Obre el menú principal

My Blueberry Nights

pel·lícula de 2007 dirigida per Wong Kar-wai

My Blueberry Nights és una pel·lícula estatunidenca dirigida l'any 2007 per Wong Kar-wai.

Infotaula de pel·lículaMy Blueberry Nights
My Blueberry Nights.jpg
Pòster americà del film
Fitxa
Direcció Wong Kar-wai
Protagonistes
Producció Wong Kar-wai
Guió Wong Kar-wai
Lawrence Block
Música Ry Cooder
Fotografia Darius Khondji
Muntatge William Chang
Vestuari William Chang
Sharon Globerson
Productora StudioCanal Tradueix
Distribuïdor Metro-Goldwyn-Mayer
Dades i xifres
País d'origen Hong Kong
Xina
França
Estrena 2007
Durada 111 min.
Idioma original anglès
Color en color
Pressupost 10 milions de dòlars
Descripció
Gènere Drama / Romàntica
Lloc de la narració Nova York, Memphis, Las Vegas i Tennessee

IMDB: tt0765120 Filmaffinity: 949020 Allocine: 111805 Rottentomatoes: m/my_blueberry_nights Mojo: myblueberrynights Allmovie: v351174 TCM: 647568 Metacritic: movie/my-blueberry-nights TV.com: movies/my-blueberry-nights
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

Una jove (Norah Jones) comença un viatge espiritual a través dels Estats Units per intentar a la recerca de l'amor vertader. Al camí, emmarcada entre el màgic paisatge urbà de Nova York i les espectaculars vistes de la llegendària Ruta 66, la jove es trobarà amb una sèrie d'enigmàtics personatges que la intentaran ajudar en la seva recerca.

AnàlisiModifica

My Blueberry Nights és la pel·lícula de Wong Kar-Wai que segueix a la controvertida 2046 i la seva primera parlada en anglès i protagonitzada per anglosaxons. Podria ser, doncs, una obra que trenqués bruscament amb el seu cinema precedent, però no és així. Kar-Wai sempre manté la seva pròpia veu, per molt que els seus films continguin ecos de cineastes tan diversos com Godard, Antonioni o Lean.

Al film se sent el batec d'Història d'amor, de Coppola, un murmuri tènue del Wenders de Paris, Texas (la música original, en una banda sonora inundada de cançons, no casualment de Ry Cooder) i, sobretot, una profunda reverberació de l'oblidat Alan Rudolph, que tanta influència exercí en els postmoderns amb Escull-me i Inquietuds.[1]

RepartimentModifica

ReferènciesModifica

  1. Jordi Batlle. La Vanguardia 12 de desembre de 2008

Enllaços externsModifica