Viquipèdia

Nacionalisme (música)

ús d'idees o motius musicals que s'identifiquen amb un país, una regió o una ètnia específics

El Nacionalisme en música es refereix a l'ús de materials que són reconeguts com a nacionals. Per exemple, l'ús directe de la música tradicional, i l'ús de melodies, ritmes i harmonies inspirats per aquesta. El nacionalisme també inclou l'ús del folclore com a base d'obres programàtiques o òperes.

Generalment es relaciona el nacionalisme amb el romanticisme musical de mitjan segle xix, però hi ha proves del nacionalisme tant als inicis com a finals del segle xviii. El terme també s'usa sovint per a descriure la música regional del segle xx, sobretot de Llatinoamèrica. Fins molt recentment, el nacionalisme musical del segle xix ha estat considerat com una reacció contra el "domini" de la música romàntica alemanya.

Països sovint relacionats amb el nacionalisme musical són Rússia (Mikhaïl Glinka i el Grup dels Cinc), Bohèmia (Bedřich Smetana i Antonín Dvořák), Noruega (Edvard Grieg), Finlàndia (Jean Sibelius), Espanya (Isaac Albéniz, Joaquín Turina, Manuel de Falla, Joaquín Rodrigo i Enric Granados), Regne Unit (Edward Elgar i Frederick Delius) i els Estats Units (Horatio Parker i Edward Mac Dowell).

Nacionalisme musical a Espanya

modifica

Després de la gran tradició que constituí musicalment el Segle d'Or, la construcció d'una música nacional espanyola consisteix en una invenció durant el segle XIX formada sobretot per Francisco Asenjo Barbieri (1823-1894) i efectivament desenvolupada pel compositor i musicòleg Felip Pedrell (1841-1922) i els seus deixebles. Els seus cinc autors principals foren:

  • Isaac Albéniz. Nascut a Camprodon, Catalunya, va ser deixeble de Felip Pedrell. Molts dels seus treballs reflecteixen instruments com la guitarra i les veus de cantants, amb un fort component andalús i neopopularista, elevant el folklore espanyol a nivells altament creatius i representant en les seves obres un ventall de les diferents ciutats i paisatges d'Espanya. Algunes de les seves obres més conegudes en aquest àmbit són: la Suite Espanyola N1, la Suite Espanyola N2 i la Suite Iberia, la seva obra cimera.
  • Enric Granados. Natural de Lleida, va ser deixeble també de Felip Pedrell. S'expressa igual que Albéniz principalment al piano. Algunes de les seves obres més conegudes d'aquest àmbit són: Goyescas (basada en els gravats del pintor Francisco de Goya) i Danses Espanyoles.
  • Joaquim Turina. Nascut a Sevilla, va assumir també l'andalusisme i el neopopularisme. Obres seves són: Danses Fantàstiques i La processó del Rocío.
  • Manuel de Falla. Nascut a Cadis, les seves obres entrecreuen el caràcter nacional amb les avantguardes europees. Algunes obres seves són: Nits en els jardins d'Espanya, El amor brujo, Fantasia bètica i El barret de tres pics.
  • Joaquim Rodrigo. Natural de Sagunt, és el més tardà d'aquesta escola espanyola. Va elevar la guitarra al seu definitiu enclavament concertístic amb obres com el Concierto de Aranjuez.

Fonts

modifica
  • Apel, Willi. 1968. Harvard Dictionary of Music. Boston: Harvard UP.
  • Grout, Donald J. 1960. A History of Western Music. Nova York: Norton.
  • Stolba, K. Marie. 1990. The Development of Western Music: A History. Dubuque, Iowa: Wm. C. Brown, Inc.
  • Taruskin, Richard. N.D. Nationalism, Grove Music Online ed. L. Macy (accés el 8 de desembre de 2005)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nacionalisme_(música)&oldid=33886545»