry-nights Modifica els identificadors a Wikidata

ArgumentModifica

Una jove (Norah Jones) comença un viatge espiritual a través dels Estats Units per intentar a la recerca de l'amor vertader. Al camí, emmarcada entre el màgic paisatge urbà de Nova York i les espectaculars vistes de la llegendària Ruta 66, la jove es trobarà amb una sèrie d'enigmàtics personatges que la intentaran ajudar en la seva recerca.

AnàlisiModifica

My Blueberry Nights és la pel·lícula de Wong Kar-Wai que segueix a la controvertida 2046 i la seva primera parlada en anglès i protagonitzada per anglosaxons. Podria ser, doncs, una obra que trenqués bruscament amb el seu cinema precedent, però no és així. Kar-Wai sempre manté la seva pròpia veu, per molt que els seus films continguin ecos de cineastes tan diversos com Godard, Antonioni o Lean.

Al film se sent el batec d'Història d'amor, de Coppola, un murmuri tènue del Wenders de Paris, Texas (la música original, en una banda sonora inundada de cançons, no casualment de Ry Cooder) i, sobretot, una profunda reverberació de l'oblidat Alan Rudolph, que tanta influència exercí en els postmoderns amb Escull-me i Inquietuds.[1]

RepartimentModifica

ReferènciesModifica

  1. Jordi Batlle. La Vanguardia 12 de desembre de 2008

Enllaços externsModifica